Tantsi es vol com si no es vol

En l’editorial anterior (vegeu “ElSupertutor virtual”) deia que “crear el currículum d’Interneten l’educació és una de les assignatures pendents”. Però també n’ésuna decidir qui són els actors principals encarregats d’una tascacom aquesta. Abans de respondre aquesta pregunta ens hem de fer càrrecque les xarxes d’ordinadors han posat al centre de les nostres preocupacionsqüestions socials de primera magnitud que, fins ara, no acabàvem deresoldre de manera satisfactòria. Una d’aquestes, sens dubte, és lanecessitat de participar activament en tot allò que ens afecta directament.Sense les xarxes, aquesta participació era determinada, en gran mesura,per les restriccions a què estan sotmeses les relacions en el mónreal. L’aparició del món virtual –en realitat, d’una lògica virtual– ha comportat la creació de nous espais on aquesta participació nonomés és possible, sinó que apareix com el fil d’or que teixeix lamateixa xarxa.

Arabé, la participació en aquest context nou, en el qual hom es mouen el territori configurat per la informació i el coneixement aportatper milers i milers de persones, col.lectius, empreses, institucions,organismes i administracions, adquireix trets molt específics. Enprincipi, la paraula d’una persona val igual que la dels altres.Això comporta, d’entrada, un atac en tota regla a les estructuresjeràrquiques que han imperat fins ara. L’auge de l’anomenat capitalintel.lectual té a veure amb aquesta puja per negociar el coneixementde cadascú en un context col.lectiu, d’intel.ligència distribuïda.En segon lloc, per determinar el valor relatiu d’aquesta paraula(la pertinença respecte del context de cadascú) s’ha d’adquiriruna capacitat d’interrogació elevada. Ens les estem veient amb sistemesd’informació i coneixement nous, davant dels quals només podem superarla perplexitat que ens produeixen per poder treure’n l’entrellat.Això és així, ara, a fora i dins les xarxes. Però en qualsevol d’aquestsàmbits, la novetat –per dir-ho així– és la possibilitat que tenimde participar a partir de la capacitat d’interrogar.

Ien tercer lloc, aquesta possibilitat de participar no depèn simplementde la voluntat o d’un cert grau de “consciència social”. Aquestadarrera tots la tenim, com queda demostrat cada cop que ens diuenalguna cosa “sense tenir-nos en compte”. En aquest sentit, gaudimd’una hipersensibilitat saludable, esperonada en gran mesura perles xarxes. Però no n’hi ha prou. Per explotar les possibilitatsque la participació en xarxa ofereix cal dissenyar sistemes d’informaciói coneixement en què pugui ser exercida. No n’hi ha prou únicamentamb la presència a Internet. Els fabricants de portals, per exemple,estudien a fons el disseny dels sistemes d’informació en què noméshem de fer el que ells ens diuen. Treballen amb sistemes d’informaciórefractaris, en què, com a la televisió, només cal consumir ambel comandament a distància el que inclouen en el menú. De la mateixamanera, per explotar les oportunitats que la participació en xarxaofereix en l’àmbit de l’educació cal dissenyar sistemes d’informaciói coneixement el contingut dels quals depengui de l’activitat detots els actors involucrats. Nosaltres, des d’en.red.ando,hi hem aportat el nostre granet de sorra amb en.medi@,un espai virtual on és possible, per exemple, aconseguir consensosper prendre decisions, coordinar accions complexes en l’àmbit del’educació i fer créixer el coneixement compartit entre tots elsparticipants cap a objectius establerts prèviament.

Aquestaés, segons el meu parer, la pedra angular d’un sistema de xarxesi, sobre tot, de l’educació en xarxa. Durant dècades, durant dossegles si volem ser precisos, el destí de l’educació corresponiaa un entorn social molt precís que era la “institució de l’educació”.Hi ha força literatura sobre el tema. Aquesta institució contemplavaels educands, els alumnes, com els receptacles del coneixement quealtres havien confeccionat. En l’àmbit de l’aula ni mestres ni alumnespreguntaven gaire, perquè n’hi havia prou amb el que s’ensenyava.Avui, lalògica virtual ha canviat l’escenari. En crear espais on éspossible participar (i això val des del videojoc fins a moltes activitatsque recorren com un continu el lleure, l’estudi, l’entreteniment,les relacions socials, etc.), la constant que mou aquest procésés la capacitat de preguntar per aprendre, de formular demandesen un entorn flexible i compartit on es poden elaborar respostes.

