Amb diner tot es pot fer, menys anar al cel

Amb prou feines un lustre després de la WWW, la interfície que ha popularitzat l’ús d’Internet amb una rapidesa vertiginosa, la Xarxa ja s’ha guanyat un paper de protagonista en l’Informe sobre el Desenvolupament Humà del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). La conclusió d’aquest treball ens senyala una direcció inequívoca: Internet actua com a multiplicador de les diferències entre rics i pobres. Com si fos l’huracà Mitch, la lectura de l’informe transmet la impressió que allí on el ciberespai emergeix, els esvorancs entre uns i altres s’aprofundeixen sense remei i hi queda un paisatge de terra calcinada i erma. Segons el treball del PNUD, Internet incrementa a una velocitat sense precedents les desigualtats entre països pobres i rics, entre les capes socials afavorides i marginades, entre grups ètnics i minories dominants i dominades. Vist aquest panorama, fóra lògic demanar-se què passava al món abans que la Xarxa fos pràcticament desconeguda arreu, excepte als Estats Units, fins ben entrada aquesta dècada.
Internet no actua en un buit polític, social i econòmic. Des de 1990 els deu informes consecutius del PNUD sobre el desenvolupament humà dibuixen una tendència constant i no pas massa recent. Una minoria de la població mundial, el 20%, consumeix el 86% de tots els recursos del planeta. La segona xifra s’ha anat incrementant sense aturador al llarg de la dècada, sense que la desaparició d’un dels imperis i la fi de la guerra freda hagin aconseguit temperar la cobdícia d’aquesta cinquena part de la humanitat. En aquest aspecte, els països industrialitzats no han posat en marxa cap “política humanitària” destinada a pal.liar les conseqüències d’aquest precipici tan gran. I si n’hi ha hagut, ni nosaltres ens n’hem assabentat, ni l’informe del PNUD tampoc. Javier Solana, secretari general de l’OTAN, hauria de fer-hi alguna cosa.

Internet, en principi, és un d’aquests recursos que es concentren en mans de la minoria que disposa de mitjans. A mesura que la informació i el coneixement esdevinguin els eixos vertebradors d’una nova economia, serà més i més preponderant. Per tant, es pot esperar que durant un cert temps els indicadors típics de la riquesa i la pobresa es manifestaran amb tota la cruesa en l’ús i gaudi de les xarxes. L’informe del PNUD, per exemple, indica que el 20% més ric del planeta acapara el 93% dels accessos a la Xarxa, entre els quals s’hi inclouen la densitat de telèfons, ordinadors i equipaments que, des de fa molts anys, manifesten l’acaparament de recursos al cim de la piràmide humana.

El que l’índex del PNUD no acaba de mesurar encara és l’impacte del que aquests béns canalitzen: informació i coneixement a escala global. L’informe, des d’aquest punt de vista, em sembla encara presoner de la “síndrome de la Revolució Industrial”, en la qual l’accés a béns tangibles era –és– més important que el que se’n fa en relació amb els altres. I sens dubte aquest és el canvi més destacable que Internet introdueix. Mesurar l’impacte de la xarxa només a través de la densitat en l’ús de telèfons i ordinadors per habitant és clarament insuficient per valorar l’impacte dels circuits de disseminació de la informació i el coneixement. Ja vaig dir a l’editorial “Xifres macabres”, amb ocasió de l’informe de l’any passat: “Malgrat que encara no forma part dels índex de l’informe, sens dubte Internet es convertirà els propers anys en un factor important per mesurar el desenvolupament humà, cosa que no depèn necessàriament de l’evolució del comerç electrònic o de l’explotació econòmica de la xarxa. Això darrer seria insistir en que plogui sobre mullat i, quasi segur, per aconseguir resultats com més va pitjor”.

D’altra banda, l’informe sembla que estén un certificat de naixement de la Xarxa (en els informes previs no se n’havia mesurat la incidència en el desenvolupament humà) però, al mateix temps, l’examina des d’una perspectiva prou madura com per projectar-ne l’ombra a escala planetària. Això no obstant, malgrat com ens té d’acostumats l’ONU a aquests jocs malabars estadístics, el salt és arriscat. Internet amb prou feines té encara 200 milions d’usuaris segons els càlculs més optimistes. A nivell popular, va sortir de l’ou fa quatre anys. L’entrada que va fer en les variables bàsiques amb les quals s’elabora l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) encara és insignificant. Les rendes, l’esperança de vida, el nivell d’analfabetisme, la salut, l’educació, l’accés al coneixement, etc., són paràmetres economicosocials en els quals la Xarxa amb prou feines està construint la seva presència. Així, per exemple, el proper mes de setembre quasi bé totes les universitats dels països industrialitzats –i moltíssimes dels països menys desenvolupats– inauguraran versions encara poc polides d'”educació digital”. No hi ha res que s’hi assembli en els graons de més avall del sistema educatiu, malgrat les promeses dels diferents governs.

Això no obstant, malgrat el nombre reduït d’usuaris de la Xarxa en relació amb la població mundial, ningú no posa en dubte que Internet està trencant les barreres de preu, espai i temps en les comunicacions. I, per primer cop des de la Revolució Industrial, la informació arriba fins a punts del mapa de la pobresa que, fins ara, ho eren “secs” de coneixements, o la inversió que els calia per adquirir-los comportava veritables destrosses en el teixit social i humà. És a aquests aspectes que hem de parar atenció els propers anys. L’impacte que pot tenir l’accés progressiu a centres d’informació i coneixement que no són només en els països pobres, sinó bàsicament en els rics, planteja un tomb copernicà en la nostra manera de veure les distàncies entre uns i altres.

L’índex de desenvolupament humà haurà de mesurar el proper segle qui treballa per a qui a través de les xarxes, i l’impacte d’aquest transvasament global de capital humà, laboral i intel.lectual. Això no solucionarà, per descomptat, els problemes gravíssims que la humanitat afronta. Sobre això, l’informe del PNUD ens recorda que els actius de les tres persones més riques del món són més alts que el Producte Interior Brut de tots els països menys desenvolupats, en els quals hi viuen 600 milions de persones, més de tres vegades el nombre actual d’usuaris connectats a Internet.

Traducció: Eulàlia de Bobes.