Si pel bo no n’hi ha, pel mal no en faltarà

Des de la Revolució Industrial, el funcionament del capitalisme ha descansat en el dualisme entre el camp i la ciutat. Ambdós conceptes s’han carregat, al llarg dels dos darrers segles, de significacions culturals, socials, econòmiques i polítiques. “Ser de camp” o “ser de ciutat”, pertànyer a l’àmbit cultural rural o a l’urbà, eren –són– senyals d’identitat plens de lectures diferents i contradictòries entre si. Aquest món, aquest escenari dual, és a punt de caure fet miques davant nostre. Una criatura que neixi avui, possiblement ingressarà a la universitat en un planeta en el qual una gran majoria d’habitants viurà en ciutats. Serà el primer cop que això passi en la història de la humanitat. Com serà la civilització urbana emergent? Quines seran les condicions necessàries per prosperar-hi? Quin paper jugarà la globalització en una societat eminentment urbana? Quins factors actuals seran fonamentals aleshores, i quins no? Són preguntes que, contra el que pot semblar, tenen respostes molt obertes.
I això és així perquè, per respondre-les, no n’hi ha prou amb projectar les tendències actuals de manera mecanicista. Som en un món en transició on el paradigma dominant són els canvis, les ruptures i les incerteses. I, viceversa, anem cap a un món on tindran premi aquells que estiguin més ben preparats per adaptar-se a les noves circumstàncies, inventar nous vincles socials i resoldre les incògnites actuals.

L’any 2015, nou de les deu metròpolis més grans del món seran a l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. Segons les dades més fiables de l’ONU, les ciutats dels països en vies de desenvolupament reben uns 62 milions de nous habitants cada any. D’aquí a quinze anys, per primer cop en la història, els habitants de les zones urbanes seran majoria davant els de les zones rurals. Encara que el ritme actual d’emigració cap a la ciutat pateixi una desacceleració per causes inimaginables ara mateix, el creixement de las zones urbanes originarà cap al 80% de l’augment demogràfic mundial (alguns estudis eleven la xifra al 88%). I el 90% d’aquesta expansió tindrà lloc en el món en vies de desenvolupament. Aquest serà l’escenari imminent de les xarxes, de la Societat de la Informació, que vàrem començar a esbossar en el darrer editorial.

Com acostuma a passar, aquest no serà un procés que s’iniciarà amb fanfàrria i redoblament de tambors un dia del segle que ve a quarts de 6 de la tarda. Les noves tendències que porten cap a un projecte polític de canvi social estan aflorant arreu i comencen a convertir-se en una prioritat. Sobre tot, allí on els canvis ràpids són accelerats per innovacions tecnològiques impulsades pels mateixos ciutadans. Aquest “simple” fet posa potes enlaire l’estructura tradicional de l’elaboració, empaquetament i abast de la transmissió del coneixement, o, tan important com això, el paper que juguen les xarxes ciutadanes (distribuïdes entre agrupacions, organitzacions, entitats ad-hoc, etc., dels signes més diversos) en el disseny de les urbs emergents. Mentre continua el discurs dominant d’una ciutat basada en la planificació racional amb un component tecnològic alt (model de les ciutats dels països rics), veiem com aquesta concepció comença a ser triturada per ciutats orientades pel vincle social, el govern de les quals avança, mig fent tentines, mig a salts de gegant, cap a un procés cada cop més complex de coordinació i de negociació entre els seus interlocutors.

Les urbs que responguin amb més rigidesa als nous desafiaments seran les primeres que perdran en l’Era de la Informació. I per respondre adequadament al “nou programa”, la ciutat s’ha de promoure com a espai social obert a la creativitat i la innovació, conceptes que haurem de reelaborar no només des del punt de vista de la “inversió” en innovació, sinó de la “promoció” de xarxes humanes capaces d’adaptar-se a la civilització urbana emergent. En tots dos aspectes, les ciutats de l’anomenada perifèria del capitalisme tenen avantatge. La inversió necessària en innovació tecnològica cada cop és més baixa en relació amb els retorns socials que proporciona. I, des del punt de vista de les xarxes humanes, si bé a les ciutats dels països en vies de desenvolupament s’aguditzen els conflictes més conspicus d’una societat en transformació (segregació espacial, exclusió social, desigualtats profundes i increment de la violència urbana), al mateix temps són un brou de cultiu de creativitat i innovació sostingut per un entramat humà dens amb una aspiració forta cap a la recerca de la cohesió social.

En aquest marc hi ha dos aspectes que, evidentment, tindran un paper primordial. D’una banda, les relacions entre la descentralització i la integració del que és global i del que és local a través de les xarxes. De l’altra, el valor d’una economia determinada per una relació decisiva entre la competició i la cooperació. En tots dos casos, les ciutats de l’anomenada perifèria tenen també un avantatge clar: les tendències descentralitzadores s’hi corresponen no només amb decisions de l’administració política, sinó amb el reconeixement de situacions de “facto” de les quals s’ha de partir. Són les agrupacions humanes, en el medi d’una segregació espacial lacerant i amb el dimoni de l’exclusió social papallonejant-hi al voltant, les que s’auto-organitzen per reintegrar-se en circuits polítics, administratius, culturals i econòmics a partir de les seves mateixes possibilitats. En aquestes circumstàncies, la dualitat global/local ha passat de ser una pròtesi a convertir-se en una funció essencial d’aquest procés.

D’altra banda, les economies de subsistència, d’autoajuda o implantades en zones d’intersecció en les quals s’hi produeixen canvis accelerats, tendeixen a aguditzar els angles de la competència i la cooperació a través de l’art de la negociació i de la gestió de conflictes d’interessos entre els diferents components de les comunitats locals. Competència i cooperació són el pilar de l’economia emergent de la Societat de la Informació. Mentre els països rics “descobreixen” el valor de la cooperació en les xarxes en el medi d’una economia neoliberal de caire cada cop més salvatge (i, al mateix temps, dilapiden quantitats ingents de recursos tecnològics per posar en peu un comerç electrònic compatible amb l’economia esmentada), els països en vies de desenvolupament ja han recorregut un camí “experimental” molt llarg en l’art difícil de combinar el rigor de la competència amb la negociació de la cooperació.

Com quallaran aquestes tendències? La resposta és fàcil: no ho sap ningú. Però, per descomptat, no em sembla que es pugui afirmar amb tanta seguretat com fan alguns que “els pobres d’ahir i d’avui també ho seran demà”. Ni tampoc que ens trobem en els prolegòmens de la Penúltima Gran Conspiració de les Grans Corporacions per ficar-nos a tots les xarxes pel cul, com sostenen pràcticament els mateixos. La situació, per dir-ho de manera diplomàtica, és molt més complexa i no crec que els daus ja estiguin tirats. Hi ha molt de futur obert encara. Tot dependrà finalment de les coalicions i les institucions que siguem capaços de crear per tal que actuïn dins l’espai públic de la ciutat, d’una banda, i de la rapidesa de l’aprenentatge institucional, de l’altra. El sistema polític actual en la vasta majoria dels països avançats només concedeix al ciutadà un paper limitat, totalment insuficient davant la nova urbs que està emergint. El salt d’un Estat tutelar a un Estat dinamitzador habitat per ciutadans capaços d’actuar com a agents de canvi no serà, per descomptat, fàcil. Sobretot perquè no sabem quina mena d’Estat serà el segon (si és que és alguna cosa). Però és aquí on ens estem jugant la configuració del món del futur. Un món poblat per precursors de la pròxima civilització, com veurem en alguns exemples la setmana que ve.

Traducció: Eulàlia de Bobes