El mapa de la comunicació humana
Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
20 març, 2018
Editorial: 186
Fecha de publicación original: 26 octubre, 1999
Val més no deixar caps per lligar
Internet ha modificat substancialment el procés de producció de la informació que coneixíem fins ara. D’una banda, posa els instruments i el context per crear noves maneres de generar continguts i difondre’ls entre audiències que, en molts casos, surten del no-res. De l’altra, afavoreix la invenció de noves modalitats de relació entre els productors d’aquests continguts. També assumeix el model tradicional de comunicació, que coexisteix amb els nous, encara que aquests darrers deixen passar els primers quan es despleguen a la Xarxa. Noves formes i noves maneres de comunicar es vertebren en organitzacions tallades a la mida dels models emergents de comunicació digital, en els quals hi predomina la horitzontalitat creixent de les relacions socials, la descentralització constant dels centres d’informació i la globalitat del seu abast. Internet ha girat del revés l’ofici tan vell d’informar i, al mateix temps, està produint una commoció interessant en la formació de periodistes i comunicadors, sobre tot en l’àmbit universitari.
Si, com hem vist en els articles anteriors, som en una fase de multiplicació dels models de comunicació i, per tant, s’estan dibuixant els nous perfils professionals (i empresarials), és lògic que la formació en ciències de la comunicació reflecteixi les incerteses del moment. El solapament del model tradicional de comunicació, basat en centres emissors d’informació potents i selectes que transmeten a grans audiències una imatge de la societat, amb els models emergents basats en l’acció recíproca entre múltiples emissors i receptors, dóna un color o altre en gran mesura a la mena d’informació que s’ofereix.
D’aquí ve el fet que l’oferta actual, sobre tot en l’àmbit universitari, es correspon més amb la constatació que el model vigent de comunicació ha entrat en crisi (encara que sovint ni tan sols es formuli d’aquesta manera), que no pas amb les característiques dels models alternatius que estan sorgint a Internet. La dificultat de compatibilitzar aquests dos aspectes rau, en gran part, en la tasca complexa d’encaixar les noves necessitats que la comunicació digital planteja amb els coneixements adquirits per treballar en el marc dels mitjans tradicionals. La recerca en aquest camp amb prou feines és a les beceroles, però cada cop fa més falta.
No hauria de semblar estrany, doncs, que ens trobem en un moment de “disparitat aguda” en el mercat laboral de la comunicació. Els nous models de comunicació digital no aconsegueixen satisfer la seva demanda a la “secció de periodistes”. I a aquests cada cop els costa més adaptar els seus coneixements a les exigències d’un context caracteritzat per un dinamisme inabastable. El que els han ensenyat fins ara a la universitat no sembla prou, ni la nova situació és reflectida substancialment en la proliferació de cursos especials i mestratges que intenten resoldre les dificultats de la formació actual.
Les principals diferències, segons el meu parer, es podrien desgranar –però no pretenem confeccionar una llista exclusiva– en aquests punts:
Així com els mitjans tradicionals traslladen a la Xarxa els seus continguts i les seves maneres de fer envers la Xarxa, de la mateixa manera en la formació hi preval una certa transposició dels coneixements que corresponen al model tradicional de la comunicació cap a la comunicació en Xarxa. Aquesta barreja d’experiències, coneixements i tècniques de comunicació converteix allò que és nou en un receptari, més o menys ben formulat, de fenòmens dispersos i difícils de sistematitzar.
Crear i dissenyar sistemes d’informació en xarxa, generar i produir informació en xarxa, organitzar fluxos de comunicació per “fabricar” nous productes informatius, etc., que són algunes de les possibilitats que Internet faculta, queden a l’ombra per l’entronització sobtada de la tecnologia. Molt sovint la comunicació queda reduïda a una qüestió de dissenyar planes web boniques, ben enllaçades i que comptin amb eines que “facilitin el contacte amb els usuaris”, des de vídeo i Java fins a les llistes de distribució, que no hi poden faltar, els fòrums o els xats. Rarament s’aprèn a gestionar aquests instruments, a moderar-los, per aproximar-se a l’experiència de perfilar els patrons de comunicació que permeten convocar audiències.
Les facultats de ciències de la comunicació preparen comunicadors i periodistes per tal que ingressin en el mercat laboral bàsicament com a assalariats. Els que en surten estan preparats –amb certes limitacions, de vegades considerables– per exercir la professió en un marc periodístic “estable”, hegemonitzat pels mitjans de comunicació de referència i per molts emissors corporatius d’informació. En aquest mapa no hi ha cap alternativa a l’estructuració jeràrquica de la producció d’informació. Ara aquesta és una de les possibilitats. La Xarxa potencia la multiplicació d’emprenedors de la comunicació, de gestors de sistemes d’informació de nova creació. I la formació hauria de recollir aquesta diversificació del mercat laboral.
Una conseqüència del que acabem d’exposar és la possibilitat, com hem dit abans, de crear nous fluxos de comunicació, d’organitzar la producció de la informació amb productors nous i, sobre tot, de dissenyar tecnologies conceptuals (toves) per tal que la oferta i la demanda d’informació i coneixements es trobin en un context preparat per generar continguts. Aquest és un dels trets essencials de la comunicació digital, dóna base als nous mitjans i n’esdevé un senyal d’identitat: la parcel.lació organitzada de la informació i el coneixement a la recerca de la satisfacció de demandes personals. És a dir, en lloc de produir pels demés, produir amb ells a partir d’eines de comunicació noves. Aquí la formació torna a necessitar un cop de mà de la investigació.
EL nou professional de la informació, per tant, entre d’altres possibilitats, està deixant de ser un observador que dóna testimoni dels fets (que s’esdevenen en una esfera que no controla) per convertir-se en un dissenyador i constructor de realitats informatives, en un explorador i un cartògraf de la informació i el coneixement. Així com en l’àmbit de la biologia i la bioinformàtica s’està confeccionant el mapa del genoma humà, salvant les distàncies en l’àmbit que ens ocupa es tractaria d’elaborar el mapa de la comunicació humana (global, regional, local, personal). Per dur a terme aquesta tasca cal beure de disciplines i àrees del saber que són properes a l’enginyeria del coneixement, la qual encara no ha entrat a formar part de la formació de la comunicació digital.
En resum, fins ara la formació del periodista es basava en un perfil professional enfocat cap a un model de comunicació. Ara la multiplicació dels models de comunicació perfila els periodistes. La formació necessita adquirir els elements diferenciadors propis de cada destinació, sense donar per suposat que cadascun d’aquests té un caràcter finalista, d’estació de final de trajecte, pel perill de quedar obsolets altre cop tenint en compte la rapidesa amb què evolucionen. Ara mateix ens seria més fàcil pronosticar un huracà per d’aquí a sis mesos que fer l’esbós del recorregut de l’evolució d’aquests models de comunicació els propers anys. Malgrat la potència creixent de les nostres màquines predictives, l’experiència ens indica que fent aquests pronòstics aconseguim equivocar-nos amb una tenacitat encomiable. Aquest tema el comentarem la setmana que ve.
Traducció: Eulàlia de Bobes