Qui no escolta la raó escoltarà el bastó

J.B. Wrightless, President dels Estats Units, en aquells moments deia: “Aquests dies tenim l’obligació d’oferir al món un dels acords més importants de la història. La humanitat espera que resolguem les diferències i que caminem plegats, sense exclusions de cap mena, cap a un futur millor. A una comunitat global li correspon una participació global, una comunió de tothom amb tothom per tal de superar les nostres diferències”. I va callar. Els 2.700 delegats de 168 països que omplien l’amfiteatre de conferències d’Estocolm van restar expectants, com si s’anés a produir un anunci transcendental. La cimera que celebrava els 20 anys de la trobada de Seattle el 1999 ja feia 15 dies que havia començat i encara no havien trobat una sortida. La Conferència Ministerial de l’Organització Mundial del Comerç que tenia lloc a Suècia era el setè intent de posar negre sobre blanc un tractat que resolgués el daltabaix cada cop més gros del comerç mundial. El globus s’havia dividit en dos sectors clarament diferenciats. D’una banda, la regió de l’Àrea Policial, que prosperava gràcies al control ferri que exercia sobre la propietat de tecnologies de la telecomunicació. De l’altra, la regió de l’Assemblea de Ciutadans en Xarxa (ACX), que defensava la difusió sense traves d’aquelles tecnologies com un dret públic a la interacció.

Aquest conflicte havia provocat un creixement aleatori de les xarxes de telecomunicació, així com onades successives d’invasions dels centres de disseny de xarxes, la ssotracció de codis font i la distribució immediata d’aquests a través de xarxes telemàtiques, la intrusió de patrulles de l’ACX en cadascun dels avenços científics, que cada cop més depenien de la integració de xarxes. El dret a la interacció, recollit a la Carta Magna del Ciutadà de la Societat de la Informació, havia situat molts països en desenvolupament en una posició avantatjosa gràcies a les seves xarxes humanes i alguns, de fet, ja competien a la “lliga dels més grans”. Però la degradació creixent del medi ambient n’erosionava constantment els avenços i, al mateix temps, castigava sense remissió la població marginada dels beneficis de la informació i el coneixement, encara que visqués en països infopulents. El món de les xarxes era un indret turbulent marcat per les fronteres de la imaginació i el control.

El president continuava immòbil a l’estrada. Quan algú es va acostar per preguntar-li si es trobava bé, el director de l’Oficina de Tecnologia i Seguretat de la Casa Blanca li va barrar el pas amb la cara blanca. “No el toqui”, quasi va cridar. Immediatament, diverses persones del sèquit van envoltar el President. El director va dir en veu baixa, però no prou com perquè no la captessin els micròfons d’ambient: “Han entrat dins el seu cos, no fem res encara”. Es va sentir un murmuri a la sala. La notícia va córrer com la pólvora per Internet. Havia passat l’impensable, el que l’Àrea Policial sempre havia temut i allò que constantment es vanava que no podria esdevenir-se mai. Els sistemes corporals del President dels Estats Units havien sofert un atac d’intrusos informàtics, que estaven prenent el control dels seus moletrònics progressivament.

Es van començar a desplegar màquines de totes les dimensions al voltant del President, algunes de les quals se li van connectar delicadament a les mans i el front. Passats uns segons, la telemetria dels sismes corporals va començar a aparèixer a la pantalla gegant de l’amfiteatre. J. B. Wrightless, com tants d’altres ciutadans dels països rics, prenia cada matí la ració de píndoles moletròniques, que embolicaven desenes de nanordinadors que verificaven multitud de paràmetres corporals: temperatura dels òrgans, estabilitat de la fabricació d’hormones, l’estat cel.lular de les vísceres vitals, el funcionament de la TM (Trasnferència de Memòria del BPEP –Banc Presidencial d’Experiències Passades–, allotjat en un búnquer en algun lloc dels Estats Units) i, sobre tot, l’estat del cor i del cervell. L’anomenat Bosc de Sensors Cardíacs controlava des del ritme del cor fins als gens artificials que feien guàrdia tot esperant ser activats per reparar el teixit muscular en cas d’un cobriment, embòlia o alguna altra cosa que afectés el cor. Al vespre, els moletrònics eren expel.lits juntament amb els excrements i reemplaçats per uns altres d’especialitzats en regular les funcions durant el son.

