Estireu la cama fins on arribi el llençol

Diu la llegenda que Lautar va espantar els cavalls dels conqueridors espanyols fent que milers de maputxes marquessin un pas rítmic i enèrgic per fer tremolar la terra. Un cop els guerrers armats van caure com un sac, la batalla va ser bufar i fer ampolles (això diu la llegenda). A Espanya i l’Amèrica Llatina fa cert temps que sentim el trepig de les empreses d’Internet dels Estats Units. Segons tots els rumors, ens cauen a sobre en picat en una operació talment les de les “forces Delta”. Desplegament ràpid, cap de platja i invasió. Per ara només han arribat unes quantes patrulles, com portals de cert renom i promotores de serveis convertits per art de la traducció en “continguts en castellà”. El cert és que, encara que en termes de demografia ciberespacial per ara és reduït, l’àmbit del castellà té el potencial del reducte lingüístic que es pot convertir en un pastís llaminer. La qüestió, doncs, és impostergable: què fem? com estimulem la creació de continguts propis davant els grans noms que es llancen a copar la Xarxa? Aquestes van ser algunes de les preguntes que havíem de respondre els participants en la Segunda Jornada Nacional “Argentina en la Era de la Información – En Pro de los Contenidos en Español”, que va tenir lloc la setmana passada a Buenos Aires i era organitzada per la Funcadión AEI.

La jornada era dividida en dues parts: d’una banda, els proveïdors de “hard i “soft”, i de l’altra els creadors i/o promotors de continguts en castellà. La divisió és més conceptual que real, perquè tots érem sota el mateix paraigua, malgrat el destí diferent dels nostres objectius respectius. Però quan ens robem a la cruïlla, de vegades no és fàcil distingir les interessos i estratègies d’uns i altres. La venda de màquines i de programes informàtics no van necessàriament de maneta amb una política de promoció de continguts a Internet, encara que es necessitin mútuament. La presència conjunta de dos sectors tan diferenciats en fòrums d’aquesta mena és causada, segons la meva opinió pel fet que les empreses tradicionals del camp dels ordinadors i la informàtica són molt més visibles (per tradició, cultura corporativa, poder industrial i capacitat de màrqueting) que les noves dedicades a introduir continguts a la Xarxa.

Però fer-les emergir i col.locar-les en el lloc que els correspon és una tasca crucial en aquests moments. Si es vol crear una indústria de continguts en castellà, participar activament de les oportunitats que la globalització ofereix i formar part de la Societat de la Informació amb veu pròpia, cal dissenyar l’entramat necessari per potenciar els sectors més innovadors de la Xarxa. De vegades perdem de vista que la revolució industrial no la van fer la British Petroleum, ICI, Thompson o Krupp, sinó desenes de milers de fàbriques i l’entramat complex de xarxes de distribució i punts de venda que van donar sortida als productes en els barris de centenars de ciutats europees. Ara passa una cosa semblant. Internet progressa sobretot gràcies als continguts que pul.lulen per la xarxa de diversos milions d’ordinadors. I una gran part d’aquests continguts prové de milions d’internautes, alguns fins i tot constituïts com a empreses, la capacitat d’innovació i creació dels quals és la que està encatifant la xarxa amb els serveis més atractius.

En aquesta olla s’hi està coent la futura classe empresarial dels continguts. Aquests internautes estan aprenent els processos bàsics d’una nova indústria, malgrat que no compten amb una formació adequada (perquè no n’hi ha), ni amb el recolzament institucional o financer que s’hauria de donar a un nou sector industrial. I malgrat tot això, la majoria d’aquests emprenedors ja funcionen amb el xip canviat. Aprenen a buscar matèries primeres, descobreixen mines d’informació, n’extreuen el material i saben com processar-lo, empaquetar-lo i dissenyar fluxos de comunicació per distribuir-lo. A més, operen amb tota naturalitat en l’economia de bescanvi, el principal suport del desenvolupament de la Xarxa en aquesta fase. Però aquesta manera d’operar, i les dificultats objectives –traves burocràtiques, fiscals, espacials, urbanes, mercantils, financeres– que troben en tots els països de parla castellana per convertir l’activitat que fan en part d’un procés industrial de més embalum, fan que la projecció exterior d’aquesta força innovadora sigui més aviat discreta. Ven més America Online –i ja no parlem de Microsoft– que en Pepet Martí, per més que les planes d’aquest formin part del procés torrencial de generació de continguts en castellà.

Això no obstant, quan veiem la xarxa des d’aquesta perspectiva, el paisatge sol canviar considerablement. A l’Argentina, per exemple, segons les dades de què es disposa, hi ha 300.000 internautes. Però de quina mena són? quants pertanyen a empreses en les quals se’ls autoritza a navegar una mica i utilitzar el correu electrònic? quina proporció es podria assignar a la població que es dedica a crear continguts en castellà, serveis nous, innovadors, que superin la simple transposició de continguts del món real al virtual, recercadors del que és propi de i únic a la xarxa, tant si ho fan com a empresa com si ho fan com a aficionats? Aquesta dada fa palès d’una manera molt més clara el grau de penetració social veritable de les xarxes que no pas els simples volums quantitatius. I des d’aquest angle, té molt més sentit el discurs de les operadores i de les grans empreses de “hard” i de “soft”. Si la seva política serveix de palanca per impulsar aquest sector dinàmic d’internautes, aleshores té sentit que es preocupin pels continguts en castellà. En cas contrari, ens trobarem davant un altre episodi d’una política industrial dirigida a vernissar amb paraules boniques la justificació sempiterna de la rendibilitat i els guanys.

Traducció: Eulàlia de Bobes.