Qui vol abraçar molt, no pot estrènyer

En una època de canvis tan ràpids i profunds com l’actual, la pregunta més fèrtil té a veure amb la capacitat d’adaptació d’individus, institucions, empreses i organitzacions als nous temps. Si la Societat de la Informació planteja com a qüestió central la problemàtica de la comunicació digital, aleshores les facultats de periodisme són al bell mig del rovell de l’ou de l’adaptació. Aconseguiran desenvolupar a temps les noves àrees de coneixement davant la competència que s’endevina entre elles? Com ho faran? Quines línies de recerca impulsaran per promoure els coneixements relacionats amb la producció d’informació i coneixements en xarxa, i quines formes assumirà aquesta? Aquestes preguntes no són pas trivials, ni se circumscriuen a una universitat o altra. Com suposàvem, i hem pogut verificar a en.red.ando arrel de les reaccions suscitades pels articles que hem publicat sobre aquest tema les darreres setmanes, el neguit és similar tant a la universitat de Columbia (Nova York) com a la Universitat Pontifícia Bolivariana de Medellín (Colòmbia), la de Salamanca, Antofagasta (Chile), l’Autònoma de Barcelona o la de Mèxic.

La recerca de les noves maneres d’informar en xarxa, de crear espais virtuals rics en l’intercanvi de coneixements i d’articular la formació necessària per als que els hagin de gestionar, no es redueix a l’exercici del periodisme que ja coenixem més una adreça de correu electrònic. La simple suma de disciplines tampoc no n’engendra una de nova, miracle que sembla que es podria esperar de molts dels nous cursos i mestratges de periodisme que han aparegut els darrers anys. I, per si això fos poc, Internet no només esquinça les fronteres conegudes entre emissors i receptors; també cala en tots els aspectes de la vida quotidiana, fins els més insospitats, per convertir-los en part del procés de la comunicació.

Potser un periodista no es veuria a si mateix com a alumne d’un curs de física quàntica en una universitat, però un curs digital d’aquesta matèria muntat sobre una tecnologia per generar continguts requerirà d’un periodista dels de la nova mena que treballi amb una relació estreta amb els mateixos productors de continguts, que dissenyi el flux de comunicació entre ells i els que, encara que tradicionalment no se’ls ha considerat ni art ni part en la formació universitària, ara sí que poden participar-hi gràcies a les tecnologies informacionals. I aquesta feina essencial de comunicació no apareixerà per art de màgia, ni perquè passi en una web o en una llista de distribució. Cal dissenyar tota una tecnologia conceptual que doni com a resultat productes tangibles (en aquest cas particular, el contingut del curs) i, al mateix temps, projectar-la a través d’una certa organització i gestió del coneixement –gestió del coneixement en xarxa– que multipliqui l’accessibilitat d’aquests resultats empaquetant-los en un mitjà de comunicació.

Es pot dir alguna cosa per l’estil sobre les empreses que s’embarquen en el comerç electrònic. És sorprenent la distància que normalment ens allunya del que ens volen oferir, senzillament per com n’és d’intrincat trobar-ho. Entre l’oferta i la demanda (l’internauta) cal, en general, una capa de comunicació prou elaborada i complexa com per convertir l’usuari en part del que es vol comunicar. Es pensa que amb posar una web ben bonica i amanida amb un parell de bases de dades ben estructurades n’hi ha prou. I després ve la sorpresa per la manca de resposta. Aleshores res no és més fàcil que donar la culpa als altres: “Aquí, el comerç electrònic encara no arrenca perquè falta cultura de comprar a través de la xarxa”.

Els únics que, pel que sembla, tenen aquesta cultura són els visitants d’Amazon.com, siguin d’on siguin. L’èxit d’aquesta llibreria no rau, segons el meu parer, en el fet que ven llibres més o menys barats, precisament quan tothom deia que la venda de llibres era en davallada. A més, si aquest és el secret, ni està patentat, ni la policia impedeix a ningú que repeteixi la fórmula. L’èxit, en realitat, ve de l’excel.lent disseny del flux de comunicació. El procés de producció d’informació a Amazon depèn, en gran mesura, de les accions dels usuaris, els quals orienten sobre la composició de la portada, estableixen prioritats, aporten informació i coneixements, i Amazon ho retorna amb propostes intel.ligents basades en l’activitat dels internautes. Fins i tot aconsegueix transmetre la impressió que aquestes propostes són personalitzades. Mentre la gran majoria continua fascinada per la política de preus –per això som en l’àmbit estricte del mercat–, la rapidesa de lliurament i altres factors que sens dubte són importants, Amazon amb prou feines ha rebut l’atenció que se li hauria de parar per les seves propostes innovadores en el camp de la comunicació.

