La manca no mata i el dolor no fa mal

Internet es fa vella. L’indicador infal.lible que la xarxa comença a arribar a una edat de risc és que els que la van fundar es moren, encara que ho facin d’hora per a un invent que va néixer els anys 60. Malgrat que per a la gran majoria dels internautes d’avui Internet és una memòria propera, una cosa que ha passat ben entrada aquesta dècada, de fet la xarxa és a punt de fer 30 anys, i això representa una biografia densa per als seus promotors inicials. La setmana passada se’ns en va anar un d’aquestes pioners, Jon Postel, als 55 anys d’edat. Desconegut pel gran públic i admirat pels milers d’internautes que sempre anaven a petar a les seves mans quan volien esbrinar com carai s’organitzava la Xarxa i aleshores apareixia una cara inesperada en la qual hi podien llegir, sense massa esforç, l’esperit contradictori d’Internet: mentre la barba descurada i els cabells llargs feien pensar en l’anarquia de la generació hippie, la mirada burlesca i intel.ligent emetia el missatge d’una ment desperta. Això és el que la Xarxa va ser per a ell; l’advocat de la seva organització anàrquica. Postel se n’ha anat. Benvingut per sempre, Jon.

Amb prou feines hi ha historiadors d’Internet, ni biògrafs, ni un “corpus” doctrinal. És natural. El procés desenvolupat per un equip d’enginyers barbamecs als Estats Units que ballaven a ritme dels Beatles encara és massa calent, massa viu, com per tallar-lo amb el bisturí de la historiografia. A més, tots ells continuen en actiu, d’una manera o altra, a Internet. És fàcil trobar el rastre de les seves accions en el mapa digital. I les petges perduraran en aquest món espectral que han contribuït a construir, com si haguessin edificat un paradís en el ciberespai en el qual la memòria viva de tots ells continuarà alimentant el creixement d’aquest organisme sense caps ni tentacles, però en expansió constant, que és la Xarxa. Serà la darrera metamorfosi, la mutació anunciada de l’adéu als cossos per garantir la supervivència de les ments. Postel ja hi ha arribat.

Postel es va encarregar de bon principi d’una feina d’aquelles que tothom defuig com la pesta, aparentment pesada, avorrida, minuciosa, però imprescindible: assignar un número d’identificació únic a cada protocol que regulava la transmissió de dades entre ordinadors. El 1969, com ens recorden tots els que en aquella època estaven embrancats en el disseny d’un nou tipus de xarxa, Postel duia el llistat de números en un tros de paper. Per sort per a ell, tres anys després es va inventar el correu electrònic, i això li va facilitar una mica la vida. Però no gaire, perquè el nombre de màquines enganxades a la xarxa creixia exponencialment cada any, fins avui. Gràcies a la seva fermesa inicial hem arribat a l’IANA (Internet Asigned Numbers Authority), l’entitat que actualment s’encarrega d’assignar i gestionar els números i els noms únics del sistema de noms de dominis (DNS) d’Internet, sense el qual no tindríem xarxa.

Postel formava part d’un equip d’enginyers en general desconeguts per l’opinió pública, però que en el seu moment seran duts a l’altar dels “pares de la pàtria cibernàutica”, encara que soni estrambòtic (la mitomania de la gent no té límits, ni tan sols a Internet). En aquests llimbs hi seran Barry Leiner, Vinton Cerf, David Clark, Robert Khan, Leonard Kleinrock, Daniel Lynch, el desaparegut Postel, Larry Roberts, Bob Taylor, Ray Tomlinson i Stephen Wolff, juntament amb visionaris prematurs com J.C.R. Licklider del Massachusetts Institute of Technology (MIT, Boston). Aquest individu el 1962 va començar a concebre la “Xarxa Galàctica”, molt abans que els que hem esmentat fa un moment comencessin a dibuixar sobre paper les seves idees revolucionàries. Licklider proposava una constel.lació de xarxes interconnectades a escala global que permetria que qualsevol persona accedís a la informació i a programes d’ordinador des de qualsevol punt del planeta –i de la xarxa–.

