Caminant, qui bada cau

L’escola té la missió de preparar l’individu per al món que li tocarà viure. Avui constatem que la correspondència entre el que s’ensenya i aquest món és qüestionada. Les manifestacions en aquest sentit són abundoses, encara que se’ns ofereixin de manera aparentment debilitada. D’una banda, la preocupació per dur Internet a les escoles comença a aconseguir un tint prioritari. De l’altra, ens diuen des de diferents fronts que els infants tenen dificultats per llegir, per expressar-se. I per entremig ens parlen del conflicte entre alumnes i professors. Els primers, versats en l’art de fer anar trastos electrònics i addictes a la cultura audiovisual. Els segons, amb por de quedar-se relegats de l’anomenada “revolució tecnològica” o de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). D’aquest guisat, en el qual hi couen molts més ingredients, en sorgeix una pregunta legítima: hi ha alguna relació entre el món en què viuen alumnes i professors i el que s’ensenya a les escoles?

La resposta no depèn només del paper que Internet jugarà en l’educació. Els alumnes que avui van a escola són fills d’un món molt peculiar que els planteja necessitats i requeriments específics. Però no troben en el sistema educatiu els interlocutors capaços de comprendre aquesta nova dinàmica. Encara que ja no se’n parla amb el mateix entusiasme, les generacions Nintendo, Sega i altres plataformes de la virtualitat, acomboiades per l’impacte de l’audiovisual i els efectes especials, el cinema d’acció atemporal, ahistòric i d’herois sense referències geogràfiques o socials, avui ocupen les aules per rebre una educació que sens dubte els deu deixar immersos en la perplexitat. Estan acostumats a funcionar en escenaris en els quals el passat no existeix, ni el present ni el futur, però els poden construir segons la seva voluntat, descomposar-los i reconfigurar-los amb objectius i continguts diferents cada cop. I ho poden fer sols, en companyia, en col.laboració, en temps diferit o en temps real, independentment de les distàncies físiques, les cultures, les llengües o les creences.

Ells viuen “off/online”. I l’escola on se situa? Per ara, “out of line”, fora de línia. Davant l’embranzida del món virtual, en el qual tots hi participem d’una manera o altra, la institució educativa progressa pels meandres del nombre d’ordinadors i de connexions a Internet que serà capaç d’extreure-li a l’administració, a Gates o a qualsevol altre mecenes. Però la qüestió no rau en si calen més o menys ordinadors, més o menys connexions a Internet. O no rau només en això. El repte és l’emergència d’un món virtual la lògica del qual –pròpia i clarament diferenciada de la del món real– està modificant els fonaments bàsics de l’educació. I és el contingut d’aquesta el que necessita ser reconfigurat d’acord amb la lògica virtual. La barrera que dificulta actualment la interconnexió entre alumnes, mestres, la institució de l’educació i els canvis que tenen lloc al món no té a veure amb la informació digital –volum, abast, qualitat, accessibilitat, quantitat de planes web de certa mena, valor d’ús, etc.–, sinó amb la nostra capacitat d’inserir-nos-hi.

La lògica virtual degrada la parcel.lació del coneixement de manera palesa. I això només és el principi. Assignatures considerades “crucials” possiblement es dissoldran en l’aire els propers anys, malgrat que ens semblen de consistència eterna. En el lloc que ocupen hi emergirà la capacitat per integrar transversalment diferents camps del saber i, de passada, promoure el sorgiment d’una forma nova de coneixement que lligui amb les característiques de la lògica esmentada. Els nanos d’avui han adquirit una habilitat notable per funcionar en entorns virtuals i moure-s’hi amb la naturalitat del que els és propi. Però aquesta habilitat no troba un canal adequat en la institució escolar. Al contrari: la distància que separa aquestes habilitats de les disciplines a les quals se’ls concedeix un valor educatiu alt, sobretot per la càrrega tradicional que tenen (“tots hem après d’aquesta manera”), és presa com un indici segur de “manca de preparació”, “fracàs escolar” o “deficiències en el sistema educatiu” que s’han de reparar amb més hores lectives i algunes modificacions en els continguts. Això darrer, en general, es refia miraculosament d’una “millor preparació del mestre per bregar amb les eines informàtiques”. Error cras: omplir l’aula d’ordinadors no garanteix l’adquisició d’una percepció conceptual diferent del món en què vivim, que és del que es tracta.

Si aquesta percepció no es converteix en el motor del canvi, el trànsit cap a l’adaptació del sistema educatiu a la lògica virtual correrà el risc de dispersar-se en els aspectes més trivials, per més que sigui ornamentat amb un llenguatge transcendent (“cal transmetre valors morals” o “el mestre sempre serà la guia que l’alumne buscarà”). Aquest trànsit implica superar l’educació actual centrada en el què (els continguts) per arribar a l’educació orientada cap al com (la manera d’abordar la informació i el coneixement). Educar en el què és preparar-se per respondre. Educar en el com és preparar-se per preguntar. I la institució de l’educació ha de formar en les habilitats bàsiques per formular les preguntes pertinents: saber buscar, interrogar, navegar, dissenyar fluxos d’informació i trobar solucions. La qual cosa suposa, entre d’altres coses, adquirir la flexibilitat necessària per afrontar allò que és insòlit, nou, desconegut. Aprendre a buscar és aprendre a proposar alternatives. És aprendre a aprendre. I així, mentre l’educació del què depèn del llibre, l’objecte físic que consagra una parcel.lació determinada del coneixement, l’educació del com depèn de xarxes humanes i telemàtiques interconnectades, d’entorns col.laboratius en escenaris simulats, etc., per aconseguir els seus objectius.

Aquest és un moment en què els fòrums de reflexió sobre l’educació han de perdre les pors i no donar respostes dictades per la nostàlgia. La millor defensa en aquest cas no és atacar la “incapacitat” dels ordinadors per satisfer les demandes que ningú no proposa (“substituiran els mestres?”), aferrissar-se a l’analfabetisme digital dels mestres, o a la mala qualitat o la manca d’informació que hi ha a la Xarxa. Aquests són aspectes marginals sotmesos a una evolució vertiginosa. Quan es parla de la informació-detritus (“detritus cognitius”, segons alguns) que hi ha a Internet en relació amb l’educació, hauríem de decidir primerament de quina informació estem parlant: de la que hi havia a la Xarxa el 1989 (taulers electrònics), el 1991 (sistemes gopher i WAIS per classificar i cercar informació acadèmica), el 1993 (aparició de la WWW), el 1995, el 1999 o el d’informació només accessible per a l’expert o de la que comença a arribar-nos a través dels electrodomèstics més insòlits? El món virtual no és estàtic, no proposa un escenari perdurable com el que sosté l’educació basada en ensenyar mitjançant els llibres. El món virtual l’elaborem sense aturar-nos i cal aprendre’l (i aprehendre’l) constantment.

* Guió de la xerrada pronunciada a “Educnet’99, 1er. Congreso Educación e Internet”. Madrid, 24 d’abril de 1999.

Traducció: Eulàlia de Bobes