Compra a plaça i ven a casa

Per poc que els espanyols acceptin l’allau d’ofertes per connectar-se “gratuïtament” a Internet , el panorama del ciberespai hispà pot experimentar una explosió demogràfica saludable. Les grans operadores de telecomunicacions pràcticament s’estan esbatussant entre elles per saturar l’espai mediàtic amb els serveis respectius d’accés gratuït a la Xarxa. Les properes setmanes milers d’usuaris nous –i uns quants de veterans– tindran la possibilitat d’acollir-se a aquests “plans digitals” i posar-se a navegar per Internet. En molts casos, el paquet inclou adreces de correu electrònic i espai per a crear planes web. Si un petit percentatge del percentatge que entri a la Xarxa per aquesta porta aprofita aquestes oportunitats, n’hauríem de notar la presència. Per a uns, l’aspecte atractiu és el potencial increment de continguts digitals. Per a uns altres, en particular les mateixes operadores, el ciberespai s’omple de clients nous potencials, tan tendres, despistats, ingenus i que no coneixen el funcionament de la Xarxa. Material idoni per conduir-lo cap al credo dels “portals fidelitzats”. Amb això ja n’hi ha per riure una estona, si no fos per les inversions elevades que s’han compromès en uns objectius tan il.lusoris.

Els nous usuaris reben els programes i paràmetres per accedir a la Xarxa. Aquestes setmanes, per exemple, una de les operadores distribuirà més d’un milió de CD-ROMs entre els seus usuaris registrats. Aquests descobriran que se’ls ofereix un navegador amb la recomanació que l’emprin “tal com està”. És a dir, amb la plana d’entrada predeterminada per l’autor del regal que, lògicament, és la seva. És clar. Així, com a mínim per un temps s’assegura un trànsit considerable en aquella plana. Fins que l’usuari descobreixi –perquè tard o d’hora hi arribarà– que hi ha un menú de preferències en el qual pot determinar la plana que vulgui per començar la navegació, per exemple la seva si ja en té. D’altra banda, les adreces del correu electrònic que li proporcionen “gratuïtament” són, en molts casos, les que ja s’ofereixen gratuïtament des d’altres serveis, com Hotmail, Webmail o d’altres per l’estil. Tampoc no trigaran gaire a descobrir que poden emprar un correu propi sense que calgui anar a la plana inicial de l’operadora.

Com que aquesta sap que la pretensió que té de “fixar” l’usuari acostuma a durar molt poc temps, aleshores l’oferta inclou la promesa de continguts exclusius i de qualitat, que no són necessàriament el mateix: una cosa són els continguts exclusius (propis) i l’altre els de qualitat (aliens). En el primer cas, totes les grans operadores s’han embrancat en una política de compres de –o d’associacions amb– grans portals, als quals hi annexen redaccions ben nodrides per elaborar “continguts propis”. El resultat, per ara, és un increment considerable dels serveis informatius redundants. Que no és prou per mantenir la famosa “fidelització”.

En algun moment, doncs, es produirà l’èxode previsible. I aquí entra en funcionament el reclam dels continguts aliens. I on es posen aquests continguts? Hi ha diverses opcions. Però la meva preferida és la d’incloure’ls en la llista de preferits (bookmarcs), no faig broma. Algunes de les operadores que estan oferint “Internet gratuïta” s’han aproximat a moltes empreses de continguts per oferir-los la possibilitat de formar part dels preferits dels navegadors que regalen. Això sí, a canvi de 250.000 pessetes (1.502 euros), perquè formaran part de, ni més ni menys, l’escuderia selecta del nou portal de referència. Serà interessant saber quantes empreses han acceptat aquest “negoci” tan imaginatiu: pagar per ser en un “bookmark”. Aquesta possibilitat no l’havia imaginada ni Marc Andreessen, inventor de Netscape.

Els anys 80 a Espanya es va posar de moda l’anomenada “cultura del pelotazo”, una mena de croada per trobar un negoci (o un casament afavoridor) i enriquir-se en un tres i no res. Des de polítics fins a funcionaris, passant per banquers, industrials i financers, van acollir-se a aquella moda que va deixar un paisatge social calcinat, algunes cel.les habitades per personatges il.lustres i més d’un programa polític arrugat sense remei. Ara que el segle s’acaba és curiós que Internet hagi reviscolat de nou els ressons d’aquella cultura. Les ànsies per fer-se ric amb una bona idea estan provocant un malversament de diners i de recursos humans interessant i, a la llarga, i cosa encara pitjor, negligències considerables en un sector al qual tothom atribueix el paper de locomotora de l’economia de la Societat de la Informació.

Aparentment, les víctimes immediates d’aquesta política són els proveïdors d’accés a Internet (PAI), que de sobte es troben amb que el seu negoci hauria d’haver estat gratuït i no se n’havien adonat. En realitat, com indica clarament la lletra petita de totes aquestes ofertes d’accés lliure a la Xarxa, el que s’ofereix és una Internet de joguina. La definició “tècnica” és “accés senzill amb facilitat de navegació”. Sense tarifa plana i vist l’estat actual de les infrastructures, això sona a l’equivalent de dir “si no funciona no es queixi, que és gratuït”. I que consti que no em queixo. Em sembla molt important –tant com en el seu dia ho va ser InfoVia– que milers de ciutadans tinguin la possibilitat d’endinsar-se en el ciberespai per aquesta porta. I com més ràpidament passin el llindar, millor. Així no tindran la sensació tan molesta que només els volen com a clients i podran descobrir les oportunitats que la Xarxa els ofereix com a persones.

Traducció: Eulàlia de Bobes