Com els Blues Brothers, Licklider va convertir la seva visió en una missió divina i la va transmetre a totes les criatures que l’envoltaven. I en aquella època de rock&roll i dels primers satèl.lits artificials aquest evangelista va aterrar a l’ARPA (Advanced Research Projects Agency del Departament de Defensa dels Estats Units, també coneguda com a DARPA quan s’hi afegeix el nom del pare, Defence) ni més ni menys que com a director del programa de recerca d’ordinadors. La gana i la necessitat van fer parella ràpidament. Per allà hi pul.lulaven també uns quants deixebles sense mestre, com Larry Roberts i Bob Taylor. A mitjans dels 60, quan l’amor i les flors eren a punt d’envair els campus universitaris, aquesta gent es dedicava a forjar una teoria capaç de deixar astorada la margarida més agosarada: la substitució dels circuits per paquets d’informació. La pedra fonamental de la futura Internet va quedar sòlidament instal.lada entre quatre ordinadors (en realitat, servidors) que van ser interconnectats el 1969: dos a la universitat de California (UCLA) i dos més repartits entre la Universitat de Santa Barbara i la de Utah.

En un parell d’anys allò va començar a créixer massa de pressa i a tothom li va quedar clar que si no s’establia un sistema per assignar números d’identificació únics a cada màquina nova i protocol en el sistema el caos engegaria a fer punyetes l’invent. Afortunadament, Jon Postel era allà, i fins el dia de la seva mort va posar la mica d’ordre imprescindible perquè el caos continués funcionant. Sense la seva aportació és incomprensible imaginar on haurien anat a raure les xifres que ara són les fites de l’evolució de la Xarxa: 4 milions de servidors el 1994, 8 l’any següent, etc. Per aquests mèrits i per d’altres, la Unió Internacional de Telecomunicacions va concedir enguany a Postel la medalla de plata, un guardó reservat només a Caps d’Estat. I el primer reconeixement institucional del fet que una mena de govern diferent està arrelant a la nació virtual.

Però la idea clau d’Internet, la que ens permet comunicar-nos com ho fem avui, la que ha sorprès els de casa i els de fora, sobretot els governs i la policia, els amants de les teories conspiratives, els escèptics i desenganyats, els que estan de tornada de tots els rius d’aquesta vida, els que troben militars fins i tot en les botes descordades, és la que va servir de base pel desenvolupament d’una xarxa oberta. El culpable té nom i cognoms: Robert Khan. La seva concepció d’una xarxa d’arquitectura oberta suposava que hi podrien coexistir xarxes individuals dissenyades i desenvolupades de manera separada, cascuna d’elles amb les seves pròpies interfícies. L’addició de noves xarxes senzillament incrementava la cobertura global de tot el sistema, sense més traumes, perquè no hi havia cap eix –cap conjunt d’ordinadors– que dominés la resta, que establís una jerarquia a la qual les altres xarxes s’haguessin de sotmetre. El protocol per a aquestes xarxes obertes va ser el TCP/IP, desenvolupat pel mateix Khan i Vinton Cerf, gràcies al qual es va garantir un creixement obert de les xarxes, descentralitzat i desjerarquitzat.

De fet, aquesta decisió va convertir tot l’entramat en una col.lecció de comunitats no determinades per llurs opcions tecnològiques. Aquest esperit de comunitat va néixer amb la primera xarxa, va continuar amb ArpaNet i avui encara és vigent, malgrat el gir extraordinari que Internet ha experimentat els darrers tres anys. Aquest esperit el va encarnar en gran mesura el mateix Jon Postel, que va saber donar l’escalfor hippie a una cosa tan seriosa com les xarxes de paquets commutats. La qüestió és que aquesta “escalfor Postel” no decaigui davant el batalló de gent seriosa que vol convertir la Xarxa en la gallina dels ous d’or.

Traducció: Eulàlia de Bobes.