Tot esperant l’OPSI

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
5 juny, 2018
Editorial: 207
Fecha de publicación original: 21 marzo, 2000

Joia de diumenge no dura fins dilluns

El paper predominant de les operadores de telecomunicacions en la “nova economia” és tan gran avui dia que es fa difícil imaginar un paisatge social en què no hi siguin presents. Les inversions elevades de Telefónica, Deutsche Telekom, British Telecom, ATT, MCI o WorldCom, per esmentar-ne només algunes, per apropiar-se d’empreses i serveis de la Xarxa; la manera que tenen d’estructurar el mercat d’Internet verticalment (operadora – proveïdor d’accés a Internet – portal – serveis basats en comerç electrònic – serveis d’informació generalista – etc.) i el seu predomini a l’hora de fixar les tarifes de l’accés a la Xarxa les posa a primera línia en tot el que tingui alguna cosa a veure amb el ciberespai. Com a mínim, això és el que es veu, per ara. La qüestió és, però, durant quant de temps? Si el que Internet permet és individualitzar i personalitzar cada cop més els serveis, no hauria de passar el mateix amb les infrastructures? No hauríem d’arribar a un punt en què cadascú tingui la seva pròpia operadora, una mena d’entitat que podríem anomenar OPSI (Operadora Personal de Serveis d’Internet)?
La fam de números grossos de les corporacions de telecomunicacions no ens deixa veure aquesta altra cara de la Xarxa. Però en comencen a aparèixer els primers traços a l’horitzó. Malgrat els canvis espectaculars que hem viscut els darrers quatre o cinc anys, encara no hem arribat ni tan sols a la vora de les modificacions més significatives de l’estructura industrial propiciada per Internet. Ara, enmig d’aquest maremàgnum, pot semblar una bravata afirmar que les grans operadores de telecomunicació tenen els dies comptats. Però si jo en formés part, no riuria gaire, per si de cas.

Més d’un dels grans capitans de les telecomunicacions ha dit el algun moment dels darrers anys: “les xarxes són nostres i hi basarem els nous negocis”. I s’han abocat a aquesta idea amb una fe paulina. Primerament, van plantejar la seva política com si les xarxes efectivament fossin seves i poguessin funcionar com a vedats tancats. Després de la patacada consegüent van passar a adquirir tot el que els apareixia a l’abast, però no van millorar sensiblement les xarxes pròpies. Per què? Doncs per la senzilla raó que, excepte en algun cas raríssim, aquestes corporacions viuen de les xarxes heretades de l’etapa anterior, de l’era de la telefonia. Inesperadament es van trobar que aquestes xarxes complien una funció complementària imprescindible per al desplegament d’Internet. Però encara no han clavat queixalada a la infrastructura pròpia de la Xarxa. I res no indica que aconsegueixin fer-ho a temps o que disposin dels recursos estratègics per mantenir el lideratge actual.

Fins ara continuen movent-se amb la mateixa lògica de l’era de la telefonia: com més línies, més clients, o viceversa. Aquesta equació tan senzilla serveix per omplir la bossa. Però els serveis que transitaven per aquelles línies eren molt deficients, bàsicament dedicats a fer tasques d’intermediari: aconseguir que dues persones que aixecaven algun telèfon parlessin connectades per la xarxa. Internet, però, ha canviat les regles del joc: ja no es tracta de fer d’intermediari, sinó de subministrar serveis que l’usuari talla segons el patró que vol. I poques xarxes s’han desplegat per respondre a aquestes característiques. No podia ser d’altra manera, perquè ni cal que aquestes xarxes siguin massives, ni han de requerir inversions a gran escala, i això ja no les fa atractives per a les grans operadores.

