Bombes saludables

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
2 gener, 2018
Editorial: 163
Fecha de publicación original: 13 abril, 1999

Qui als seus vol mal, no pot voler cap mortal

Amb la mateixa discreció que una picada de mosquit al capvespre, així han passat de puntetes per la premsa occidental els darrers avatars africans de la vacuna contra la malària. En la reunió més important de malariòlegs d’aquest segle, que va tenir lloc a Durban fa menys d’un mes, l’equip de l’Hospital Clínic de Barcelona va presentar els resultats del darrer assaig clínic realitzat en nadons a Tanzània amb la vacuna desenvolupada pel doctor colombià Manuel Patarroyo. Després d’haver superat totes les proves prèvies al llarg de 13 anys, la Spf66 no va aconseguir sobrepassar aquesta darrera tanca, que era decisiva. L’Àfrica, sobre tot l’Àfrica subsahariana, s’ha quedat sense vacuna davant d’un dels flagels més impenitents que li fueteja la població. El paràsit que causa les febres palúdiques duu cada any a l’hospital uns 500 milions de persones al món. Segons siguin les estacions de pluges, entre un i tres milions d’aquestes persones moren, la gran majoria nadons. I quasi el 85% de les víctimes viuen a l’Àfrica subsahariana. Per a ells no hi ha accions de desplegament ràpid per evitar-los el patiment, ni ponts aeris d’ajuda humanitària, ni res que s’hi assembli. Per a ells, apart de la gana, la pobresa i les guerres, l’arribada del segle XXI es ha dut la pitjor de les notícies: no hi haurà vacuna contra la malària com a mínim durant una o dues dècades. No només perquè hagi fallat la que Patarroyo ha fabricat, sinó també perquè ho hem decidit així els països rics i, segurament, així es farà si no és que la nostra percepció de les coses, de la riquesa i la pobresa, del que és real i el que és possible, canviï d’òptica.

La vacuna de Patarroyo ha demostrat que redueix els casos clínics de malària en un 30% en nens africans d’entre un i cinc anys. Si es tractés d’una vacuna contra la sida cap govern occidental gosaria desqualificar l’invent amb aquests resultats a la mà i esperar que arribessin invents millors. Però la malària no és la sida. La primera afecta fonamentalment la població més desafavorida del planeta. La segona també, però a més també la més opulenta. El resultat és que rere la sida hi opera un lobby poderós que mai no hauria deixat en un prestatge una vacuna que prometia un resultat magre –protecció del 30%– però que obria una porta per la qual, fins ara, ningú no havia gosat treure-hi el cap. La vacuna de Patarroyo, efectivament, és la primera en la història contra la malària que funciona, que protegeix contra un paràsit i, a més, que s’aconsegueix per síntesi química i no per procediments biològics.

Però no n’hi ha prou. En les condicions actuals de pobresa en què es debaten els milions de persones que pateixen –i moren de– les febres palúdiques, la vacuna ha de funcionar, encara que només sigui en el 30 % dels casos, en els nadons. Perquè l’OMS només ha aconseguit desenvolupar una infrastructura per a aquesta franja d’edat, anomenada Programa Ampliat d’Immunització (PAI), per administrar un paquet de vacunes de cop en els països menys desenvolupats del planeta: tuberculosi, diftèria, tètanus, tos ferina, poliomielitis i xarampió. Si hagués de posar en marxa un pla de vacunació massiva per protegir de la malària els més grans d’un a cinc anys, encara que només fos amb una eficàcia del 30% (xifra que pot representar salvar unes 300.000 vides l’any), la resposta de l’OMS i dels països donants és expeditiva: no hi ha recursos. Mentrestant, fa tres setmanes va començar l’assaig en països del sudest asiàtic d’una vacuna contra la sida en humans, molt menys provada i menys eficient en les proves de laboratori que la de Patarroyo, però que compta amb el recolzament de firmes de biotecnologia potents i del mateix govern dels Estats Units.

Ja sé que és un recurs demagògic, però també un apunt pornogràfic: n’hi hauria prou amb una part infinitesimal del que l’OTAN està invertint en bombardejar Iugoslàvia, i ja no cal que esmentem els pressupostos militars dels quatre o cinc grans fabricants d’armament, per establir una xarxa de centres de recerca i atenció sanitària de cap a cap de l’Àfrica que garantiria la vacunació del segment de població susceptible de ser protegida per la Spf66 (o qualsevol altra que hi vingui darrere amb més eficàcia). Sabem que no passarà. Entre d’altres coses, perquè la malària, apart de les connotacions bíbliques tan atractives que té i dels casos ocasionals de turistes afectats, no és un “bé” informatiu per als països infoopulents. Al contrari del que passa al 80% del planeta, on caldria que la població generés els seus propis sistemes d’informació sobre les malalties infeccioses, trobar l’equilibri entre les mesures terapèutiques i les preventives, generar els recursos per abastar les unes i les altres i trobar un punt d’encaix amb la ciència occidental que superi la dualitat missioner-evangelitzat. I això depèn en gran mesura de l’oportunitat que tinguin de desenvolupar sistemes de comunicació propis que globalitzin informativament la malària. Una cosa semblant al que, amb tanta eficiència, aconsegueixen Milosevic, Solana, els israelians-palestins o Monica Lewinsky.

Traducció: Eulàlia de Bobes.

print