Cinc pometes (*)

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
30 octubre, 2018
Editorial: 250
Fecha de publicación original: 16 enero, 2001

Cada gota que plou té un arbre que l’espera

La festa “+5 en Internet” d’en.red.andono va ser només la celebració del cinquè aniversaride la revista, sinó també un modest homenatgea cinc maneres de veure la Xarxa que han continuaten peu en temps de calma i de tempesta. El debatva reunir un quintet dels que ja no es trobenjunts a conferències o seminaris: JordiAdell, Alfons Cornella, Eudald Domènech, VicentPartal i qui subscriu aquestes línies. Ambprou feines estem superant l’onada de les puntcomi de l’atabalament del comerç electrònic, quevaren sufocar la discussió sobre el desenvolupamentd’Internet i l’impacte social que té a força d’accionsi injeccions d’adrenalina marca Nasdaq. Per aixòva ser encara més reconfortant i refrescant torbar-nosamb un grup de persones disposat a recuperar elseixos d’una discussió que no pel fet d’anar-lapostergant deixa de ser com més va més essencial:cap a quina societat de la informació ens dirigim.I, d’una manera o altra, abordat des de perspectivespeculiars i diferents, aquest va ser el tema queva orientar el debat espontani de la cadira rodonade “+5 en Internet”, a la qual hi varen assistirmés de 200 persones a Barcelona que després varentenir l’oportunitat de comentar la jugada ambbon vi i encara millor pernil (no us perdeu el “Makingof +5 en Internet”).

Jordi Adell, que va muntar el primer servidorweb a Espanya des de la Universitat Jaume I deCastelló, cap allà l’any 93, va trigar dos segonsa situar el debat: “No tinc cap empresa i no m’interessenles puntcom ni el Nasdaq. Pertanyo a una altraInternet, la de la gent que empra la tecnologiaper comunicar-se i trobar-se”. Dit això es vaproclamar pessimista sobre l’evolució de la Xarxai va fer una crida als poders públics –aprofitantque hi havia periodistes a la sala– “perquè estemperdent el tren”, fent referència a les poquesinversions en el camp de l’educació. Adell aradirigeix el Centre d’Educació i Noves Tecnologiesde l’UJI, des d’on intenta desenvolupar einesde treball online per a professors i alumnes.

Alfons Cornella ens va recordar una cosa evident:ens estem fent grans. En lloc de remetre’s coma prova al carnet d’identitat va recórrer a unargument de molt més pes: ara “el nostre discursté interlocutors, això vol dir que les coses estancanviant”. L’Alfons, en referència a Partal, ami i a si mateix, va dir que “érem molt diferents,però teníem tres coses en comú: ens agradava moltel que fèiem, no estàvem ficats en això noméspels diners i enteníem la Xarxa com a diàleg,particularment en.red.ando, que és enfocada aoferir a la gent els instruments que els permetinexpressar-se a través d’Internet”.

Eudald Domènech, al qual conec des d l’èpocaque va fundar Servicom, un dels primers proveïdorsd’accés a Internet privat que va aparèixer a Espanya,és per a mi un dels pocs empresaris genuïns dela Xarxa que conec. La intervenció que va ferva ser plena d’anècdotes estupendes a través deles quals va explicar com va anar comprenent elfuncionament d’Internet. L’Eudald, l’empresa delqual, Telépolis, va ser absorbida l’1 d’agostde l’any passat per Eresmás, va explicar que perdur aquesta operació a bon port va haver de travessarrius d’aigües turbulentes. Abans de signar l’acorddefinitiu amb els nous socis es va haver de treuredel damunt Endemol, la productora de TV holandesaque dos mesos després d’haver invertit en Telépolisva ser comprada per Telefónica. “Allò va esdevenirla famosa escena de la cabina dels germans Marx.En una habitació els d’Endemol, enmig el notari,i a l’altra els d’Eresmás, que havien de posar-hiels diners per pagar la sortida dels holandesos.I aquests no havien de saber el que s’estava coentperquè sinó hagués fracassat l’acord”.

Vicent Partal, al qual m’uneix una entranyableamistat des que Internet va permetre que ens coneguéssim,va fer una intervenció molt més personal i afectuosa.En Vicent, quan la seva empresa encara s’anomenavaLa Infopista Catalana, va dissenyar i allotjaren.red.ando al seu servidor –en aquella èpocaconstava només del meu editorial setmanal–, onva ser-hi fins al mes de febrer del 1999. Entreun conjunt d’anècdotes no es va poder reprimiri va explicar una cosa del meu passat que veritablementel tortura i l’omple d’enveja: jo vaig dur lasamarreta alba-celeste de la selecció argentinade futbol… universitària. En Vicent va dir quehavia volgut regalar-me una d’aquestes indumentàriesperò a Barcelona no la va trobar. I aleshoresem va lliurar una samarreta de la selecció catalanade futbol amb el nom d’en.red.ando a l’esquenai el número cinc. La veritat és que em va posaren un compromís, perquè m’obliga a continuar aquestaaventura durant un altre lustre per tal de guanyar-mela samarreta amb el meu número de veritat, el10.

Pel que fa a mi, vaig centrar la intervencióen el canvi del model de comunicació que Internetva suposar i les repercussions que té un mitjàque possibilita la participació del ciutadà aqualsevol escala de la vida quotidiana. El descobrimentd’aquest fet cap al 1991 va marcar en gran mesurala mena de relació que he mantingut des d’aleshoresamb la Xarxa i es va erigir en el senyal d’identitatd’en.red.ando. Des que vàrem començar aquestahistòria, la participació dels usuaris en elscontinguts de la revista, així com el desenvolupamentd’espais virtuals moderats per debatre i gestionarconeixement han esdevingut l’ADN que explica elnostre projecte i el nostre tarannà a la Xarxa.

El debat va rebre la cirereta en començar unabatussa generalitzada que va apujar considerablementel llistó de les contribucions i de la reflexió.Cinc anys és per descomptat molt poc temps peresbossar el destí del que sigui, fins i tot encaraque es tracti d’un esdeveniment com Internet,que sembla que accelera la marxa del rellotgecom si fos un cor enamorat. Per aquest motiu potsera moltes de les anàlisis prospectives que se solfer sobre la Xarxa encara els manca un coixí d’experiènciesde prou densitat com per dibuixar corbes fiablesque indiquin tendències reconeixibles. Aquestacarència, malgrat tot el que s’ha dit i aparentmentha succeït en això que anomenem la Societat dela Informació, va aflorar en la discussió ambuna actualitat inusitada.

Traducció: Eulàliade Bobes

print