L’èticadels nous mitjans

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
11 setembre, 2018
Editorial: 237
Fecha de publicación original: 17 octubre, 2000

Livaig oferir el dit i agafà fins al colze

El sesdeveniments recents de Seattle,Washington i Praga contra el procés de globalització, en general, i la política delsorganismes internacionals de finances i comerç, en particular, sónuna mostra de la revitalització d’Internet en tant que plataformad’organització social. Per molt irònic que sembli, la lluita contraels aspectes més perversos de la globalització té com a estendardmés evident la Xarxa de Xarxes; per cert, aquest paper, encara queamb menys sonoritat pública, ja l’havia fet a principis dels anys90, quan Internet encara era muda, estàtica i en blanc i negre. Ara,a través dels nous mitjans, de xarxes comunitàries i ciutadanes ide formes innovadores d’organització, la Xarxa està esdevenint unaplataforma amb un ressò ampli en col.lectius i entitats de tot elglobus. Al mateix temps, com era d’esperar, apareixen nous problemesque reflecteixen, en gran mesura, les disparitats enormes de les nostressocietats.

Nitan sols a Internet no som tots iguals, malgrat que sembli el contrari.El que és global i el que és local fan referència, precisament,al que ens iguala i ens diferencia. I si això no és tingut en comptecom a guia fonamental per a l’acció, sorgiran dificultats i conflictes,com ja va passar a Praga. Marta Centenera va descriure alguns d’aquestsproblemes en l’article imprescindible “Lamoda de la resistencia global”. A la capital txeca van saltaramb especial vigor dos aspectes a la taula: la llengua i la capacitattecnològica. En tots dos, el món saxó va esdevenir, quasi bé senseproposar-s’ho, l’actor fonamental, tant pel fet que juga a casaquan l’anglès és l’idioma comú, com per la veterania (alfabetitzaciódigital) en l’ús de la tecnologia.

Commolt bé explica la Marta, la llengua vehiculava codis i símbolsque encapsulaven fins i tot la manera d’aprovar o refusar opcionsplantejades a les assemblees. La participació aleshores passavaper una mena de colador natural: tenien veu aquells que dominavenl’anglès com a llengua materna. Pel que fa a la tecnologia, la Martaindica de manera molt gràfica el desequilibri evident entre lesorganitzacions dels Estats Units i la resta. Els nous mitjans queactuaven com a “intel.lectuals orgànics” dels que havien anat aPraga –i dels que seguíem els esdeveniments través de la Xarxa– representaven en el contingut, en gran mesura, aquesta capacitattecnològica dels Estats Units.

Laironia és que la protesta contra la globalització conté la rebel.lióconsubstancial a la nostra època: no es pot prendre decisions ennom de ningú, i encara menys en virtut d’aquestes decisions condemnarquatre cinquenes parts de la humanitat a la pobresa o el retardcrònics. Internet aguditza aquesta filosofia perquè possibilitala participació i la interacció, és a dir, permet que tothom reveliel seu propi capital intel.lectual, que es facin posades en comúen xarxes intel.ligents i distribuïdes i que, per tant, les decisionssiguin preses en base a aquesta capacitat d’expressió plasmada ales xarxes. Però aquesta possibilitat cal agafar-la pel coll i convertir-laen realitat, perquè sinó esdevindrà exactament l’oposat: tornaràa repetir-se el paper d’espectador que tan bé coneixem i que tanprofundament ens van inculcar mitjançant el sistema educatiu.

Enllegir l’article de la Marta em vaig trobar de nou davant tantesi tantes conferències o esdeveniments on, allí dalt, hi havia TheNew York Times, The Washington Post, la CNN; en un graó inferiorThe Times, The Independent, etc., força més avall potser Le Monde,La Repubblica i algun altre mitjà d’aquest rang; fora del cerclede llum, la resta. Els mitjans dels països en vies de desenvolupamentni tan sols no eren a l’ombra. I aquesta escala determinava la jerarquiade la informació, de les fonts d’informació i de la seqüència d’esdeveniments.Ara, en actes com els de Seattle o Praga, és clar que no hi ha unaintencionalitat perversa de tirar avall el pes tecnològic de lanació més avançada del planeta. Fins i tot es pot considerar elproblema més per l’altra banda, per la ingenuïtat que deriva d’aquestpes. Però tenim Internet i no cal que ningú subrogui els demés enles funcions i necessitats de cadascú.

