La necessitat no té llei

Encara que sembli mentida, som aquí escrivint el primer article de l’any 2000, en un ordinador i per publicar-lo i que sigui llegit a Internet. Fa només un lustre pocs haguessin invertit ganes, esforç o diners en el que, aleshores, es considerava una manera nova i passatgera de perdre el temps. I fa 15 anys això no era ni als llibres. Malgrat com és de recent aquesta experiència i les repercussions evidents que té, és curiosa la higiene social que ha tintat la multitud de pronòstics amb els quals els mitjans ens han inundat aquests dies per celebrar l’arribada dels tres zeros. Intel.lectuals, artistes, periodistes, escriptors, filòsofs, economistes, politòlegs, científics i “tutti quanti” amb una lleugera lluïssor mediàtica s’han (ens hem) vist obligats a prendre part en la gran festa de la “visió del futur”. En la immensa majoria dels casos, els pronòstics arribaven xopats d’un pessimisme sense remei, per més que alguns eren adornats amb la grandiloqüència dels grans avenços científics. Això no obstant, l’anunci de fons, la visió subjacent, era que el futur seria més del mateix que hem tingut fins ara. Qualsevol canvi formarà part del mecanisme essencial perquè res no canviï.

Hom resta amb la impressió que, si traslladem aquests exercicis de pirotècnia agorera a gener de 1900, la gran majoria de bruixots hauria coincidit a dir que els nous invents d’aleshores –automòbil, transport aeri, telègraf, electricitat, etc.– sens dubte havien de revolucionar el món, és a dir Anglaterra, França, potser Alemanya, una mica d’Itàlia, l’Argentina i els Estats Units. Ben pocs haurien tocat, com tampoc no ho han fet ara, qüestions de fons: Sorgiran noves nacions? Serem testimonis de revolucions –de la mena que sigui– que modificaran el paisatge de la comunitat internacional? El comerç internacional continuarà anant pels camins traçats pel mercat neoliberal? Segons la resposta a aquesta pregunta, a quines correlacions de poder donarà lloc? Emergiran països o pobles relegats al llarg del segle anterior i esdevindran líders durant la nova centúria? Hem llegit poques respostes a aquests preguntes. Les coses són com són i no canviaran gaire, aquest ha estat el missatge reiterat que diaris, revistes, ràdios i TV han escopit. L’optimisme o pessimisme de la població a què feien referència algunes enquestes s’emmarcava, sobre tot, en l’arc de la millora de la vida individual, però sense grans aventures sobre el context social del planeta. Evidentment, Seattle encara no ha calat.

Sembla com si les grans qüestions fossin –indubtablement ho són, però no en exclusiva– les que fan referència a què ens faran la medicina, la genètica, les telecomunicacions, l’envelliment, la vida familiar, l’educació, el sexe, la fam, el medi ambient, les religions, les migracions, fins i tot l’ètica. Però es dóna per descomptat que l’escenari de fons, una cosa tan etèria i, al mateix temps, corpòria com el poder, continuarà existint sota la mateixa capa de submissió, imposició i defensa dels privilegis d’unes minories escasses. I això malgrat que, com diuen els anglesos, hi ha molts “graffiti” a la paret que anuncien el contrari. Estem veient davant els nassos com els rics de sempre desapareixen engolits per nous senyors, majoritàriament joves, sense cap prova que tinguin ofici del poder, que es veuen obligats a negociar constantment amb interlocutors que els anteriors rics mai no van tenir en compte i en un context de turbulència social latent de dimensions sense precedents, ni tan sols quan el moviment socialista amenaçava els bastions del poder capitalista en el pas del segle XIX al XX.

A l’altre cap, si és que es pot donar una base geogràfica a aquest concepte, el poder es disgrega en centenars de milers, en milions d’àtoms intangibles a través de les xarxes desjerarquitzades, de vegades basades en tradicions ben assentades –màfies, economia marginal, entramats familiars–, altres cops en models nous, emergents, als quals encara els queda molt de camí a fer. Internet, en aquest sentit, esdevé la metàfora d’una època de canvi social que, possiblement, encara no ha ensenyat ni el capdamunt del monyo. I el motor d’aquest canvi consisteix en quelcom del qual n’hem vist molt poca cosa durant el segle que s’acaba: el consens, la negociació, el pacte, l’acord a escala global i amb interlocutors que, fins ara, fins que s’han fet sentir –quan ho han aconseguit– han hagut d’invertir pràcticament l’energia de diverses generacions per, finalment, produir algun episodi que hagi obligat a modificar alguns pressupòsits del poder.

Hom té la sospita que ens dirigim a una època en la qual aquestes situacions no seran l’excepció, sinó la regla i, a més, amb una inversió energètica molt més distribuïda, més col.lectiva. Això sona a cant optimista? Des del meu punt de vista, per descomptat que no. Només indica que els instruments de decisió cada cop estaran més a prop del ciutadà, de tots els ciutadans, tant si aquests actuen individualment, com com a associació, empresa, entitat, administració, etc. I, per tant, les responsabilitats sobre aquestes decisions seran també més directes, més immediates. Aquí és on s’haurien de fer paleses les visions optimistes o pessimistes sobre el futur: Serem capaços d’emprar aquests mitjans per assumir les responsabilitats? Ens en sabrem sortir en l’estratègia del pacte i el mandat horitzontal per reconstruir la societat actual sobre uns fonaments polítics, econòmics i socials diferents? Quina mena de tensions i conflictes desencadenarà la dispersió del poder al llarg i ample de tots els plans de la convivència, des del si de les empreses fins a l’educació, la família, les diferents administracions públiques, les organitzacions –locals o globals, nacionals o internacionals, existents o de nova factura– o les grans i petites entitats identitàries –religió, nacionalismes, diversitat cultura–? Tenim 12 mesos per preparar una resposta més intel.ligent que la que s’ha proporcionat fins ara, perquè el desembre, quan acabi aquest segle XX, serem envoltats altre cop en aquest joc de la “visió de futur”. Esperem que, aleshores, no ens tornem a agenollar davant l’enlluernament de la tecnologia i siguem capaços de dir alguna cosa interessant sobre els que la fan servir.