L’home pacient està disposat a arrencar, un a un, els pèls de l’ou de la!gallina (proverbi Bambaras)

Manhiça (Moçambic).– Satèl.lits, sistemes de posicionament global (GPS) i d’informació geogràfica, fotografies aèries, programes avançats de cartografia i digitalització de mapes, bases de dades, sistemes integrats d’identificació territorial i personal, un centre de dades amb més d’una dotzena d’ordinadors en xarxa, Internet, un laboratori modern i un equip humà que recull i processa informació sobre el terreny conformen el nucli d’una representació avançada de la Societat de la Informació en l’entorn més improbable que es pugui imaginar: Manhiça, una petita població a 80 quilòmetres de Maputo, la capital de Moçambic, un dels països més pobres del món. Aquest entramat de recursos humans i tecnològics aguanta l’armadura de les activitats del Centre d’Investigació de Salut de Manhiça (CISM), en el qual es fa recerca, es proporciona informació al personal sanitari i s’atén a la població sobre problemes locals de caràcter prioritari relacionats amb la salut, des de les infeccions més pedestres –que en aquestes circumstàncies socioeconòmiques adquireixen la categoria de greus, donada l’escassetat de recursos–fins a les grans endèmies, com la malària.

Desenvolupar aquestes tres activitats –recerca, formació i assistència– amb una!vocació universal i, simultàniament, un grau de precisió elevat pel que fa als continguts, fóra impossible sense el recolzament de les tecnologies de la informació en un mitjà on el que és endèmic de veritat és l’economia de supervivència, la desconfiança ancestral en els poders d’una medicina basada en les mesures profilàctiques més elementals i l’enorme dificultat per establir canals eficaços de comunicació entre la població dispersa per les zones rurals i els centres que dispensen l’assistència sanitària. Si alguna cosa demostren de manera concloent les investigacions dels darrers anys a l’Àfrica en el camp de la salut és que hi ha grans diferències entre el que se suposa que passa i el que passa de veritat, sobretot per la manca d’informació fiable “a peu de cabana”. Se sol tapar aquestes deficiències amb grans projeccions estadístiques, amb xifres que ningú no sap d’on surten però que s’accepten de manera acrítica perquè són acomboiades per sigles eminents, com la OMS, la UNICEF o agències per l’estil.

El CISM és un dels primers centres africans, si no el primer, que ha atacat aquest problema emprant intensivament les tecnologies de la informació, enteses no com a un simple conjunt d’andròmines i programes informàtics, sinó com un entramat complex de xarxes humanes i telemàtiques que absorbeixen informació i la processen amb finalitats específiques, com ara el desenvolupament d’assajos clínics de vacunes, o el seguiment de determinades patologies al llarg del temps i en grups estables de població, cosa força complicada donades les condicions socioeconòmiques turbulentes amb què es troben. El primer graó d’aquest sistema d’informació bàsica consisteix a fixar els habitatges per GPS, per després traslladar aquest posicionament a mapes digitalitzats que incorporaran totes les dades corresponents a les unitats familiars, censar la població i distribuir carnets de salut, recollir les primeres dades demogràfiques i les de morbiditat i mortalitat.

Aquest batalló d’infanteria s’encarrega de transformar el sistema ancestral de comunicació del tam-tam, del boca-a-orella, en una modalitat nova de transmissió d’informació i de coneixement: el tam-bit. Els resultats del seguiment exhaustiu que fan d’unes 35.000 persones que viuen escampades en una àrea de 10 quilòmetres quadrats finalment van a parar al centre de dades del CISM, on es processa la informació. I la imatge que surt d’aquesta tasca pionera està començant a canviar la percepció i el coneixement d’algunes de les malalties endèmiques de la població africana, sigui perquè han aparegut factors que fins ara no s’havien tingut en compte i que contribueixen a propagar-les, sigui perquè se n’ha avaluat millor l’impacte econòmic real i això indubtablement farà canviar les estratègies per combatre aquestes patologies. En el cas de la malària, per exemple, s’ha avançat cap a una descripció de la malaltia amb un grau de precisió que mai fins ara no s’havia aconseguit, cosa que inclou, entre d’altres, la possible intervenció d’alguns cofactors en la infecció, com els bacterians, o el cost econòmic d’aquest flagel terrible per a cada persona, cada unitat familiar i el mateix govern. Per primera vegada es podran prendre mesures profilàctiques basades en la situació real dels destinataris i no en les elucubracions dissenyades en alguna oficina situada a milers de quilòmetres. D’altra banda, el tam-bit funciona com un sistema d’alerta ràpida. El complex sistema d’informació del CISM pot oferir ràpidament el perfil dels primews espasmes d’una epidèmia i ajudar a dissenyar una estratègia per afronar-la, quan en d’altres circumstàncies els mateixos indicis es considerarien brots aïllats de certes patologies.

Després de dues guerres catastròfiques –la d’independència de Portugal i la civil que va acabar fa tan sols quatre anys– Moçambic comença a viure els primers símptomes d’una certa reactivació econòmica, que és particularment apreciable a Maputo. Però l’escenari de fons és l’esvoranc profund que la pobresa ha obert en aquest país preciós. L’economia de subsistència continua essent la base per a milions de persones que depenen de les seves mans, de la seva força física i de xarxes intangibles de solidaritat per sobreviure. En les zones rurals mans, força física i solidaritat són patrimoni de les dones, que són les que suporten tot el pes de l’economia domèstica, quasi des que neixen fins que moren. El dia que vàrem sortir juntament amb els tècnics de CISM per recórrer la seva zona habitual de treball el mapa veritable de Moçambic se’ns va aparèixer davant els ulls després de fer les primeres passes per un camí que no era gaire més lluny de 300 metres del centre urbà de Manhiça. El vial es convertia ràpidament en un laberint amb cabanes aïllades aquí i allà, on només hi havia dones i nens. Els malalts, ajaguts a la porta de l’habitatge, esperaven el cop final de la mort o una cura miraculosa. Les dones grans, que havien sobreviscut miraculosament a les guerres, la pobresa i les malalties, rebien cada dia un guisat escarransit d’espinacs que els proporcionava algun veí. Soles, aïllades, atacades per la sarna i d’altres paràsits que se’ls menjaven la pell de viu en viu, no volien ni sentir a parlar d’anar a l’hospital. Totes elles estaven convençudes que allí les matarien, per inútils. Ara com a mínim molts dels seus veïns, des dels nadons fins als adults, reben alguna mena de tractament allí mateix, al terra, proporcionat pel personal del CISM. Un trist pal.liatiu enmig de la misèria més absoluta. I una mostra descarnada del nostre enfoc (més aviat desenfoc pervertit) dels problemes de salut. El 95% de la despesa mundial en recerca i desenvolupament en el camp de la salut es destina a resoldre les disfuncions (reals o inventades) que afecten els habitants dels països rics, i el 5% es destina a estudiar els flagels que arrasen en els països pobres. Per això és tan important la contribució de centres com el de Manhiça, en els quals la recerca com a eina per al desenvolupament va de maneta amb la formació de personal local i l’assistència sanitària.

El CISM és una iniciativa promoguda per la Fundació Clínic de Barcelona (que pertany a l’Hospital Clínic) amb la participació de l’Institut Nacional de Salut de Moçambic i el finançament de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI). L’epidemiòleg espanyol Pedro Alonso és el director científic del centre, en el qual hi treballen més de 60 persones entre investigadors i tècnics espanyols i de Moçambic.

 Traducció: Eulàlia de Bobes