En un primer pas, per suplir aquesta deficiència, de la qual fins i tot la Unió Internacional de Telecomunicacions se n’ha fet ressò, han aparegut les operadores de cable. Circumscrites a mercats territorials molt delimitats, aquestes noves empreses de telecomunicació, potser influïdes pel pes de les xarxes complementàries que són en mans dels “exmonopolis”, en general no han aconseguit dissenyar el seu negoci basant-se en els serveis en xarxa, i finalment s’han sotmès a l’imperi d’un mercat que té preferència per les grans inversions per aconseguir grans comptes de clients. Mentrestant, amb l’arribada de nous operadors de telefonia mòbil per ràdio amb un ample de banda prometedor, el pastís territorial ha esdevingut una barreja d’ingredients.

Malgrat tot, quasi tota aquesta oferta es dirigeix a la part més opulenta del mercat, als sectors socials que potencialment poden garantir la rendibilitat d’aquestes noves operadores. I aquest fet ens deixa a mercè dels mateixos criteris de sempre. Què passa amb aquells nuclis de població que no compten amb prou infrastructures, o no arriben a abastar la xifra que demana el mercat de grans escales o, per ara, encara no han descobert l’angle comercial de les seves activitats a la xarxa? O queden marginats del procés de globalització, o demostren que són els protagonistes més avançats del procés que estem comentant. Tenim un parell d’exemples per mesurar el nou escenari que Internet està obrint en aquest camp de les infrastructures: Estocolm i Extremadura.

L’Ajuntament d’Estocolm ha decidit invertir una bona quantitat de milions en un “projecte singular”: posar Kista a la Xarxa; Kista és un dels barris perifèrics més populosos de la ciutat, amb un campus universitari. La idea és senzilla: dur la fibra òptica a cada llar –no a la porta del carrer– i convertir, per tant, cada habitatge en la seva pròpia operadora en la Xarxa. El projecte l’està dissenyant el Royal Institute of Technology, un centre politècnic de la capital sueca, juntament amb la població de Kista. L’objectiu és fer coses amb altra gent en el mateix lloc al mateix temps, mitjançant la Xarxa. A la telefònica sueca no li interessa el projecte: és massa petit i no val la pena fer les inversions necessàries per dur banda ampla a un nucli de població tan insignificant. Per tant, els mateixos ciutadans han convertit la infrastructura en el seu negoci. Els amos dels immobles s’han constituït en una entitat per finançar l’arribada de la canonada de dades a cada habitatge, com s’espera que passi amb l’aigua i l’electricitat quan hom lloga o compra una casa.

207Els ciutadans, d’altra banda, han creat diversos comitès per esbrinar les necessitats i dimensionar conseqüentment la xarxa. Björn Pehrson, responsable de traslladar aquesta demanda al politècnic per dissenyar la infoestructura, em deia en broma fa un parell de setmanes: “Dóna’m un bon tros de cable i crearé un món”. I això és precisament el que està passant a Kista, on l’accés domèstic està forjant una nova mena d’operador cada cop més proper a les necessitats de cada habitatge, de cadascun dels seus habitants.

L’altre exemple l’ha posat en marxa la Junta de Extremadura (el govern autonòmic). Tot va començar a la Casa de la Cultura de Pinofranqueado, un poble de Las Hurdes, la regió que Buñuel va immortalitzar en filmar “Tierra sin pan”, on mostrava la pobresa extrema en què vivien els habitants d’aquesta zona. Avui, però, malgrat el retard que podria derivar del seu aïllament en el ciberespai, està passant el contrari: ha esdevingut la locomotora que arrossega una regió amb un milió d’habitants escampats en 45.000 quilòmetres quadrats i amb poder adquisitiu baix. Per ara, la Junta ofereix a les grans operadores tots els avantatges si accepten desplegar una intranet en aquest territori en 18 mesos. De moment, els assessors d’aquestes empreses diuen que els comptes no surten i que caldria rebre més contrapartides. Però la contrapartida que cal de veritat és la unió d’un centre de recerca, la inversió de la Junta i l’organització dels pobles i ciutats per dimensionar la seva demanda. Amb això sobre la taula, apareixerà una “telefònica” de l’escala adequada per respondre al projecte i posar Las Hurdes al capdavant de les iniciatives ciutadanes a Espanya. O, dit d’una altra manera, més a prop del fet que els habitants tinguin les seves OPSI respectives.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print