Sempre hi ha un però

Europa mai no havia sentit tan alt com a Davos el missatge de l’èxit actual de l’economia dels Estats Units. El mateix Clinton, al capdavant de quasi tot el seu equip de política econòmica, va raonar la recepta que va resumir en una frase aparentment senzilla: Alan Greenspan es va adonar ben aviat de la importància que les tecnologies de la informació tenien per a les empreses i, en un temps relativament curt, va decidir crear els instruments fiscals i d’altra mena necessaris per “premiar” les que incorporaven les noves tecnologies als seus processos. Quan va passar això? Fa vuit anys. Aquest és un dels avantatges –n’hi ha d’altres, per descomptat– que l’economia dels Estats Units té sobre l’europea: el temps i l’experiència acumulada en l’ús, en primer lloc, de tecnologies de la informació i la comunicació i, després, de tecnologies informacionals (Internet).

El resultat es fa palès clarament, sobre tot en increment de la productivitat. Per primer cop els caps visibles de les grans corporacions europees comencen a dir públicament el que nosaltres expressem des de fa quatre anys: “Si continuem així, els americans ens absorbiran”. En aquesta ocasió, les paraules són de Ron Sommer, president de Deutsche Telekom, dites aquesta setmana a Madrid. Però cada dia se sumen nous subscriptors a aquesta idea. I cada dia hi ha més conversos a la causa d’Internet. El que no és clar és que el seu nou fonamentalisme, alimentat per la lluïssor celestial de la borsa, els dugui necessàriament a la salvació.

I la causa, per irònica que sembli, és que s’aferren al tronc de nàufrag d’Internet en la versió més ingènua. Al cap i a la fi, Davos també ho va expressar amb una claredat contundent: la Xarxa és el tòtem de la nova economia, el factor essencial per recuperar el terreny perdut. Sí, però fins a cert punt. O sí, però no només. La devoció tan recent per les propietats miraculoses d’Internet ara amaga, de manera torrencial, la tendència d’aquests darrers anys a exposar-se a la vista del món amb una plana web. Això pot donar cert toc de modernitat, però té poc a veure amb la incorporació de les tecnologies informacionals al funcionament d’empreses, institucions, administracions o col.lectius humans de signes i interessos diferents.

Quan Greenspan va decidir promocionar la disseminació de les noves tecnologies pel teixit econòmic, la web no existia. El que sí que existia, com ara a Europa, era una necessitat evident de millorar la comunicació interna de les empreses i adaptar-la a processos emergents de reorganització i ajustament dels fluxos d’informació per optimitzar el procés de presa de decisions. Aquest va ser –i continua essent– un dels factors clau de l’enlairament de l’economia dels Estats Units. L’impuls d’arrencada va venir d’una modificació sensible de l’organització interna de les empreses, que escurçava la distància entre els que tenien la informació, coneixements i experiència, i disseminava aquests actius en l’estructura a través, sobre tot, de fluxos transversals. En aquesta tasca, tant les tecnologies de la informació com les informacionals, però sobre tot aquestes darreres en tant que creadores d’entorns virtuals amb una capacitat resolutiva alta, van ser eines molt eficients.

Ara bé, “tecnologies de la informació i tecnologies informacionals” és l’etiqueta que defineix un grup més aviat variat de sistemes de diversa mena i característiques diferents, que van des del fax fins a les xarxes d’àrea local i les intranets. Però també inclouen dissenys conceptuals per gestionar el coneixement, racionalitzar els processos de presa de decisions i injectar valor a la informació i a aquests coneixements. Per aquesta via es redefineix qui són els agents d’innovació en l’organització, qui són els clients en els nous entorns –ja que se’n descobreixen molts que no eren a la cartera tradicional–, es millora les unitats productives o se’n desenvolupen de noves, s’integren les escales amb els proveïdors i s’obren nous circuits de distribució.

Es crea, en definitiva, un àmbit de relacions definit per la virtualitat de les xarxes i per les noves oportunitats que aquestes proporcionen, fet que posiciona l’empresa d’una manera específica en un mercat de característiques molt diferents del presencial. Aquest és un altre avantatge dels Estats Units, on la incorporació d’aquestes tecnologies a les empreses ha disparat un mercat de la informació i el coneixement com a part integral de l’economia. En aquesta banda de l’Atlàntic, i deixem de banda els països llatins, això de pagar per la informació o la gestió del coneixement és l’acte que podem trobar que més s’assembla a un pecat mortal, una mena d’onanisme culpós i condemnable.

Això comporta una mena de desànim, sobre tot per a les empreses que descobreixen que Internet no només consisteix a fer una simple web (per car que algú els ho cobri), sinó a desenvolupar un flux d’inversions substancials en innovacions de signe incert que, en principi, sembla que es mengen les operacions tradicionals. Innovacions que, a més, afecten seriosament els mecanismes habituals de control i de jerarquia organitzativa, posen en qüestió metodologies ja provades però orientades cap mercats que s’esvaeixen i “agredeixen” cultures empresarials atrinxerades al voltant d’un poder il.lusori de la informació i del coneixement en les organitzacions. Com més triguin a descobrir que el negoci avui és incorporar sistemes de reorganització interna d’aquests fluxos d’informació i de coneixement per convertir-los en un actiu estratègic en la nova economia, mitjançant l’aplicació sistemàtica de tecnologies informacionals i conceptuals de gestió del coneixement en xarxa, més gran serà el risc que s’acompleixin les amenaces que tan sovint sentim avui arreu.

Traducció: Eulàlia de Bobes