Qui no s’arrisca no pisca

La Unió europea està amoïnada pel destí de la premsa de paper (que alguns anomenen incorrectament “premsa escrita”) davant “el nou entorn creat per les tecnologies de la informació, i particularment l’anomenada Societat de la Informació”. Aquesta preocupació la varen expressar personalment alguns membres del Parlament Europeu i de la DG-X de la UE en una reunió que va tenir lloc la setmana passada a la bonica ciutat holandesa de Maastricht. Ens hi vàrem arribar editors i directors de diaris nacionals i locals de diferents països europeus, responsables de centres de formació en diferents instituts i universitats, així com alguns col.legues dels Estats Units que ocupaven càrrecs similars. En la llista de participants jo destacava simplement per la meva categoria única: entre tants responsables dels destins dels mitjans amb capçaleres històriques –com Le Monde, The Irish Times, El País, Rheinische Post o USA Today–, el meu nom duia l’etiqueta de “periodista d’Internet”. Una curiositat. Ho dic perquè igualment podrien haver-me posat alguna cosa com “director d’en.red.ando, publicació electrònica o nou mitjà d’Internet”. Però, com he dit al principi, l’objectiu de la reunió era molt clar: examinar què carai passarà amb la premsa de paper davant tants nous mitjans de bits.

La Unió Europea no està amoïnada per simple inquietud antropològica per la premsa tradicional, com va explicar clarament la periodista i parlamentària europea Katerina Daskalaki. El setembre de 1997 el Parlament Europeu va rebre l'”Informe sobre l’impacte de les noves tecnologies sobre la premsa a Europa”, presentat per Daskalaki en tant que portaveu del Comitè de Cultura, Joventut, Educació i Mitjans, que es feia ressò dels canvis que estaven sacsejant el paisatge mediàtic, i de com aquests canvis podrien afectar els diaris europeus i, de passada, la pròpia democràcia. Seguint l’estela d’aquest estudi, el Centre Europeu de Periodisme (EJC, amb seu a Maastricht i organitzador de la reunió que comentem) li va demanar a l’especialista Monique van Dusseldorp un informe sobre “El futur de la premsa de paper”, que ha estat debatut al llarg d’uns quants mesos a la Xarxa. Daskalaki va presentar els dos treballs i ens va assegurar que estava completament d’acord amb els programes de la Comissió de recolzar les inversions de la premsa tradicional en les seves edicions electròniques, i va justificar aquesta política com a defensa de la informació democràtica. En cap moment es va fer esment d’alguna mena de política similar per als nous mitjans nascuts com a publicacions electròniques, cosa que em sembla un senyal clar del camí que encara s’ha de fer dins la pròpia UE.

De totes maneres, la trobada va permetre comprovar les diverses estratègies que en aquests moments els grans diaris europeus –nacionals i locals– estan seguint davant d’un esdeveniment com Internet, que encara els omple de sorpresa. La millor mostra d’aquest estat d’ànim va ser l’esment constant del “problema” de l’excés d’informació creat per la Xarxa, quan fóra lògic pensar que en boca d’un periodista, i sobretot d’un mitjà de comunicació, això s’hauria de veure com l'”oportunitat” de desenvolupar criteris d’ordre, organització i reducció del flux informatiu, coses per a les quals se suposa que els periodistes estan preparats especialment. Malgrat això, cridava l’atenció la dificultat per contemplar Internet com un espai creat a partir de relacions socials establertes per individus, entitats, empreses, institucions, associacions, agrupacions humanes de menes diverses (rurals, urbanes, locals, regionals, globals), administracions públiques i privades, etc., que en conjunt configuren un territori social nou basat en el procés de la comunicació. I com a tal, és precisament aquí on estan sortint les oportunitats més bones per inventar-lo, promoure’l i consolidar-lo.