L’excepcionalitat d’aquest cas reflecteix l’estadi incipient en què ens trobem pel que fa a l’explotació de les possibilitats de la comunicació a la Xarxa. Encara som lluny de crear la capa de la comunicació digital, integrada per tecnologies que permetin crear mitjans realment personalitzats, de continguts altament segmentats. Una capa dotada de certes característiques homologables a totes les xarxes, com ho ha estat la web. I això requereix iniciatives similars a la d’en.medi@, que considero un des exemples de noves tecnologies conceptuals per generar continguts. en.medi@ pot funcionar en diferents entorns per satisfer objectius diversos, per més allunyats que semblin, en principi, del periodisme clàssic, però essencials per a la comunicació. Tant podria fer aflorar els innovadors socials d’una empresa i fer una radiografia de l’organització virtual d’aquesta a partir de la gestió real del coneixement en el seu si, com generar continguts en un curs de formació en àrees temàtiques específiques (salut, educació, ciència, xarxes ciutadanes, etc.) o esdevenir el mitjà de comunicació de referència en aquestes àrees a partir de la producció d’informació per part dels participants en espais d’aquesta mena.

La recerca en aquests camps i el desenvolupament de noves tecnologies dissenyades per incrementar les relacions i interaccions entre els internautes amb prou feines és a les beceroles. Hem arribat fins a la web, una plataforma bàsica de comunicació. Però no és ni el principi ni el final de la Societat de la Informació. Salvant les distàncies, em sembla que ens trobem en un període que s’assembla al del darrer terç del segle XVIII. Aleshores, les invencions successives de John Kay, Richard Arkwright, James Hargreaves i Samuel Crompton varen modificar la màquina teixidora tradicional, van inventar la llançadora “Jenny” i van fer possible que un operari passés d’haver-se-les amb un sol fus a dominar-ne mil simultàniament. A més, varen desplaçar la font d’energia del nou teler dels peus de la teixidora a l’aigua. Aquest canvi va ser crucial. De teixir a casa, va caler anar a teixir a edificis on es podia fer servir l’energia hidràulica (de fet, un invent d’origen italià). Així va néixer el sistema de fàbriques, el bressol de la Revolució Industrial que havia de canviar el rumb del món. Però no va ser una transició fàcil. El 1780 hi havia 20 “màquines d’aigua” d’aquestes. 10 anys després, amb prou feines en funcionaven 150.

Un creixement lent fins i tot per a aquella època. Això mateix pensava Richard Arkwright. Una transcripció dels problemes que va tenir aleshores té certes ressonàncies rabiosament actuals, malgrat que data dels anys 70 del segle XVIII: “Les dificultats que Arkwright va afrontar per organitzar el seu sistema de fàbriques varen ser molt més grans del que en general es pensa. En primer lloc, havia d’entrenar els seus treballadors per tal que fossin molt precisos i tinguessin una destresa constant, cosa fins aleshores desconeguda, i això produïa rebel.lions constantment per part d’una força de treball no preparada i displicent. En segon lloc, havia d’entrenar un equip de mecànics l’habilitat dels quals no era a l’abast de les mans rudes que fins aleshores havien treballat pels manufacturers. Finalment, havia de trobar un mercat per als nous fils… el 1779, deu anys després de la seva primera patent, molta gent considerava aquesta aventura empresarial una novetat de futur dubtós” (Ure: “History of the Cotton Manufacture”, 1836, citat per L. C. A. Knowles a “Industrial and Commercial Revolutions in Great Britain during the Nineteenth Century”, 1921).

Quan la indústria tèxtil va esdevenir un fenomen explosiu al llarg del segle següent, també molta gent va considerar que aquells invents eren el principi i la fi de l’era industrial. No varen veure que l’enginyeria i la ciència preparaven tot un arsenal d’artefactes i descobriments nous de gran calat que acompanyarien les transformacions profundes que el sistema de fàbriques ja estava causant. La societat agrària va quedar enterrada sota noves ciutats, tecnologies de tota mena, coneixements i institucions educatives noves, sistemes de comunicació, mercats, guerres, conquestes, cultures i visions que van conformar la Revolució Industrial.

Avui tenim una nova Jenny a les mans: la web a Internet. Pot semblar, pel que sentim, llegim i veiem, que es tracta del principi i el final de la Societat de la Informació. Però no és més que una de les primeres tecnologies, a més força bàsica, de les que es desenvoluparan per tractar i publicar informació i coneixements. Els propers anys veurem el sorgiment de formes molt més revolucionàries per propiciar la trobada virtual de grups humans amb interessos clarament delimitats, la creació de tecnologies conceptuals potents capaces d’arbitrar noves maneres de produir informació i de descobrir els nous productors d’informació, i de transmetre-la a través de mitjans de comunicació la “intel.ligència” dels quals es basarà en superar la dicotomia “emissió/recepció” tal com l’hem entesa fins avui dia. I, com li va passar a Richard Arkwright, caldrà articular la formació adequada per als que s’encarregaran de fer funcionar aquestes tecnologies.

Traducció: Eulàlia de Bobes