Alfabetització digitalobligatòria
Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
30 octubre, 2018
Editorial: 251
Fecha de publicación original: 23 enero, 2001
No fa profit el que es menja, sinó elque es paeix
Tal com deia Marshall McLuhan, la premsade tipus mòbils de Gutenberg va crear unmón nou circumdant completament inesperat:va crear el públic. Més concretament,va crear el públic analfabet. La invencióde la impremta va dibuixar la línia divisòriaentre les tecnologies medieval i moderna. L’imprèsva ser el primer producte en massa repetible uniformemement,com si fos un experiment científic. Arabé, com que ningú no neix sabentllegir i escriure, la impremta va contribuir acrear les condicions per elevar a la categoriade dret aquests dos pilars de l’educació.No, però, sense lluites ni vessament desang, la societat industrial va convertir l’educacióobligatòria en un dret universal que avuiés recollit a pràcticament totesles constitucions del món. Els analfabetsque la impremta de tipus mòbils va crearavui tenen bona salut a la major part del planeta.Podrem dir el mateix d’aquí a uns anysdels analfabets digitals que Internet va crear?
En conec alguns personalment, i per tant esticsegur que això no entrava en absolut enels seus plans, però quan els “pares dela Xarxa” van posar en marxa l’invent automàticamentvaren crear una altra mena de públic, elque marca la línia divisòria entrela societat industrial i la societat de la informació.I amb un salt tecnològic aparentment tansenzill i discret –com ho va ser en el seu momentla impremta– ens van convertir a tots en analfabetsdigitals. Des d’aleshores hem hagut de barallar-nosamb més o menys fortuna amb la nostra ignorància.La popularització definitiva de les xarxes,l’entrada d’aquestes a la feina –fos en fàbriqueso de serveis–, en els centres d’educaciói recerca, a les llars i, en general, a l’entornde la vida quotidiana, ens ha posat davant lamateixa disjuntiva que va sacsejar la societatindustrial: com podem adquirir els coneixementsnecessaris per conviure amb el nou sistema social,polític i econòmic que les xarxesde telecomunicació estan engendrant?
Mirem cap a on mirem, la preocupacióés la mateixa. I les solucions insuficients.Empreses, organitzacions, institucions de totamena, administracions públiques nacionalso regionals, intenten elaborar cadascuna d’ellesel millor pedaç possible per alfabetitzardigitalment els nuclis de població respectius.Com és natural, aquesta políticadisgregada, fragmentada i sense cap altre propòsitque proporcionar les quatre regles bàsiquesper aprendre a connectar-nos a Internet i ferservir el correu electrònic comporta resultatsdeplorables. En realitat, cadascú ésa mercè de les seves capacitats, la qualcosa genera desigualtats profundes i, encara pitjor,un malbaratament continuat de les oportunitatsque la Societat-Xarxa ofereix. Això topade cara, a més, amb les recerques mésavançades sobre el funcionament del nostrecervell, sobre la doble vessant que té,cognitiva i emocional.
Si el món de les xarxes ens proposa unentorn hipercanviant al qual ens hem d’adaptara una velocitat sense precedents, hauríemd’assumir que l’educació hauria de proporcionara l’individu els instruments cognitius necessarisper afrontar aquest entorn. Això vol dirmillorar-ne els mecanismes personals de respostai entrenar les habilitats i hàbits de laintel.ligència emocional. Dit d’una altramanera, aprendre a viure en un món quecanvia construït sobre uns fonaments tecnològicsespecífics, com les xarxes. Per tant, estementrant en una era en què el que s’imposano són les solucions aïllades queara són tan abundoses (cada congrésd’educació és un mosaic inintel.ligibled’iniciatives estupendes que cerquen un èxitni tan sols esbossat), sinó una discussiópública profunda sobre la obligatorietatde l’alfabetització digital des de la primerafase del sistema educatiu.
Això té relació, d’unabanda, amb el que diuen els experts en educació–cal desenvolupar una nova pedagogia adaptadaa Internet– i, de l’altra, amb el poc abast d’unacerta política oficial compromesa amb omplirles aules d’ordinadors (que, a més, noés veritat) com a excusa per no plantejarla discussió en els termes que convindria.Aquesta política pública, que trobael ressò corresponent en algunes institucionsprivades, continua posant al mateix sac de lestecnologies de la informació el projectorde diapositives, el fax, el vídeo, l’ordinadori la videoconferència. Aquest és,potser, l’exemple més paradigmàticde la necessitat de preparar al més aviatpossible la llei d’alfabetització digitalobligatòria. Sense aquesta norma seràcomplicat comprendre en totes les dimensions queles xarxes d’ordinadors estan creant un nou espaisocial, virtual, que té les seves pròpiesregles i que és habitat per milions d’éssersque estan abocats a trobar-se. I els programesd’educació per ara no saben massa com respondrea aquest repte.
Per investigar la nova pedagogia cal crear espaisvirtuals, amb objectius concrets i habitats nonomés per aquells que, “prima facie”, semblenels actors més evidents, els mestres iels alumnes, sinó també pels qued’una manera o altra contribueixen al procéseducatiu, des de pedagogs fins a pares de família,experts, editorials, administracions, etc. Espaisvirtuals supervisats per moderadors i gestorsde coneixement (els nous perfils professionalsdels mestres seran així?) per tal que elsfacin créixer a partir de l’activitat delsparticipants. L’objectiu final, per descomptat,no és saber com funciona Internet (igualque no era saber com funcionava la impremta),sinó com funciona la lògica virtualper aprendre a conviure i reproduir-nos juntamentamb els altres. I és a partir de l’activitatcol.laborativa que es desenvolupa en aquests espaisque es podrà elaborar el currículumeducatiu de la Societat de la Informació.Si les xarxes han dinamitat alguna cosa ha estatprecisament la possibilitat de continuar elaborantcontinguts educatius des de centres de recercao comitès d’experts, sense tenir en comptetotes les veus que prenen part en el procésd’aprenentatge.
Estem en condicions d’iniciar una discussiósobre l’alfabetització digital obligatòria?Quin marc territorial, polític, hauriade tenir? Sense voler entrar en més disquisicions,ara per raons d’espai, em sembla que les administracionsregionals són les que estan en millorscondicions per emprendre aquesta mena d’iniciatives.Catalunya, per exemple, així com altrescomunitats autònomes, disposa de les eineslegals necessàries per iniciar un debatpúblic que li donaria un avantatge comparatiuconsiderable i, a més, en aquest mateixprocés desenvoluparia les tecnologies pedagògiquesnecessàries per a la Internet social, enla qual s’hi emmarcarien les noves lleis de l’educaciócapaces d’incorporar les necessitats específiquesde les tecnologies informacionals. No em semblamassa agosarat pronosticar que el destíde les nostres societats és indissolublementvinculat a la manera –i el temps que es trigui– de resoldre aquesta qüestió de l’alfabetitzaciódigital obligatòria.
Traducció: Eulàliade Bobes