Cultura aliena amb gust local (*)

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
1 gener, 2019
Editorial: 268
Fecha de publicación original: 22 mayo, 2001

Cap a on hi ha mal, se n’hi va la llengua

La Babel de les xarxes encara no ha fet una dècada de vida pública i ja ha generat un torrent d’elucubracions que ha estat plasmat en llibres, assaigs, conferències i, en alguna ocasió, intents de política oficial sobre el destí de les llengües –i les cultures– a la Xarxa. Els arguments van de la por que la llengua pròpia quedi finalment supeditada a la llengua global, l’anglès, d’una banda, a la necessitat imperiosa de defensar les essències culturals mitjançant una promoció activa de la llengua local a la Xarxa que fins i tot l’elevi a la categoria de llengua global, de l’altra. Enmig hi queda una mena de regió pantanosa que és precisament allà on vivim: la realitat de les llengües sotmeses a un procés ràpid de rentat i centrifugació mitjançant un intens contacte íntim entre elles. Sabem que això s’esdevé, però no tenim gaire idea de quines conseqüències tindrà. No tenim instruments que ens permetin ni tan sols esbossar tendències, com acostuma a passar, d’altra banda, en els assumptes que fan referència a la llengua, sigui a la Xarxa o al carrer, que es comporten com onades discretes però amb molta ressaca sota la superfície que és la que, al cap i a la fi, esculpeix el paisatge.

En el cas d’Internet, mai no hauríem de perdre de vista les peculiaritats de l’espai virtual. En principi, gràcies al fet que és configurat a la manera d’una xarxa d’arquitectura oberta, tots accedim a tot i a tothom de manera simultània. Això no havia passat mai fins ara, ni tan sols en àmbits comunitaris molt més reduïts, com ara la llar. A més, ens podem veure –negociar les trobades– en les nostres llengües respectives o en la llengua global. I, també en principi, com més va més instruments tindrem per apuntalar-les. La tendència de la tecnologia en aquest sentit és clara: l’automatització de traductors simultanis, encara que trigui a arribar al mercat, finalment permetrà que treballem amb altres llengües sense abandonar la nostra llengua local. Però, fins i tot si aquests traductors ja existissin i fossin d’ús massiu, res no garantiria la supervivència de les llengües locals segons els criteris més acceptats darrerament sobre aquest assumpte.

Per exemple, malgrat que la majoria dels webs europeus són en les dues llengües, la global i la local, la visibilitat que tenen entre elles es baixíssima. Fa cert temps, en una xerrada amb Negroponte, el director del MediaLab del MIT ens deia que la penetració d’Internet era més gran als països nòrdics que al seu, i que al cap de poc temps això seria així a quasi tota Europa. Li vaig demanar que em donés l’adreça d’una plana sueca que no fos la de l’operadora de telecomunicacions. Només una. Va dir que no en tenia cap de present en aquell moment. “Jo tampoc, però vol que comenci a recitar URLs dels Estats Units?”, vaig contestar. La qüestió no és només la llengua. Quasi tothom mira cap a l’altra banda de l’oceà, cap als recursos dels Estats Units a la Xarxa, que només són en la llengua global. Per tal de contrarestar aquesta tendència, la Unió Europea ha endegat el programa eContent perquè faci el miracle d’enderrocar la frontera interior de les llengües locals mitjançant la creació de recursos multilingües culturalment adaptats a les diferents realitats.

Això no vol pas dir que el mapa de les llengües en l’era global ens porta a l’obligatorietat de professar el bilingüisme o el multilingüisme, per més que fer-ho pugui comportar un avantatge evolutiu (sempre ho ha estat, amb o sense Internet). Ni que aquesta ductilitat lingüística garanteix automàticament la preservació (o degradació) del que es considera que són els perfils culturals propis d’una societat. La qüestió, com tots sabem, és molt més complexa. Entre altres aspectes, la presència de les llengües a Internet, i per tant de les cultures que expressen, té a veure amb factors econòmics, polítics i tecnològics. Cadascun es desenvolupa en un àmbit de decisions que té una inèrcia considerable. Alguns països, particularment els Estats Units, no necessiten polítiques públiques per apuntalar la seva cultura a través de la llengua (encara que en creïn), gràcies al seu potencial econòmic, polític i tecnològic. Passa una cosa semblant amb el Regne Unit, el pes polític del qual, però, és molt més gran que l’econòmic o el tecnològic. Mentre amb altres llengües, especialment el castellà, el francès o l’alemany, l’ordre i el pes específic d’aquests factors és del tot diferent. Per tant, és complicat valorar amb els mateixos criteris la llengua global i les llengües locals, i a partir d’aquesta anàlisi dibuixar-ne els desenvolupaments respectius a la Xarxa de cara als propers lustres.

