Qui vulgui alguna cosa, que es grati la butxaca

La setmana passada vaig anar a una reunió del Banc Mundial a Washington. La Divisió de Recursos Ambientals i Naturals (WBIEN) d’aquesta entitat va organitzar una trobada amb experts en informació ambiental per tal de dissenyar les bases d’un programa per millorar la disseminació d’aquesta mena d’informació en els mitjans de comunicació. Hi havia periodistes de Sudàfrica, la Xina, l’Índia, Anglaterra, Estats Units i Espanya (un per país, excepte en el cas dels xinesos, que eren dos), observadors del World Resources Institute de Washington i del Deutsche Bank, a més de funcionaris del Banc Mundial. En resum, un microcosmos de la problemàtica actual de la comunicació en el context de països rics, països en desenvolupament, i institucions globals amb un poder de decisió elevat i recursos financers per exercir-lo, però a les quals els manquen “ulls i tacte” en l’entramat complex on es couen les notícies i es modelen les actituds de bona part de la societat. Tot això amanit amb el creuament supersònic de les noves tecnologies de la informació amb l’impacte gradual que tenen segons les regions del món. Aquest fenomen afegia un toc curiós de perplexitat als arguments, tant si venien dels rics com dels pobres. Aquests varen ser els ingredients de la reunió, i en funció de tots plegats es decidirà, en gran mesura, el programa esmentat per millorar la informació relativa al medi ambient en els mitjans de comunicació.

El primer punt en el qual es va arribar a un acord era que, efectivament, hi havia prou espai per millorar la qualitat i quantitat d’aquesta mena d’informació. Com aconseguir-ho va esdevenir ràpidament un punt de contenció. El segon aspecte, no necessàriament relacionat amb l’anterior, però que sí que era una preocupació per a tots els presents, era la necessitat de crear mecanismes per tal que la disseminació de la informació ambiental es produís en un context de més participació ciutadana en les qüestions ambientals. Això plantejava la creació de mitjans en els quals el procés de generació, processament i distribució de >la informació complís certs requisits i no estigués sotmès a la lògica actual dels mitjans de comunicació tradicionals. Dit d’una altra manera, el desafiament consistia en dissenyar un nou model d’ús i consum de la informació, en el qual aquesta no fos >percebuda com un “mannà” repartit malgrat el ciutadà (passivitat) sinó amb implicació directa d’aquest en la fabricació i distribució (activitat). Un os dur de pelar des de la seu del Banc Mundial.

El debat va durar dos dies i van quedar clares un parell de coses (una altra qüestió és si realment feien falta tants desplaçaments per posar-les sobre la taula):

La capacitat del periodista per “vendre” la seva informació a la redacció no té gaire a veure amb la qualitat d’aquesta informació, ni amb la seva percepció de quins són els temes candents dels quals el seu mitjà s’hauria d’ocupar seguint les preocupacions socials. Compten tant o més moltes altres vicissituds i circumstàncies que són molt més determinants en el procés de producció en els mitjans de comunicació, com la càrrega cultural dels que prenen decisions de política editorial, o les exigències que l’espai disponible imposa juntament amb la diversitat i variabilitat de la informació. D’aquí se’n deduïa una necessitat nítida de formació, però no circumscrita només al periodista d’informació ambiental, la qual cosa és un problema conspicu.
La necessitat de crear nous sistemes d’informació i coneixement per incrementar els recursos i promoure la circulació d’informació. Sistemes disponibles no només per als periodistes, sinó també per a les ONG, les administracions, les empreses, en definitiva, per a l’univers que pren part en la problemàtica del medi ambient.
Formació, capacitació i creació de recursos. I la necessitat de fer servir les tecnologies de la informació, particularment Internet, per estimular aquesta capacitació –sobre tot online– i afavorir la disseminació d’informació. Però, tal com els experts del banc Mundial i d’algunes de les institucions que eren presents a la reunió van deixar clar, no es poden carregar les tintes sobre Internet perquè la xarxa no és present a tots els països de la mateixa manera, els problemes d’infrastructura de telecomunicació són ben apreciables i caldria esprémer el cervell per desenvolupar altres metodologies que tinguessin en compte aquestes diferències i aquestes mancances.

La meva proposta cap al final del debat va ser que el Banc Mundial assumís les seves responsabilitats a escala global i dinamités les diferències, ja que per alguna cosa deu tenir aquest lema d'”Un món sense pobresa”. L’eina comú de tots els periodistes, tant en països rics com en els pobres, és, a part d’alguna cosa per escriure, el telèfon. Tots en tenen. Per tant, tots poden connectar un ordinador al telèfon i accedir, en principi, a Internet. El que no tots tenen és l’ordinador, el mòdem i la connexió a la Xarxa sota pena, en molts països, de patir una fallida econòmica personal o haver d’emprendre una batalla cultural àrdua per aconseguir afegir la voluntat a la necessitat de disposar d’aquests recursos. I el que marca la diferència entre països rics i pobres, entre d’altres coses, és la possibilitat dels primers d’aprofitar els recursos esmentats a un cost baix, i fins i tot molt baix.

Heus ací, doncs, l’ordit d’una política –i d’un programa d’acció– que respongui plenament al procés de globalització. Juntament amb el recolzament a cursos de capacitació online en les diferents regions del món, el Banc Mundial ara té l’oportunitat –quasi diria l’obligació, ja que al cap i a la fi som nosaltres que omplim les seves arques– de finançar un programa de distribució d’ordinadors, mòdem i connexió gratuïta a Internet a periodistes que cobreixin la informació ambiental en els països en desenvolupament, com a mínim durant el tems que calgui per fer fer un tomb a la situació. Estic segur que Microsoft, IBM, Compaq, Epson, Sony, etc., i moltes altres empreses d’aquesta mena es barallarien per participar en aquest programa i aparèixer com a líders d’un projecte d’aquestes característiques. La posada en marxa de tot plegat no significaria només que aquests periodistes accedirien a fonts d’informació globals, sinó que estimularien el desenvolupament de les seves pròpies, de les quals tots els demés ens en beneficiaríem. I, per primer cop, crearíem un context informatiu en què tindríem l’oportunitat de conèixer per boca d’ells quins són els problemes intrínsecs dels països en desenvolupament (cosa a la qual mai parem gaire atenció, si no és que ho comentem nosaltres des de la nostra pròpia perspectiva) i, al mateix temps, la possibilitat que el missatge fos el producte d’una interacció no només amb les seves pròpies poblacions, sinó també amb les poblacions dels països desenvolupats.

És un repte, per descomptat. Però, com molt bé van exposar els funcionaris i experts del Banc Mundial, es tracta precisament d’això. En cas contrari, continuaríem preservant la mentalitat que diu que “ells no poden perquè no tenen els nostres mitjans”. En aquesta ocasió no són pas mitjans tan cars i complexes com la transferència de tecnologia estratègica, aquest baluard que defensen amb tanta intensitat corporacions i governs de països industrialitzats, sinó de convertir la informació i el coneixement en un bé estratègic per combatre la pobresa amb mitjans barats, com és la connexió a Internet. Ara li toca moure fitxa al Banc Mundial. Mentrestant, fóra bo que periodistes i organitzacions especialitzats en temes ambientals es mantinguin en contacte i parin atenció al proper moviment. Si volen més informació, es poden posar en contacte amb mi.

Traducció: Eulàlia de Bobes