Enaquest nou paisatge tots percebem que la relació entre educandsi educadors ha canviat dràsticament. Però no només entre ells. Tambéentre els pares, administradors, la indústria que intenta fer demitjancer entre els nous actors de l’educació i, per descomptat,les administracions. Malgrat això, i per no haver d’allargar-hoamb exemples que tots coneixem, no existeix un fòrum on aquestsprotagonistes s’asseguin junts. I això que els senyals sobre lanecessitat que n’hi hagi un arriben constantment i amb missatgesclars. Contra el que preval en l’opinió pública (i també en la privada,perquè de vegades hem de suportar cada discurset en el nostre cerclede coneguts…), els estudiants d’educació secundària de Barcelona,per exemple, reclamen més responsabilitat en la vida dels centresd’ensenyament i més implicació del professorat en el futur delsalumnes mitjançant l’orientació acadèmica i professional.

Aquestesvaren ser dues de les inquietuds plantejades per estudiants de batxillerati ESO (Educació Secundària Obligatòria) del darrer Consell de Cent,que l’ajuntament de la ciutat convoca des de fa tres anys per conèixerl’opinió dels joves sobre temes que els afecten directament. Elsestudiants es van esplaiar a gust. Total, una vegada que els demanensobre aquests assumptes no és qüestió de desaprofitar l’oportunitat.I què van demanar? Un espai de decisió compartit que faciliti laparticipació en el funcionament dels centres. No es tracta d’unasol.licitud excepcional, sinó d’una cosa que aflora un cop i unaltre cada vegada que se’ls demana. I no estan demanant Internet,ni més videojocs. Malgrat que Internet i els videojocs, si s’emprenamb aquestes finalitats, sí que proporcionen els elements bàsicsper crear espais de decisió compartits entre els actors del procéseducatiu, des de mestres i educadors fins a tècnics, pares, administradors,indústria, etc.

Avuidia no hi ha cap fòrum d’educació (als quals, per causes misterioses,hi van mestres i pedagogs; on són els pares, els estudiants, lesassociacions de veïns, els creadors de materials educatius en xarxa?)en què en algun moment no es canti la tornada “els nens en sabenmés que nosaltres i nosaltres no sabem què fer en aquesta nova situació”.Em sembla que si el primer graó pertany a la pregunta, el segonés la manera de preguntar. La Xarxa és un espai on ens trobem ambgent tota l’estona. I cal aprendre a relacionar-s’hi. Aquest ésun territori on el sistema educatiu té molta cosa a fer. Per exemple,l’alfabetització a les nostres societats és el resultat, en granmesura, d’un sistema d’educació obligatòria, gràcies al qual aprenema llegir, escriure i entendre textos. D’aquesta manera adquirimuna “llicència per llegir i escriure”. Igualment, ara hauríem desortir de l’escola amb una “llicència per funcionar en xarxa”, ésa dir, digitalment alfabetitzats, amb l’abecedari après del quevol dir participar, interactuar i aprendre en un entorn de xarxes.Amb el discerniment necessari sobre quina mena de recurs està essentemprat, com l’hem d’emprar en benefici propi per formar-nos, comens hem de relacionar amb altra gent –coneguda o no–, en quinscontextos i de quina manera.

Aixòno s’aconsegueix només amb “ordinadors a les aules i connexió aInternet”. Si no hi ha un canvi d’actitud dirigit cap a la creaciódels contextos –presencials o virtuals– on aquest aprenentatgepugui ser dut a terme, el més segur és que alumnes i professorsacabin avorrits de les màquines a l’aula, i els uns s’espavilinpel seu compte i els altres acabin maleint la “tecnologia dels nassos”.Ja ara estan començant a passar coses d’aquesta mena. Penso quecada cop és més urgent que tots els protagonistes de l’educacióen xarxa s’asseguin en un mateix espai i comencin a exposar públicamentles seves respectives inquietuds, necessitats, convergències i divergències.I aquest espai hauria de ser virtual per tal de sistematitzar elsprogressos en un arxiu comú interconnectat amb tots els altres arxiusque aquest debat vagi generant. Si la intel.ligència és a la xarxa,cal crear xarxes específiques en què la intel.ligència es puguimanifestar. Aquest és un pas crucial per insuflar la lògica virtuala l’educació.

Traducció: Eulàliade Bobes