Veus a la conca

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
27 març, 2018
Editorial: 188
Fecha de publicación original: 9 noviembre, 1999

Animal que no conegues, no li vages per darrere

Els propers 50 anys, 150 milions d’habitants nous poblaran la conca del Mediterrània. I s’hi afegiran els que vindran des de diferents països d’Europa a viure a la vora d’aquest mar cercant el Sol. Mentrestant, l’emigració des de la riba sud cap al nord haurà adquirit proporcions bíbliques, però acompanyada d’un factor que ara encara no existeix: l’envelliment progressiu de la població als països del nord i el sud de la conca. Tot això, i molt més, comportarà un estrès inimaginable, no quantificable ara mateix, sobre el medi ambient i els recursos naturals, alimentaris i energètics. Si les relacions a la Mediterrània es continuen dirimint segons la lògica d’un Nord ric i un Sud cada cop més empobrit, no seria difícil que es consolidés a tota la zona la síndrome d'”assetjats i assaltadors”, cosa que convertiria la seguretat en el màxim credo, en detriment de la cooperació. És aquest el destí que li espera al bressol de tres civilitzacions actuals –judaisme, cristianisme i islamisme– i de cultures que van elaborar els conceptes de democràcia i la tradició humanista? Hi ha altres alternatives? La Societat de la informació pot obrir escenaris nous, impensables en aquests moments, que modifiquin sensiblement les tendències actuals?

Aquestes varen ser algunes de les preguntes que es van plantejar al Taller sobre Cooperació i Seguretat Ambiental a la Mediterrània, que va tenir lloc el cap de setmana passat a la ciutat portuària de Cartagena. La trobada va ser promoguda per Carta Mediterránea, una organització privada que intenta actuar des d’un nivell intermedi entre les societats i els Estats mitjançant uns fòrums de debat dedicats a temes com el medi ambient, demografia, salut, diàleg intercultural, educació i, per descomptat, economia. La reunió va congregar un dels grups d’experts més variat en els quals m’ha tocat participar els darrers anys. Al voltant de la taula hi sèiem geògrafs, enginyers, sociòlegs, demògrafs, militars, educadors, funcionaris de l’administració central i local, politòlegs, experts en desertització o en energia i consultors en medi ambient i comunicació (jo). L’objectiu de la trobada era posar en marxa un procés que culmini en una conferència en la qual la societat civil de 34 països tingui l’oportunitat de començar a explicitar com veu el desenvolupament de la conca del Mediterrani de cara als propers anys, i què hi pot fer.

Els dos dies que va durar el Taller, la riquesa de les discussions i de les dades aportades pels assistents va ser notable. Però, segons el meu parer, encara va ser més important la percepció que la problemàtica del medi ambient i la cooperació ha de ser reelaborada des d’un angle diferent del que avui s’accepta sense discussió com a dominant. La reiteració de plantejaments allunyats d’aquells que els haurien de protagonitzar, la manca d’instruments efectius per tal que la societat civil es manifesti i doni impuls a les seves visions cap al centre de debat, encara s’erigeix com la principal barrera que s’ha de superar. El Nord no sap com ha d’escoltar el Sud, i aquest autisme devora les intencions més bones i mulla les declaracions més encertades. Si la política ambiental continua confinada a l’àmbit de la “política professional”, en tots els graons oficials de l’Estat, no és difícil imaginar, aleshores, quina part de l’equació “Cooperació i Seguretat Ambiental” serà potendiaca a la Mediterrània els propers anys. I més seguretat, més inversió en seguretat, és la via més segura, perdoneu la redundància, per apuntalar el conflicte i la desesperació.

El problema és que aquesta tendència pot enfortir-se fins i tot a contrapèl dels processos previsibles que es poden desencadenar a tots dos costats de la conca els propers anys. I, entre aquests, s’haurà de tenir en compte, per sobre de tots, la implantació progressiva de la Societat de la Informació. Des del punt de vista del medi ambient això vol dir, entre d’altres coses, la possibilitat d’obrir una esquerda seriosa en la política autista del Nord. El poder mediàtic dels països rics contribueix a aixecar una cortina de soroll poderosa sobre la situació real de les nacions en desenvolupament. Només sabem el que s’esdevé allà a través dels nostres propis sensors, dels nostres corresponsals, dels nostres propis mitjans d’informació. De vegades es comet la “sobreria” de deixar que un dels “seus” representants –generalment educat a Londres, París o Harvard– ens expliqui com es veuen les coses des de l’altra banda. Però si en alguna cosa hem abastat una experiència sublim durant aquesta meitat final de segle és en evitar que la societat civil dels països en desenvolupament es manifesti amb la seva pròpia veu en els països industrialitzats.

Quant de temps durarà aquest mur informatiu? I què passarà si comença a esfondrar-se? La visió que actualment tenim del medi ambient possiblement serà seriosament modificada quan es construeixi a partir d’altres veus, d’altres realitats, d’altres percepcions, sobre tot si tenen l’oportunitat, per primer cop, d’expressar-se en el territori sensorial i anímic de l’altre. Em sembla que és l’única manera que la cooperació ambiental comenci a adquirir un sentit més enllà de les declaracions formals entre Estats que s’incompleixen fins i tot abans de signar-les. Internet permetrà que les societats respectives organitzin la seva pròpia comprensió dels problemes i els exposin a la sala d’estar dels veïns. I, al mateix temps, permetrà construir els recursos bàsics per apuntalar una política ambientalment sostenible, basada en la transferència de tecnologia i la disseminació de centres de formació i recerca.

Si no ens escoltem, si no desenvolupem els instruments per escoltar-nos, serà difícil acceptar que a la conca del Mediterrani hi coexisteixen societats civils diferents. Que a la Mediterrània no hi ha idees comunes o homologables sobre el medi ambient perquè les necessitats i els punts d’arrencada són molt diferents. Que el millor paisatge no és pas el més verd quan la geografia és agresta. Que no hi ha cap calçador que faci encaixar la multiculturalitat en un únic sistema polític de referència. I que els reptes en termes de recursos naturals i alimentació estan indissolublement vinculats a les possibilitats reals d’explotar-los, en les millors condicions possibles, per les poblacions locals. La seva única perspectiva imaginària és la immigració o, si no n’hi ha, engruixir els “cordons sanitaris industrials” basats en les activitats que les països rics no vulguin acollir (processament de residus perillosos, manufactura química, etc.), com s’ha plantejat en més d’un fòrum per “aturar-los”, la cooperació es convertirà en un acudit macabre, un fet sobre el que tenim experiència de sobres.

Ja sabem que els països en desenvolupament són deficitaris en infrastructures de telecomunicacions. Però això no només indica les dificultats per escampar la societat de informació i fer partícips de les oportunitats que ofereix nuclis significatius de població, sinó que indica cap a on haurien d’estar orientades les prioritats del Nord quan es plantegen polítiques de cooperació i seguretat ambiental. Sense el desenvolupament de xarxes de telecomunicació i la garantia d’un accés multitudinari des de biblioteques públiques, universitats, administracions locals, etc., el discurs de la cooperació ambiental tornarà a esdevenir una carta més en la baralla dels experts amb la qual hi jugaran els polítics de torn. En aquests moments, encara és l’opció vigent. Aquest és l’horitzó que la Carta Mediterrània, o qualsevol altra iniciativa d’aquesta mena, haurà de superar si es vol apropar a l’objectiu que la societat civil mediterrània dialogui i el seu missatge formi part del procés de presa de decisions.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print