El Supertutor Virtual

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
4 setembre, 2018
Editorial: 234
Fecha de publicación original: 26 septiembre, 2000

El que vulgui saber, que compri un vell

Acabode participar a Inforensino 2000, les interessants IV Jornades d’InformàticaAplicada a l’Educació, que s’han cel.lebrat a Lugo. I com ad’altres esdeveniments similars als quals m’ha tocat intervenir onInternet treu el nas al camp de la formació, i suposo que aixòlamentablement es mantindrà així durant bastant temps,els elements del paisatge acostumen a distribuir-se d’acord a un pacteconegut: d’una banda (generalment a la taula), la indústriaoferint veritables enginys màgics per a penetrar a l’educacióonline. De l’altra, els mestres i educadors, perplexos davant delque els cau damunt. Al mig, l’administració pública,preocupada per obtenir els recursos per bastir un pont entre uns ialtres. I per cap lloc alumnes, pares d’alumnes o els múltiplessectors socials que haurien de formar-ne part, de forma natural, delcabdal de l’educació virtual. El resultat és que mésque un fòrum de debat sobre l’educació a l’era de lesxarxes, del qual estem urgentment necessitats, cadascú se’nva amb la pròpia motxilla de preocupacions sense saber benbé a on descarregar-les, ni molt menys com afrontar-les.

Cadapresentació d’un nou producte de la indústria (curs online, educacióa distància, aules virtuals o coses semblants) suposa inmediatamentmultiplicar la càrrega de treball dels educadors per mil ( o percent mil, al cap i a la fi aquestes xifres ja son com les distànciesentre galàxies: entre 20 i 2000 mil.lions d’anys llum). No és extrany,doncs, que es mirin amb certa distància -quan no és angoixa- totaquest assumpte d’omplir les aules d’ordinadors connectats a Internet.Els avantatges no es veuen enlloc. Però, el pitjor, és que els interlocutorstampoc. Cada vegada es parla més de formació de mestres i professorsper afrontar els reptes de l’educació de la Societat de la Informaciói , al mateix temps, cada vegada se sap menys en què consisteixaquesta formació. Si existeix un quid de la qüestió, em sembla queaquest resideix en la forma com s’aborda l’assumpte: des de la perspectivaindividual, ja sigui la del mestre, la de l’escola, o la de la institució.

Ensfa falta una aproximació que ens permeti contemplar que l’ educacióa la xarxa exigeix solucions a la xarxa, és a dir: col.lectives,d’intel.ligència distribuida, entre tots els sectors involucrats.No té sentit, per posar un exemple paradigmàtic, disenyar una aulavirtual a on un professor ha d’excercir de tutor de, potser, eldoble o triple d’alumnes que tindria a una aula real, i a més amés, relacionar-se amb ells fonamentalment per correu-e. És a dir,al marc conceptual d’un contacte potencial permanent amb tot l’alumnat,24 hores al dia, set dies a la semana. Com va dir un ponent a Lugo,no fan falta tutors per a aquest tipus d’educació, sino supertutors,d’aquells amb capa i calces per sobre el pantaló i una I roja d’Internetsobre fons groc al pit . Tot i així, moririen a l’intent sense necessitattant sols de neutralitzar-los amb un melindro de kriptonita.

Elque necessitem és una xarxa de tutors en un àmbit virtual específic,és a dir, professors, experts, tècnics, etc que funcionen a la xarxa,que creen la metodologia de la tutoria i que parteixen d’una formalitzaciód’Internet en quant a la seva assignatura. El qual, permet col.locarcada cosa al seu lloc: als alumnes , perquè aprendrien a utilitzarla xarxa en quant a recurs d’alfabetització digital, des de quani com s’ha d’utilitzar el correu, fins al tipus d’activitat -interactivitat-que permet fer emergir el coneixement i la formació. Això, no espot confiar ni a les bones intencions, ni als llistats d’adrecesa Internet. Suposa dissenyar contexts específics a on tots els participants,des dels supertutors a la xarxa fins als experts en camps aparentmentallunyats de l’educació però amb molt per aportar a àrees específiquesde coneixement, passant per descomptat pels alumnes i si és necessaripels seus pares, tinguin l’oportunitat de funcionar com a xarxesde coneixement.

Crearel curriculum d’Internet a l’educació és una de les assignaturespendents. I no em refereixo simplement a explicar quines són lesseves eines bàsiques, sino alfabetitzar en la seva utilització,de la mateixa manera que primer s’ensenya a llegir i escriure, perdesprés passar a d’altres fases superiors i més complexes de l’educació.Una alfabetització a on s’aprèn a funcionar en xarxa, a extendrela capacitat de la inteligència col.lectiva a la que hom pertanyi assimilar els coneixements que emergeixin al nou context. En poquesparaules, la tasca consisteix a integrar la lògica virtual – i nonomés el correu electrònic- al sistema educatiu. A través de diferentsverals, moltes de les aules virtuals s’apropen a aquest objectiu.Però s’endevinen les dificultats que han de superar per a convertir-seen sistemes de representació virtual capaços d’integrar l’activitatde pares, alumnes, mestres, tècnics en pedagogia i en tecnologiade la informació, així com la resta de la societat, perquè ara aixòés possible fer-ho. Per a que això s’expressi de forma tangible,els esmentats sistemes han d’estar aposentats en espais de comunicaciódigital que vertebrin els objectius i la forma d’aconseguir-los.A això li dedicarem el proper editorial.

Traducció: Pau DomínguezAra

print