Això vol dir que la millor actitud és la de “deixar fer, deixar passar” i el que sigui serà? Per descomptat, no. L’evolució de les llengües locals, apart d’altres determinacions, dependrà en gran mesura del volum de recursos culturals, socials, científics, polítics i econòmics que expressin. Aquest serà el fonament comú per a la participació de les diferents societats en l’economia del coneixement. I aquest és, fins ara, el terreny on es planteja la desigualtat més gran entre les llengües locals, en particular les nostres, per més potencialitat que hom els injecti a través dels números (som 300 milions d’hispanoparlants, el castellà és cada vegada més important als Estats Units, etc.). Hi ha tot un àmbit de decisions que tenen a veure amb una manera d’adoptar la tecnologia i incorporar-ne les conseqüències polítiques que serà fonamental en l’evolució de les llengües locals. És el que jo anomenaria l’ATLAX, l’Agenda Tecnològica i Política de les Llengües Actives a la Xarxa. Una cosa que, en el nostre hemisferi lingüístic, és clamorosament absent.

No disposem de prou sistemes d’informació basats en una perspectiva pròpia de l’educació, la història, la literatura, l’arquitectura, les ciutats, la recerca científica, el desenvolupament polític o les àrees de coneixement desenvolupades al llarg de segles (per exemple, si es vol indagar sobre l’anarquisme espanyol, un dels moviments crucials del segle passat per comprendre gran part dels vessants culturals de les darreres dècades, cal saber necessàriament anglès, perquè els millors recursos són en aquesta llengua, més concretament, als Estats Units, com passa amb quantitats ingents de material sobre la guerra civil espanyola). Si la pregunta és, doncs, “Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”, sabem on trobar una part de la resposta, encara que no sorgeixi del que molts anomenen “la defensa de la nostra cultura davant l’avanç de la llengua global”. Si no convertim la nostra llengua en una “indústria global” o no cultivem la indústria de la llengua a la Xarxa ¿de què parlem quan esmentem els desavantatges de les llengües locals?

Per això quan es mesura quantitativament les llengües s’obté més aviat poca cosa des d’aquest punt de vista. Si és cert que només hi ha 9 milions de planes en castellà, davant els més de 200 milions en anglès (xifres misterioses que no se sap massa bé d’on surten), el que necessitem és una anàlisi de les activitats que una llengua en particular, en aquest cas el castellà, promou a Internet. I això no es pot fer sense aproximar-se al problema des del punt de vista de la creació i el funcionament de xarxes, xarxes interconnectades que multipliquen els efectes dels recursos en les llengües locals, en lloc de cercar catàlegs de multitud de planes disperses que no arriben a constituir ni tan sols una tendència cultural.

Podríem dir, comparant-ho amb el principi de les xarxes, que les llengües valdran el que valguin les xarxes que les continguin multplicat pel quadrat del nombre de nodes. I si les llengües locals no assumeixen aquesta funció de vehicular cultures pròpies, algú ho farà en lloc d’elles en el sant nom del mercat. D’això en tenim una llarga tradició. A Espanya, per exemple, fins fa ben poc mai ningú no havia vist una pel.lícula de Disney en anglès. Tots els films d’aquesta marca eren traduïts, fins i tot les cançons. I es feia el mateix en les versions per a l’Amèrica Central i Llatinoamèrica. Això volia dir que érem els amos de la visió cultural que aquests pel.lícules transmeten? Per descomptat, no. L’amo era Disney, encara que parlés la nostra llengua, amb el nostre accent i tot l’argot inclòs.

Som gaire lluny de que això passi ara a pràcticament tots els territoris del coneixement? Que encara no sabem amb certesa com serà la relació entre llengües orals i llengües escrites a la Xarxa, i no diguem la combinació d’ambdues amb el llenguatge audiovisual, no vol pas dir que, en definitiva, l'”efecte traducció” no funcioni en l’altra direcció: des de l’anglès, com a llengua global, cap a les llengües locals. Per tant, tenim milions de planes en la nostra pròpia llengua i la cultura de qui tots sabem.

Per mesurar la producció cultural en les llengües locals, doncs, caldrà analitzar els sistemes d’informació en xarxa que vehiculen, l’origen que tenen, els camps d’acció, la direcció i la densitat dels fluxos de comunicació i, sobre tot, l’amplitud de l’agitació digital que siguin capaces de promoure. Tot això sense perdre de vista que la discussió sobre si les llengües locals resistiran l’embranzida de la llengua global no és situada només en el terreny de les decisions polítiques. Com deia a l’editorial anterior, és a punt de produir-se una sèrie de canvis tecnològics tan fonamentals que podran redefinir el mapa mundial de les cultures que hem conegut fins ara. Dedicarem a aquesta qüestió el proper editorial.

(*) Segon editorial sobre llengües globals i locals. El primer, que duia per títol “Les tres llengües”, va ser publicat el 15/5/01.

print