Qui m’ha tret els drapets al sol?!

La cimera ministerial de Seattle de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) ja s’ha acabat i sobre la cendra de les protestes ara s’aixecaran les anàlisis més insospitades. Els països rics han anat estirant el fil des d’un cap i, amb el recolzament dels sicofantes de torn, tot els feia pensar que l’elasticitat dels seus privilegis era il.limitada. Aquests anys la xerrameca sobre globalització, mundialització, escletxes digitals i demés xarangues expressades amb una superficialitat que fregava el cinisme, ha injectat un núvol de fum dens a l’escenari que no ha permès veure ni els arbres ni el bosc. Acostumats com estem a escoltar-nos nosaltres mateixos (vegeu l’editorial “Atenció, que ve del sud”), encara ens costa entendre que, cada cop més, la informació i els coneixements no són el privilegi d’aquells que tenen les millors biblioteques i centres de recerca del planeta. El poder, com la mantega fosa, s’escampa progressivament a través de les xarxes en capes més fines, més extenses, més diluïdes, més inabastables des de la perspectiva de les visions tradicionals.
La cimera de Seattle va encapsar aquestes contradiccions en una aparent cerimònia de la confusió. Com bé diu Quim Gil en una interessant contribució a l’espai en.medi@, els que són contraris a la globalització varen organitzar la seva protesta a través de xarxes de telefonia mòbil i d’Internet, la qual cosa és com ara anar a buscar llana i endur-se’n totes les ovelles. Aquestes anècdotes, tan apreciades pels mitjans de comunicació, valen el fet que el que ha esdevingut a Seattle només és un graó més en una escalada en què la globalització real està jugant un paper determinant. Una globalització articulada per lleis de telecomunicació, satèl.lits i una construcció tecnològica que ens ha posat una agenda ineludible damunt la taula: el món és un de sol, cada cop més petit i proper i governat per una pila de polítics, financers i transnacionals que només són capaços de percebre que els fonaments del seu poder estan tremolant.

Seattle ha estat una conferència a la recerca del fracàs des de fa molt de temps i, ja que posem la globalització sobre la taula, podem fixar la data (arbitrària, com totes les d’aquesta mena) el 1959, quan es va enlairar el primer Sputnik, o la més significativa de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta. Des de la talaia privilegiada que els satèl.lits llançats aquells anys proporcionaven, molts d’ells equipats amb sensors remots, i la tupida xarxa de telecomunicacions edificada a partir d’aquests, la humanitat va treure el cap per primer cop al seu propi planeta des d’un balcó de fora. I juntament amb les imatges més boniques de la “posta de la Terra” vista des de la Lluna o d’altres paisatges còsmics igualment embadalidors, la imatge detallada que rebérem de casa nostra no va ser precisament idíl.lica. En menys d’un lustre ens trobem amb la confirmació d’algunes de les pitjors prediccions de científics i ecòlegs i amb algunes sorpreses inesperades. Així es van anar encadenant en pocs anys el canvi climàtic, la desforestació, la desertització, la contaminació transfronterera, el forat a la capa d’ozó, la pèrdua constant de biodiversitat, l’impacte de la pobresa sobre el medi físic i, en general, els trastorns globals del medi ambient.

Quasi sense ni temps per digerir la “nova fotografia”, una globalització sobre la qual encara no se n’havia elaborat cap teoria (amb prou feines la metàfora opaca de l'”aldea global” basada, sobre tot, en la TV), ens va situar de sobte davant l’evidència ineludible que tots érem ficats en el mateix problema, però teníem les eines equivocades per fer-hi front. Davant desafiaments globals, estretament relacionats entre ells a escala planetària, el sistema polític vigent i la mena de relacions socials, polítiques i econòmiques de la comunitat internacional no oferien precisament les vies més adequades per tractar de negociar-los. Mentre la globalització ens ensenyava la veritat irrefutable que la nostra dependència mútua es convertia en el nou factor clau de la convivència, un grupet de països, liderat pels Estats Units, s’entossudia a fer-nos veure que res no havia canviat, que continuaven vigents les mateixes regles del joc, i que amb aquestes n’hi havia prou per esquivar els nous obstacles.

Van continuar funcionant així, malgrat que se’ls esfumava tot un imperi pel camí, queia més d’un mur, apareixia Internet i cada nova imatge recollida per la ciència mostrava l’empitjorament progressiu del planeta. Per què canviar? Al cap i a la fi, el 20% de la societat que ells representaven continuava consumit feliç el 80% dels recursos totals i els seus mitjans de comunicació aconseguien que la resta de la població mundial mai no tingués l’oportunitat d’expressar-se amb la seva pròpia veu. Això passava no només a nivell mediàtic sinó, sobre tot, en les conferències mundials successives que van tractar d’aixecar una bastida per afrontar el ventall complex de desafiaments que el desenvolupament i el medi ambient platejaven: comerç internacional, transferència de tecnologia, desfasament dels gasos que afectaven la capa d’ozó, canvi climàtic, desforestació, etc. En totes aquestes cimeres, el grupet de països esmentat va imposar sistemàticament el seu punt de vista a la resta mitjançant el xantatge econòmic, les pressions polítiques i l’amenaça mafiosa dels drets humans. Però la maquinària cada cop era més rovellada.

Els avisos han anat arribant invariablement en cadascuna d’aquestes conferències. Per als desmemoriats, només cal remetre’s a les darreres de grans dimensions: Kyoto (desembre de 1997) va marcar una fita quan es va arribar a un acord de maquillatge entre els països industrialitzats al darrer minut d’aquesta cimera del clima. Cap dels països en vies de desenvolupament es va sentir obligat per un document quasi apòcrif, negociat amb pressa de matinada i amb l’únic objectiu de “tenir alguna cosa per als mitjans de comunicació”, com alguns dels organitzadors van expressar sense embulls. Haurien d’haver saltat les alarmes a tot el planeta el mes de febrer d’enguany, amb ocasió de la cimera sobre bioseguretat que va tenir lloc a Cartagena de Indias (Colòmbia), com a part de la conferència de la Convenció sobre Diversitat Biològica. Per primer cop una reunió d’aquest nivell es va clausurar sense ni el més mínim acord i amb totes les parts enfrontades entre elles. Els països en desenvolupament no van acceptar les propostes dels Estats Units per legalitzar el saqueig de recursos biològics a qualsevol indret del planeta i per imposar els seus criteris sobre la comercialització dels organismes modificats genèticament. Els organitzadors de la cimera de Seattle haguessin hagut de veure-ho venir.

Ara ens abocaran galledades de porqueria ideològica durant uns quants mesos. Examinaran detalladament l’impacte que les protestes de les ONG van tenir a la cimera, el paper insòlit que van jugar els països pobres en fer valer per primer cop l’imperatiu del consens en la presa de decisions, la mala imatge de la repressió policial o els errors d’organització del país amfitrió i dels seus suposats aliats. Aquesta polseguera intentarà difuminar, altre cop, que les coses han canviat apreciablement les dues darreres dècades, que l’estructura de poder actual no és l’hereva directa dels anys seixanta (per més que s’entossudeixin a demostrar-ho els sociòlegs de pacotilla convocats per aquest i qualsevol altre aquelarre que els dugui a les planes dels diaris) i que l’acció de les xarxes humanes que es recolzen en xarxes telemàtiques esdevindrà una de les protagonistes dels temps d’ara, tant si ens agrada com si no. En això consisteix, precisament, aquesta frase tan gastada i repetida: el món és, senyors, cada cop més complex. Que cadascú es vagi preparant.

Traducció: Eulàlia de Bobes