Treure i no posar, a poc a poc s’acabarà

A la Xarxa, en principi, “ens veiem tots”,com correspon a una xarxa d’arquitectura obertacom Internet. I, a més, tots ens veiem com a números,com a 0 i 1 (d’aquí ve aquella conversa entregossos davant d’un ordinador: “L’avantatge d’Internetés que ningú no sap que ets un gos”). Per sort,la tecnologia digital permet conjugacions tanextraordinàries com que apareguem per la xarxaamb noms i cognoms, fotos, vídeos, identitatselectròniques abans i després de l’arrova, etc.Però tot això no impedeix que continuem essentnúmeros que ens trobem amb altres números perintercanviar més números. Aquest és un dels tretsque més sobresurten d’un entorn electrònic tanpeculiar com Internet i, curiosament, un delsmenys pensats, malgrat l’impacte demolidor queté sobre tots els usuaris. De fet, el que estemdient és que diferents cultures personals, familiars,socials, professionals, corporatives, religioses,polítiques, educatives o nacionals, que de vegadesfins i tot conflueixen en una única identitatnumèrica, actuen davant d’altres amb les qualsmai ni tan sols haurien fregat, si no fos perles xarxes. Ara ho fan, i ho fan com a nombres,la qual cosa no deixa de ser una identitat nova,una altra capa més que es pot sumar a les anteriors,amb les seves peculiaritats pròpies. És a dir,amb la possibilitat de generar ella mateixa unacultura arrelada a l’àmbit en què té lloc: l’entornvirtual creat per xarxes d’ordinadors interconnectats.

Aquesta característica d’Internet no l’hauríemde perdre de vista quan diem, com diem quasi bétots, que la capacitat de crear i desenvoluparla pròpia activitat en xarxes és el tret essencialde la Societat del Coneixement. Perquè aquestesxarxes, si no és que les conformem amb un grupetexclusiu d’amics, així que adquireixin la dinàmicade l’entorn virtual, ens obligaran immediatamenta haver de negociar la nostra relació amb elsdemés a través d’un procés cultural íntim i complexque ens envaeix quasi bé sense ni avisar. En general,ens trobem sols i desarmats davant aquest dilema.No hi ha llocs on ens ensenyin com afrontar-lo,quines en són les regles, mitjançant quins comportamentso accions podem adquirir ràpidament l’experièncianecessària per afrontar-lo amb garanties d’èxit.Quan es parla d’alfabetització digital, aquesta–la negociació a la xarxa– és precisament unade les assignatures bàsiques de la lògica virtualque em ve al cap, i no que algú ensenyi com funcionenels programes lectors de correu electrònic (perbé que això també sigui important: però cal noconfondre l’ús de la cullera amb menjar amb laboca oberta.).

Aquest procés de negociació és permanent, femel que fem a la Xarxa. I la nostra capacitat,més o menys gran, per assumir-ho, per incorporar-hoa les rutines amb què ens hi comportem marquen,en gran mesura, la nostra capacitat d’aprofitarles oportunitats que el món de les xarxes ensofereix. De fet, la mateixa habilitat de crearxarxes on puguem obtenir o generar — i gestionar– informació i coneixement pertinents, tant donadesles característiques de la producció com en funciód’aquells que participen en aquesta activitat,depèn d’aquesta capacitat de negociació entrediferents cultures emmascarades rere sèries denúmeros capaces, a causa del lloc on es troben,de generar una cultura de síntesi nova, una culturade xarxa.

Per aquest motiu nosaltres, a en.red.ando, pensemque un dels perfils professionals crucials dela Societat del Coneixement serà el del moderadorde xarxes. La presència d’aquest serà determinantper tal que la creació i desenvolupament de xarxesprogressi mitjançant un procés guiat de negociacióentre els participants, que garanteixi la conscecuciódels objectius que es proposi, tant si són organitzarla feina en un determinat àmbit virtual o realcom desenvolupar processos d’aprenentatge de diferentstipus, dirigir projectes en o entre diverses organitzacions,obtenir informació en una àrea específica delconeixement, etc. El moderador, en conseqüència,tant a causa dels atributs professionals com del’experiència i la mena d’actuació que ha de fer,anirà adquirint el paper de pedra de toc essencialen funció de les xarxes de les quals formem part.