Aquesta “deficiència òptica” té algunes conseqüències curioses:

1) Quan es parla de premsa relacionada amb les noves tecnologies, l’anàlisi es redueix a l’impacte que aquestes tenen sobre els mitjans tradicionals, cosa que deforma considerablement el paisatge i no permet veure fins a quin punt la relació entre democràcia i informació està canviant substancialment. La problemàtica dels nous mitjans i les publicacions electròniques –la transcendència de la qual va fer-se palesa, entre tantes altres instàncies, en esdeveniments com el I Congrés Internacional de la Publicació electrònica, que va tenir lloc a Barcelona fa només quatre mesos– només apareix com un element de soroll informatiu, i no com un aspecte nou i revulsiu de la relació esmentada entre democràcia i informació.

2) Mentre, d’una banda, s’accepta la crisi d’una certa manera d’entendre el periodisme i la necessitat de fer un gir cap a una premsa més analítica o, al menys, més interpretativa dels esdeveniments (un reconeixement el.líptic de la redundància informativa creada pels mitjans tradicionals tant en el món real com a la Xarxa), de l’altra aquesta conclusió no es posa en relació amb el que ja està succeint a Internet amb mitjans capaços de satisfer una demanda d’informació local, segmentada, tallada a gust del lector.

3) Vista la dificultat de trobar matèria periodística en els nous esdeveniments que tenen lloc a la Xarxa o en la proposta innovadora de comunicació que Internet planteja, es proposa una estratègia de fugida. A Maastricht quasi bé tots els mitjans van estar d’acord en aquest aspecte, malgrat que alguns van reconèixer públicament la incomoditat que sentien en aquest escenari nou. Per descomptat, no deu ser pas fàcil combinar el discurs del baluard de la informació democràtica, d’una banda, i de l’altra oferir com a valor afegit a la seva presència a Internet la venda d’oli de producció local o de cotxes, com van explicar diaris d’Itàlia i Alemanya, respectivament.

4) El discurs sobre Internet es construeix a partir de la presència dels mitjans, i no de l’existència d’una comunitat reconeixible en la qual aquests mitjans poden actuar. Per tant, pràcticament no hi ha relació entre els mitjans tradicionals i el que podríem anomenar la seva “base natural” –les poblacions d’on surten–. Dit d’una altra manera, no hi ha cap estratègia que alimenti l’existència de lectors organitzats al voltant de les propostes d’aquests mitjans. Ni tan sols la UE es planteja una política d’aquesta mena. No s’entén, doncs, com es pot defensar el paper democràtic de la informació subministrada a través de cert tipus de mitjans si no hi ha gent que participi en aquest procés. Accés universal, correu electrònic per a tothom, tarifa plana, accés a Internet des de qualsevol país, etc., són qüestions encara alienes a un discurs que s’hauria d’elaborar a partir d’aquests ordits.

5) Del que acabem de dir se’n deriva la dificultat per explicar esdeveniments puntuals (però fonamentals per a l’imaginari de la premsa tradicional) com que Starr hagi matat d’un cop de ploma el protagonisme dels diaris –i dels periodistes– davant certs esdeveniments. El “cas Clinton” ha pivotat constantment al voltant de la Xarxa, i The Washington Post i companyia amb prou feina han tingut l’oportunitat d’aportar elements sucosos per a la seqüela de “Tots els homes del president”. Ara toca estudiar què farem en un context nou on Internet és el canal pel qual circulen milers de mitjans nous que, aïllats o combinats, representen el nou potencial informatiu de la democràcia. No té sentit, doncs, examinar aquest escenari a partir de credencials concedides a priori a un tipus de format mediàtic (premsa sobre paper), just quan el periodisme de qualitat està emergint com una tasca associada a un entorn molt més complex determinat, entre d’altres coses, per la interactivitat entre mitjans i lectors (mitjans nous i lectors nous) i per la capacitat d’ambdós de crear xarxes que fomentin la trobada entre ells.

Traducció: Eulàlia de Bobes