Unaspecte interessant d’aquesta nova situació és el debat ètic sobrela funció dels nous mitjans, que Oriol Lloret indicava en l’article”Activismo,medios e Internet, esperanzas y peligros”. Els nous mitjansno poden caure en la trampa d’assumir els mateixos criteris èticsque imperen en el món dels mitjans tradicionals: o objectivitato implicació condicional amb els nostres. Com ja hem dit en altresocasions (vegeu editorials “Pare,d’on venen les notícies?” i “Labatedora digital”), els mitjans tradicionals no tenen una audiènciareconeixible amb la qual poden negociar les pautes de conducta.Per això els seus codis deontològics són de formulació pròpia iobliguen en la mesura que són –i de quina manera ho són– acceptatspel col.lectiu periodista i per cadascun dels seus individus.

L’audiènciadels nous mitjans sí que és reconeixible, o ho hauria de ser, ambpèls i senyals. És part de la tasca dels nous mitjans construir-laa través de sistemes d’informació participatius que garanteixinla interacció amb els lectors, de manera que aquests siguin, almateix temps, consumidors i generadors de contingut. En aquest context,el debat ètic és diferent, perquè es basa en els acords entre totesles parts interessades. El periodista respon tant al seu lectorcom aquest al “seu periodista”, perquè tots dos intercanvien papersen funció de com sigui el flux de comunicació. El fet que aquestadiscussió sigui plantejada en el terreny aparent de l'”objectivitat”indica, ben clarament, fins a quin punt molts d’aquests nous mitjans,per més comunitaris i de base que es pensin que són, es veuen encaracom a proveïdors privilegiats d’informació per a audiències objectivesque existeixen fora d’ells mateixos.

Laqüestió de la llengua és un debat a molt més llarg termini. Malgratque tots acceptem que l’anglès és l’idioma d’intercanvi a Interneti que, en aquest sentit, és tant la llengua d’europeus com d’asiàtics,africans, llatinoamericans o australians, la veritat és que no ésfàcil seguir debats complexos i participar-hi en una llengua queper a la majoria és una pròtesi que encaixa amb dificultat, mésque no pas una segona pell. Internet hauria de ser de gran ajudaen aquest sentit per dos motius. D’una banda, perquè permet el desenvolupamentde debats asíncrons. Però per dur-los a terme cal crear plataformesde gestió de coneixement que facilitin el procés de presa de decisionsi la construcció d’arxius de continguts multilingües. I aquest ésel segon aspecte. Fins ara, coneixem perfectament el que pensenles xarxes comunitàries de Boulder, Colorado, o de certs barrisde San Francisco, fins i tot prenem part en els seus debats. Peròno sabem ni com se diuen organitzacions similars a Suècia, les Filipineso Kènia. El contingut multilingüe hauria de ser la passarel.la capa altres cultures, altres necessitats, altres vies de participació.

Elfet de ser tots junts a Internet no vol dir que haguem de fer cosestots plegats a la força. Com sempre, el més important és posar-sed’acord en primer lloc sobre què i, després, com fer-ho. I des d’aquestpunt de vista el primer pas consisteix a reconèixer que la diversitatcultural planteja prioritats locals en un context global, i no alrevés. La xarxa permet globalitzar aquesta discussió, però no perconvertir-la en un denominador comú on la llengua i la tecnologiaimposin la llei, sinó per verificar a partir d’aquesta percepciócol.lectiva les perspectives comuns i divergents que canalitzinl’acció, la participació i la interacció de les organitzacions socialsi dels nous mitjans que les prenguin com a objecte del seu treball.

Aqueststemes seran una part important dels debats del GlobalCN 2000, la conferència sobre xarxes ciutadanes i comunitàriesque tindrà lloc a Barcelona la primera setmana de novembre. Hi hauràun apartat dedicat als nous mitjans en les xarxes comunitàries,en el qual s’avaluarà la nova responsabilitat dels actors, el pesdel contingut multilingüe i la negociació de les diferents agendescom a factors de vertebració d’aquestes xarxes a escala global.És una ocasió excel.lent per reflexionar i aprendre dels ensenyamentsque Praga ens ha deixat.

Traducció: Eulàliade Bobes

print