Metge i confessor, com més vell millor

Vinai Deshpande no és un home que col.lapsi els titulars dels mitjans de comunicació a Occident. De fet, potser mai no n’hi han dedicat cap. Però, a l’Índia, se’l considera una espècie de Bill Gates: el pare de l’equivalent a la vall del Silici en el país asiàtic. Enginyer educat a Stanford, Deshpande va aixecar un parc informàtic als voltants de Bangalore que ara miren amb enveja i cobdícia els països rics. Després d’haver superat tota mena d’entrebancs, sobretot l’opinió adversa dels seus conciutadans i col.legues, la seva empresa va ser la primera en fabricar un PC que pugués competir amb les marques tradicionals dels Estats Units i del Japó. L’orientació estratègica amb què va caracteritzar l’aventura electrònica en un país a priori allunyat dels circuits mundials d’aquest mercat, va cristal.litzar finalment en el Centre Nacional de Tecnologia del Software, dedicat a la investigació, la formació i el desenvolupament de programes informàtics. Actualment, l’Índia és un país exportador en aquests tres camps. Ha passat d’enviar paquets de programes per la xarxa a petició dels països industrialitzats -un negoci en què ha despuntat els últims cinc anys-, a enviar experts als Estats Units, a Alemanya, a Austràlia o a Sud-àfrica. És l’emigració de la Societat de la Informació.

Els experts consideren que els mitjans de comunicació han escrit molta literatura sobre la història de la indústria del software a l’Índia. Per exemple, el país asiàtic no ha aconseguit colar en el mercat un producte informàtic propi. El seu potencial rau, fonamentalment, en la indústria de serveis de soft, particularment en l’adaptació de programes informàtics a les necessitats del client i en la resolució de problemes o de demandes de la indústria (“outsourcing”). En aquest àmbit, l’Índia només ocupava un petit mercat domèstic a principis d’aquesta dècada. Ara, s’estima que ha capturat el 16% del mercat mundial de programes “clientelitzats”. Aquesta indústria ha crescut a un ritme del 50% durant els darrers cinc anys -els de l’explosió pública d’Internet-. Si aquesta tendència continua, el software pot representar el 25% de les exportacions del país, fet que representa un canvi notable en un temps rècord i en clara competència amb la principal activitat econòmica del país: l’agricultura.

Però no serà fàcil. Si bé l’Índia es troba en una posició excel.lent per convertir-se en un proveïdor privilegiat d’aquests serveis de software en el mercat mundial, els seus veïns estan aprenent la lliçó. I molt ràpidament. És el cas de la Xina o de Filipines. La diferència, durant un temps, la marcarà la forta inversió que el govern indi ha realitzat per potenciar l’educació superior des de finals dels anys 80, amb la finalitat de donar suport a sectors estratègics com la indústria nuclear i l’espacial. Aquests han estat els dos pilars que han permès l’arrencada de la indústria de la programació. El tercer pilar ha vingut de fora i no estava escrit: els Estats Units han passat a ser el seu millor client a mesura que les empreses han anat incorporant les tecnologies de la informació als seus processos productius. La gana es va ajuntar amb la necessitat, els salaris baixos de l´Índia amb l’escassetat de mà d’obra a l’Amèrica del Nord. Quan ningú encara no s’adonava de què succeïa al país asiàtic, cada any els seus programadors doblaven el rendiment econòmic d’una indústria que havia madurat molt abans que la fruita caigués de l’arbre.

Tot i que la major part de la indústria índia del software és nova, el conegut Institut Tata d’Investigació Fonamental va construir el primer ordinador a principis dels anys 50, poc temps després que els Estats Units encenguessin l’ENIAC per primera vegada. Tot i això, durant 30 anys, el paisatge de l’electrònica va estar dominat per les grans firmes del sector, com ara IBM, DEC o ICL. Així fins que als anys 80 va començar a emergir un ampli batalló de desenvolupadors de software i d’empreses dedicades a proporcionar servei domèstic amb algunes incursions en l’exportació. Immediatament, els beneficis econòmics d’aquest minúscul sector van atreure substancials inversions que van multiplicar la dimensió d’aquest mercat de treball en poc temps. A més a més, molts programadors se’n van anar als Estats Units per formar-se.

El retorn d’algun d’ells, com Vinai Deshpande, fou providencial per crear una estructura estable en un sector tan volàtil i fràgil. La combinació de parcs industrials juntament amb fortes inversions en educació superior i amb una estratègia diversificada -des de la clientelització del software fins a l’empaquetatge de programes, productes per a indústries concretes o per a la planificació empresarial- va preparar el terreny que havia de permetre l’Índia convertir-se en una peça important del mercat mundial de la Societat de la Informació, tal i com es reconeix en el darrer informe de l’OECD sobre tecnologies de la informació. Allò que va començar a Bangalore com una experiència de futur dubtós, ara té rèpliques a Bombai, Madràs, Pune, Hyderabab, Calcuta i Bhuvaneshwar. Els centres més recents, com els dos últims, ja no només es limiten al servei de software, sinó que estan fent incursions en els camps més complexos. El sistema operatiu dels “ordinadors en xarxa” (network computers) d’Oracle s’ha desenvolupat a l’Índia, com també el disseny d’alguns xips de Texas Instruments.

Els Estats Units són el principal client de les exportacions de software de l’Índia (en representen el 58%), seguits d’Europa (21%), del Sud-Est asiàtic (8%) i del Japó (4%). Segons els analistes, aquesta estructura es mantindrà, i més ara que es planteja la necessitat no només d’importar els serveis d’aquesta indústria, sinó fins i tot d’apropiar-se d’una part significativa de la seva mà d’obra. La màquina d’absorció està engreixada. Els salaris dels Estats Units són quatre vegades més alts que els de l’Índia per idèntica formació, especialització i experiència. Aquesta “aspiradora” pot afectar greument el futur de la mateixa indústria índia, tot i que, a primera vista, en representi un incentiu afegit a l’expansió. L’increment de l’emigració especialitzada dels dos últims anys -en xifres relativament baixes, encara- va disparar els salaris fins a un 20% l’any passat, i tot i això, aquest sector del mercat laboral ja no és suficient per satisfer la demanda local.

Mentre els països rics dissenyen una política d’immigració socialment acceptable amb la finalitat d’atreure contingents de treballadors indis de les TIC, la mateixa Índia està desplegant una gran varietat d’ofertes per retenir els seus especialistes i fer que els que n’hagin marxat tornin a casa. El mercat laboral clàssic de la revolució industrial, amb fortes pinzellades colonials a favor de la metròpoli, adquireix ara una dinàmica diferent en què aquell flux massiu de mà d’obra esdevé gairebé una oferta personalitzada basada en la informació i el coneixement de cada treballador. I tot això pràcticament només acaba de començar.

 Traducció: Cristina Casanovas Maynou