Posa-hi seny, si no ho veus clar

La “Informació de Fisher” no és cap parcel.la clau del panorama informatiu que aquest bon home tingui entre mans. Ben al contrari. És la que li manca a ell i ens manca a nosaltres per saber com funcionen les coses. Sempre, en tots els sistemes que ens envolten, segons Fisher, tenim aquest dèficit d’informació, malgrat el qual fem lleis sobre el funcionament de l’univers, del nostre món i fins i tot dels nostres móns virtuals. I sembla que funcionen. La qual cosa no deixa de ser un misteri més gran que els que el Vaticà patrocina. Si no és que hi ha una errada, ja sigui en la concepció del senyor Fisher o en la manera en què nosaltres captem la naturalesa i en fixem el funcionament mitjançant lleis fonamentals. Això darrer és el que Roy Frieden proposa en un llibre destinat a estremir la cosmogonia de la ciència d’aquesta fi de segle, i de força tros del proper. A “Physics from Fisher Information, a Unification” (Cambridge University Press), Frieden proposa que qualsevol intent d’extreure informació de la naturalesa determina la resposta que n’obtenim. La qual cosa, si és certa, planteja una visió del món en què vivim interessant, en la qual la informació s’encamina a esdevenir la majestat omnipresent d’una societat sotmesa al seu govern.

Ronald Aylmer Fisher era un estadístic de Cambridge que, cap als anys 20, es va adonar d’un detall petit però bàsic: per més que ens hi entossudíssim, mai no obtindríem tota la informació que volguéssim d’un sistema donat. O, dit d’una altra manera, tota la informació que hom pot obtenir d’un sistema físic és l’anomenada “informació Fisher” que, malgrat que no és tota la que té –i explica– el sistema esmentat, ens serveix per decretar una llei sobre el funcionament d’aquest. Lògicament, mai no arribem a saber d’on surt aquesta llei, i encara menys per què carai funciona. Però en aquesta disparitat s’hi basen des de l’electromagnetisme fins a la gravetat, passant per la física de partícules, els gasos i, per descomptat, l’inici de l’Univers i, per no allargar massa la llista, nosaltres mateixos.

No se sap si Fisher va arribar a la seva conclusió revolucionària després d’una reflexió profunda sobre la tendència innata de la naturalesa humana a l’error, encara que, quasi segur, va ser l’experiència reconeguda que tenia com a estadístic la que li va donar la pista sobre aquesta dada essencial. Fos pel camí que fos, Fisher es va adonar que tot fenomen, tot sistema, tot esdeveniment en la naturalesa té una quantitat determinada d’informació i el nostre esforç per adquirir-la és propens a l’errada. Per començar, els equips de mesurament i observació sempre tenen errors, als quals s’hi sumen els que són inherents al sistema observat, com poden ser fases caòtiques transitòries induïdes per canvis interns o externs o, cosa coneguda de sobres, ensurts causats pel mateix fet de l’observació. dit d’una altra manera, la naturalesa no sembla gaire inclinada a deixar-nos saber tot el que ella sap, i nosaltres només arribem a saber una part, per gran que sigui, d’aquesta sapiència.

A partir d’aquí, Frieden va arribar a una conclusió que, segons ell, el situa en el camí de descobrir la Mare de totes les Lleis, és a dir, la que pot explicar d’on venen les lleis de la física que “ens regeixen”. Aquest investigador reconegut del Centre de Ciències Òptiques de la Universitat d’Arizona considera que cada fenomen físic s’esdevé en reacció al mesurament que en fem, és a dir que aquest actua com a catalitzador de l’efecte que s’obté. En altres mots, les lleis de la física no són sinó les respostes a les preguntes que es plantegen. La informació, per tant, precedeix el món que descobrim i aquest no es correspon necessàriament amb la informació de què disposem per descriure’l. La qual cosa, si és certa, és molt interessant.

La naturalesa té una inclinació peculiar a produir accions. I els científics segueixen aquesta inclinació en una recerca d’aquestes accions que no s’atura. Així que es descobreix una llei fonamental de la física, per exemple, comença una cursa per descobrir l’acció específica necessària que en corrobora el funcionament. Però ningú no sap del cert per què la naturalesa és tan preocupada amb les accions. Per aquesta mateixa raó, ningú no hi pot arribar directament i establir-les sense necessitat d’observar-les. L’única metodologia a mà és desfer les passes d’una llei, un cop descoberta, per trobar les accions que en certifiquen el funcionament. Aquest camí, encara que és el més usual, no sembla que sigui l’idoni.

Frieden, que fa més de 20 anys que neteja imatges borroses per extreure’n la quantitat més gran possible d’informació, tant si es tracta de galàxies com de matrícules de cotxes, ha capgirat aquest mètode i afirma que l’important no és l’acció que intentem descobrir, sinó la millor descripció que en podem fer. Sabem que la informació per a aquesta descripció existeix i en volem aconseguir com més millor mitjançant mesuraments i observacions. I volem que la diferència entre la que obtenim i la que el sistema posseeixi sigui el més petita possible. Quan considerem que hem arribat al punt òptim en aquest procés, ho anomenem llei de la física i determinem que la naturalesa funciona així. Però, en realitat, l’intent d’extreure informació ha determinat la resposta que hem obtingut. Com ja deien alguns pensadors conspicus el segle XVIII, la participació de l’observador crea informació, i la informació crea la física.

Les idees de Frieden comencen a guanyar terreny dins la comunitat científica, encara que amb la lentitud previsible davant la proposta de modificació dels paradigmes vigents. Però l’intent que fa d’explicar l’origen de les lleis de la física arriba en un moment oportú, just quan la informació comença a ocupar l’epicentre d’una societat que intenta explicar-se a si mateixa a través de la pròpia informació que genera. I, per aquest camí, nosaltres ja sabem força cosa sobre les relacions estretes entre les accions i la informació que intenta fonamentar-les. Però, segons la concepció de Frieden, hem de parar molt de compte per saber qui va davant, si el carro o els bous, si l’efecte o la causa, si el bit o el fet.

Traducció: Eulàlia de Bobes.