Exclusió o autisme

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
26 febrer, 2018
Editorial: 179
Fecha de publicación original: 7 septiembre, 1999

Qui té fam somia truites

A principis d’agost, Yaquine Koita (14 anys) i Foundé Tounjara (15 anys), ambdós guineans, van decidir explicar al poble europeu el patiment quotidià del continent africà i reclamar-los ajuda per sortir del pou. Es van instal.lar al tren d’aterratge d’un avió belga a Conakry (Guinea) i van arribar morts a Brussel.les amb una nota manuscrita a la butxaca. Una tecnologia radical de la comunicació que va funcionar un parell de dies. En conèixer el contingut de la nota, Europa es va commoure. A Europa li va caldre la senzilla narració redactada per dos cossos atrapats en un tren d’aterratge per sospitar que a l’Àfrica i ha problemes, i gent amb nom i cognoms que els pateixen. Louis Michel, ministre d’Assumptes Exteriors de Bèlgica (Bèlgica, expotència colonial!), va exclamar sense enrojolar-se: “No podem deixar sense resposta aquest crit a favor d’una vida millor” i es va comprometre a dur la missiva als seus col.legues que la Unió Europea per tal que també ells coneguessin de primera mà, per bé que ja freda i enterrada, com es viu de malament a l’Àfrica. No sabem si la carta va arribar abans o després de l’eclipsi de sol, que va deixar definitivament a l’ombra l’existència mediàtica dels dos guineans.
A mitjans d’agost, a Moubiala Kipupa li va tocar viure un altre episodi d’aquesta tecnologia radical de la comunicació. Kipupa és un refugiat de la guerra de Kabila, a l’antic Zaire, que ara viu a Gijón. Algú va despenjar la seva filla Clarice, de quatre anys, amb el número del telèfon mòbil del seu pare en una butxaca (un altre paper, un altre missatge, la mateixa esperança) de dalt de la reixa de 2,7 metres d’alçada que separa Ceuta de la resta del continent africà. Com va arribar la Clarice des del Congo fins allí no se sap gaire bé. Però, per descomptat, no ho va fer en el seient confortable d’un autobús, ni en avió. En els quinze minuts d’ocupació mediàtica que li van concedir, Kipupa va tenir temps de deixar anar un titular: “Demano que es doni als refugiats polítics congolesos un tractament similar al que es va donar aquí als kosovars. Ara tothom vol fer una pel.lícula amb el meu cas; però si em volen ajudar de veritat, donin-me feina”.

Aquests són casos excepcionals, radicals, del que podríem anomenar una comunicació social transitòria amb un grau d’eficàcia alt respecte dels continguts, alguns dels quals es transmeten amb una certa nitidesa.

La norma és l’autisme. El Nord prefereix ensordir la situació del Sud del planeta, el punt cardinal de la pobresa, la marginació i la desesperació, amb el cobrellit suau de les guerres, els terratrèmols, les inundacions, les epidèmies, les matances o qualsevol altra catàstrofe en la qual no hi apareixen noms propis ni veus que expliquin directament, per elles mateixes, sense intermediaris de cap mena, què està passant, què necessiten i com ho volen resoldre. És una tecnologia de comunicació social constant amb una eficàcia baixíssima respecte dels continguts, que sempre apareixen de manera borrosa a causa de la dimensió generalitzada, catastrofista i quasi sense protagonistes identificables que tenen. Als mitjans de comunicació dels països rics no els cal ni tan sols esforçar-se per posar en pràctica aquesta mena de comunicació. Compten amb el recolzament tàcit o exprés de les formacions polítiques i del gruix de la societat. Res no permetia aventurar un canvi substancial en aquest estat de coses fins que va popularitzar-se l’ús d’Internet des de principis d’aquesta dècada i, en particular, des de fa cinc anys.