Dins les xarxes que nosaltres creem a travésd’en.medi@ tota l’activitat és moderada. Aquestaés una activitat que, d’una manera o altra, hemanat desenvolupant des de fa molts anys, la qualcosa ens ha permès no només reflexionar-hi, sinótambé posar a punt metodologies de treball que,donat que no tenim àvia per consolar-nos, no enssap greu admetre que ens han situat en una posicióprivilegiada en el món de les xarxes. De fet,el mateix desenvolupament i creixement de la revistaen.red.ando, recolzada en la contribució de desenesd’internautes que han abocat a les “seves planes”les seves experiències en diferents àmbits i aspectesde la Xarxa, des del principi ha estat un exerciciprivilegiat de moderació. Però, per descomptat,no ha pas estat l’única experiència en aquestsentit. Per exemple, l’organització de la faseonline del PrimerCongrés Internacional de la Publicació Electrònica (maig de 1998) també es va basar en gran mesuraen una feina de moderació.

La primera funció de la moderació, la més important,és crear la metodologia de treball dins la xarxai garantir l’estabilitat dels intercanvis entreels membres. El moderador no és només una “màquinad’aprovar –o refusar– missatges”, cosa que enun o altre sentit fa, particularment per eliminarles inundacions (spam) o la publicitat no sol.licitada.El moderador és en contacte permanent amb elsparticipants i orienta sobre les formes de participacióen profit de la xarxa. No té la funció de filtrar,modificar o censurar missatges. Ans al contrari:orienta, amortitza les diferències culturals inevitablesentre els participants i intenta trobar el tomés adequat donada la cultura que va quallanta la xarxa a mesura que aquesta creix.

Una de les rutines més frustrants de les llistesde discussió és la que s’esdevé quan algú emetuna opinió i cinquanta mil se senten obligatsa dir “Hi estic d’acord”, “I jo també”. A en.medi@el moderador recorda al participant que és enuna xarxa de generació de continguts i coneixement,i per tant li suggereix que fonamenti perquè hiestà d’acord o en què exactament. Molt sovintels participants se sorprenen ells mateixos quanhan de raonar la seva postura. Aleshores descobreixenque, de vegades, no estaven tan d’acord amb elque l’altra persona havia dit com disposats aadmetre-ho amb un “I jo també” simple i expeditiu.Aquesta mena de percepció és a la base del creixementpersonal i col.lectiu, ja que permet descobriraspectes que, en disseminar-los a la xarxa, formenpart de la intel.ligència col.lectiva i del procésd’aprenentatge en comú.

Els moderadors també estableixen les pautesde la participació dins els límits que la flexibilitataconsella, i això ho fan tant en els intercanvispersonals que, de vegades, amb tanta facilitatesdevenen “discussions necessàriament negociables”,com pel que fa als continguts dels intercanvisesmentats. Per exemple, els arguments atribuïtsa altres persones (o obres) han d’anar referenciats,així com la documentació que s’aporti. No hi hares més frustrant que, en una “economia d’atenció”,que algú et digui: “mira’t aquesta plana web”sense cap indicació de què hi trobaràs, perquèt’ha d’interessar o a sant de què ve aquest consell.El moderador estableix en aquest sentit una pautade comportament en atenció al respecte cap alsaltres. Documentació i planes web referenciadessón els fonaments bàsics de la qualitat de lainformació aportada, de la credibilitat i fiabilitatd’aquesta, i de la credibilitat i fiabilitat dequi l’aporta i, al mateix temps, esdevenen unrecurs inapreciable per a tota la xarxa i lesxarxes que hi estan connectades a través delsseus arxius respectius.

El moderador, finalment, té dues funcions més(i amb això no acabem, per descomptat, el seuperfil). D’una banda, com que és l’únic que ésal dia sobre el flux d’informació que la xarxaestà generant a cada instant (no només a la zonade debat, sinó també a les d’aportació: vegeul’editorial “L’amicd’en Woody”) pot regular-ne el ritme per evitarun “xoc infosomàtic” que paralitzi els principiants.De l’altra, dirigeix el procés de creixement dela xarxa, sigui mitjançant una intervenció directaen els debats que s’hi susciten, sigui en elaborarperiòdicament els resultats de la seva activitat,orientar sobre la creació de noves àrees d’aportacióen funció del que demanin els usuaris, elaborarestratègies de comunicació per disseminar la producciód’informació i coneixement de la xarxa, o indicarals gestors de coneixement en xarxa les necessitatsemergents o les noves àrees de recerca que elsparticipants estan proposant, etc.

Tota aquesta activitat, que requereix una capacitatde negociació tan elevada com la que el mateixciberespai ens proposa a causa de la seva configuracióparticular, seria simplement una tasca de mediació–sens dubte interessant i important, però insuficientper fer créixer l’activitat dels usuaris– sino fos recolzada per altres perfils professionalsque completen l’arquitectura humana i tecnològicade les xarxes. En primer lloc, els gestors deconeixement en xarxa, als quals dedicarem unesquantes línies la setmana que ve.

Traducció: Eulàliade Bobes