El President continuava immòbil mentre creixia l’excitació al voltant. “No toqueu res fins que sapiguem exactament què està passant”. A la pantalla tot semblava normal, si no fos per uns missatges que es colaven intermitentment entre les columnes de nombres: “Controlat”. A mesura que passava el temps, aquests missatges eren més freqüents. “Senyor director, s’estan creant circuits nous a les xarxes tota l’estona. Els atacants no mantenen la connexió més de 45 segons, i la passen a una altra xarxa. Ja n’hem detectat més de 6.500. No hi ha un centre, hi ha milers de llocs des dels quals s’està mantenint la invasió”. En aquell moment va aparèixer un comptador en una cantonada de la pantalla, la progressió numèrica del qual pujava i baixava constantment: 7.250, 8.100, 7.820, 8.910, 9.340…

De sobte, van desaparèixer totes les xifres de la pantalla i van ser substituïdes per una imatge borrosa que es va anar aclarint a poc a poc. En un silenci profund es van poder sentir clarament les paraules del director: “Estan controlant els videosensors, aquests fills de puta ens ensenyaran el cos del President per dins. No feu res, qualsevol intent de treure’ls la connexió podria suposar que els moletrònics quedessin fora de control per uns segons i amb això n’hi hauria prou per…” No va acabar la frase. Li queia suor freda front avall. Ara la imatge a la pantalla era nítida. Una llumeta minúscula va començar a pampalluguejar sobre el que semblava un òrgan palpitant. A poc a poc van aparèixer altres llums, fins que van dibuixar clarament un arbre de Nadal i van il.luminar un fetge en ple funcionament.

No només la sala de conferències, sinó també centenars de milions de persones arreu del món seguien atentament tota la cerimònia a través de les xarxes. I tothom va poder sentir una mena d’estossec que no es corresponia amb el del director, l’únic que fins ara havia donat ordres. “Senyor”, li va dir un dels seus ajudants mentre escrutava atentament el quadern electrònic, “enregistrem una concentració d’activitat en els moletrònics sònics de la tràquea”. Encara no havia acabat la frase que es va sentir un segon estossec, que va convertir el recinte en un mausoleu, seguit d’una veu semblant a la del president, encara que amb una ressonància més suau la del seu accent, de vegades aspre.

“Hem acceptat la invitació del President dels Estats Units a participar en una comunió de tots amb tots amb l’objectiu de superar les diferències. I hem dut a aquest acte els presidents de les “Tres Germanes”, la senyora Crawford dels Estats Units, el senyor Rao de l’Índia i el senyor Li de la Xina, que respectivament encapçalen els consorcis mundials de software, tecnologies estratègiques i xarxes de satèl.lits. No us preocupeu per ells: estaran perfectament alimentats tot el temps que duri i els dos nord-americans gaudiran del dinar de Nadal pertinent. Els seus corpus-net funcionen impecablement, fins ara. És quasi una experiència mística participar en el cos i l’ànima d’aquestes persones, del seu present i del passat emmagatzemat en els Bancs d’Experiències respectius. Només us volem dir un parell de coses. En primer lloc, l’única manera de “superar les diferències”, com deia el president, és acceptant que, com diu la Carta Magna del Ciutadà de la Societat de la Informació, el dret a la interacció suposa la distribució pública sense restriccions de cap mena per a ningú de tecnologies estratègiques de la comunicació. Mentre continueu pensant-vos-ho, nosaltres continuarem capturant-les i transferint-les a les parts del món que heu deixat de banda, incloent-hi aquells que en les vostres pròpies societats opulentes ja ni tan sols no disposen de les eines essencials per adaptar-se a esdeveniments rutinaris com els canvis climàtics. En segon lloc, tractar d’evitar aquesta transferència és una batalla perduda que només farà cada cop més difícil la vida a tothom, sobre tot a aquells que el seu corpus-net ja enllaça fins amb dotació genètica, com és el cas dels nostres quatre convidats. Us queden tres dies per arribar a un acord. Esperem que la part del món que celebra el Nadal passi unes bones festes. I no us amoïneu per res: el darrer de nosaltres que se’n vagi apagarà els llums de l’arbret”.

Traducció: Eulàlia de Bobes