L’exclusió social, tan vella com l’anar a peu però maquillada amb potingues noves per la dinàmica peculiar de la globalització, s’autoalimenta de l’autisme d’aquells que poden construir ponts cap als sectors marginats però prefereixen comprar gandules per contemplar el paisatge. Internet ofereix la possibilitat, per primer cop, de dur la veu, les necessitats i els plantejaments d’aquests sectors a casa dels que posseeixen l’ús i gaudi dels recursos. Sense intermediaris, sense necessitat de guerres o catàstrofes que projectin grans titulars. De fet, aquesta possibilitat real és el primer motor de la discussió sobre l’exclusió social com a un problema a la recerca de solucions que avui predomina a moltes regions d’Internet. I, de fet, també, aquesta possibilitat viu una realitat concreta des del 1991, quan l’Association for Progressive Communications (APC) es va constituir com una xarxa de xarxes regionals i subregionals dels cinc continents dedicada al medi ambient, els drets humans, l’antimilitarisme, el desenvolupament, etc. L’APC ja va mostrar el camí amb motiu de la Cimera per la Terra de Rio de Janeiro el 1992. En el fòrum Global que va acompanyar aquella conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament, centenars d’ONGs d’arreu del món van aprendre a utilitzar Internet per començar a perforar els timpans d’un Nord autocomplaent, procurar-se recursos tècnics i financers i intercanviar experiències i coneixements, tot això sense dependre de la franja física que ocupen en el globus.

Però Internet, com a factor essencial per trencar l’exclusió social, requereix d’accions encaminades en aquesta direcció. Els telèfons no sonen pel fet que estiguin connectats i els contactes no es produeixen només perquè s’hagin instal.lat les línies. Cal que algú marqui el número i que trobi el seu interlocutor per establir o mantenir una relació. És el primer pas per crear xarxes que exerceixin algun impacte significatiu sobre les diferències socials i econòmiques, cada cop més pronunciades, que afecten les nostres societats. I cada cop és més clar que això és el que estan fent els mateixos internautes com a societat civil en molts llocs del món, a través d’iniciatives empresarials que desenvolupen noves tecnologies de trobada d’interès social, creen nous àmbits de transferència del coneixement i la capacitació, nous espais per a l’intercanvi d’experiències. Aquest és el gran canvi d’aquest final de segle. La percepció que no acceptarem l’exclusió social a escala global mai no ha estat tan forta com ara, ni tan sols en l’època més àlgida de la guerra freda, quan en el paisatge social hi predominava el color vermell dels diferents marxismes. I en la maduració d’aquesta percepció hi tindrà molt a veure l’arribada de l'”altre” amb veu pròpia a través de les xarxes fins a casa nostra mateix.

O això, o la discussió sobre l’exclusió social tindrà tots els números per esdevenir un altre d’aquests temes masturbatoris estrella a què són tan afeccionades les societats opulentes. Un repàs a alguns dels esdeveniments i informacions del mes d’agost permet mesurar la distància que separa els marges de l’exclusió i fer-se una idea de com és de fàcil (o de difícil) situar-se en un d’ells. Mentre el cas dels dos nois guineans ocupava els titulars de la premsa europea i horroritzava els benpensants sobre el trist destí de l’Àfrica, desenes de pateres creuaven els cent quilòmetres que separen el Marroc de les platges de Fuerteventura. Pateres carregades d’homes il.lusionats que escapaven de la fam, l’existència dels quals només transcendia si morien ofegats poc després d’arribar a terra o si eren retornats al seu país així que eren trobats per la policia. Ningú no en sap el nom; ni tan sols el dels set subsaharians audaços i desesperats que varen intentar arribar a Ceuta en una barca inflable de joguina.

Així que el ministre belga Louis Michel se’n va anar a la seu de la UE per ensenyar la carta de Koita i Tounkara, Espanya va reforçar el sistema de tanques, reixats i murs que separen Ceuta del Marroc per evitar el pas d’immigrants. L’ONU, d’altra banda, denunciava que els països rics han reduït l’ajuda humanitària un 24% des del 1992. L’Unicef assegurava en un informe, la publicació del qual alguns països rics van intentar impedir, que la mortalitat infantil a l’Iraq –un país sense Internet– s’ha duplicat des que es va decretar l’embargament el 1991. D’un índex de mortalitat de 56 criatures per 1.000 cada any, ara s’ha passat a 131. Segons l’informe això suposa més de 500.000 menors morts per la decisió d’enviar aquest país a l’Edat Mitja més obscura. Això és l’exclusió social i històrica, una nova categoria de marginació que també troba el silenci oficial i social del Nord com a resposta

Traducció: Eulàlia de Bobes.

print