Bé cal batre els ous per fer una bona truita

Si et conviden a una reunió de dones on ets l’únic home, pots sospitar que saben alguna cosa de tu que mai no t’han explicat i que, quasi segur, mai no te l’explicaran. Aquesta és la sensació que vaig tenir amb motiu del congrés internacional “Les dones construeixen la Mediterrània del segle XXI”, que va tenir lloc a València els dies 8, 9 i 10 de març. Hi van assistir dones de tota la conca: del Marroc, Tunísia, Algèria, Turquia, Croàcia, Itàlia, França i Espanya, entre d’altres països. Els temes que s’hi van tractar eren d’una actualitat urgent. Des d'”Els aspectes socioculturals de la diversitat mediterrània que condicionen la participació de la dona com a protagonista del desenvolupament. Conciliació entre tradició i modernitat”, fins a “Accés a la informació i l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació com a mitjans per a la participació i promoció de la dona en l’àrea mediterrània”. Tot@s l@s orador@s, les tres jornades, varen ser del gènere femení, singular o plural, segons els casos. Excepte en aquest darrer tema, en la taula del qual em va tocar participar-hi quasi com a gènere masculí peculiar.

L’experiència, per descomptat, va ser molt enriquidora. Vaig aprendre moltes coses d’un debat acolorit, amb tons propis i intransferibles i d’una transcendència enorme, com bé enunciava el títol del congrés. Encara que les organitzadores de l’esdeveniment, l’equip dinàmic de la Direcció General de la Dona de la Generalitat de València, encapçalada per Ester Fonfría, mai em van aclarir què hi feia, jo, allí, els agraeixo mot l’oportunitat que em van donar de poder participar en aquest debat, i de passada obrir una línia de col.laboració amb un dels sectors més dinàmics de la nostra societat.

Perquè si una cosa va quedar clara d’aquesta reunió és que si les dones no agafen la paella pel mànec (amb perdó!), la classe política es quedarà ofegada en la seva pròpia verbositat en tot el que té a veure amb la conca de la Mediterrània. I el que passi aquí té molts punts per convertir-se en una mena de banc de proves de les relacions entre zones riques i pobres en l’Era de la Informació i, particularment, del paper que poden desenvolupar les dones en aquest procés. No és un simple tòpic dir que qüestions com l’educació, salut, procreació, medi ambient, relacions interculturals o ocupació de la dona adquiriran més i més importància els propers anys i que, segons com es vagin resolent, així seran les societats que conviuran en la Medirerrània.

Des d’aquesta perspectiva, la incidència de les dones en la política que es desenvolupi en la conca dependrà en gran mesura de la seva capacitat de crear mitjans de comunicació propis. Moltes de les discussions que es van plantejar en el congrés, malgrat la transcendència que tenien per a les vides particulars dels diferents col.lectius i l’embalum dels problemes que han d’afrontar, duen el codi del raquitisme inscrit si no es plantegen sobre plataformes que permetin una participació efectiva de tots els sectors que hi són involucrats, tant en l’escala local com en la global. I les tecnologies informacionals en aquest camp d’acció assumeixen una importància crucial.

Aquestes tecnologies, que ens converteixen en emissors/receptors d’informació en un context d’ordinadors interconnectats, amb la possibilitat d’accedir a la informació de manera simultània des de qualsevol lloc del món, obren un camp d’oportunitats inigualable per a la dona. Fins ara, el model de comunicació vigent l’excloïa o, més ben dit, la incorporava en la mesura en que ella no era la propietària de la seva veu. La comunicació, fins ara, ha estat poblada en gran mesura per intermediaris de tota mena que s’han atribuït la tasca de representar la problemàtica específica de la dona. Quan aquesta ha volgut construir els seus propis canals de comunicació, li ha calgut fer una inversió energètica considerable amb uns resultats més aviat minsos en haver de competir en un terreny que li era aliè.

La crisi d’aquest model, propiciada sobretot per la dissolució del món bipolar de la guerra freda i pel sorgiment d’aquest poder tou sostingut per tecnologies que potencien l’àmbit d’actuació de les xarxes humanes, ha jugat definitivament a favor seu. Malgrat això l’esforç per traslladar aquestes xarxes humanes, generalment caracteritzades per localitzacions geogràfiques, culturals, religioses, ètniques i un assortiment ampli d’elements d’identitat, a les noves xarxes telemàtiques, on trobarien un grau elevat d’interrelació amb d’altres xarxes que permetria actuar sense les limitacions imposades per les condicions locals, no serà una tasca fàcil. Pel camí caldrà superar no només la manca d’infrastructures bàsiques de telecomunicació, sinó, sobretot, qüestions de percepció sobre l’abast real d’aquestes noves xarxes i la manera de treballar-hi (en i amb elles) des de la perspectiva de la dona.

Sobre aquest tema, m’agradaria senyalar només dos punts d’una agenda evidentment molt més extensa. Els darrers anys ens hem afartat de llegir estudis i més estudis que col.locaven la dona en el vagó de cua dels grups socials a l’hora d’utilitzar les noves tecnologies (en una denominació tan àmplia de fet només hi entrava l’ordinador). Hem sentit i llegit que l’ordinador no era fet per a ella, i fins i tot que el disseny d’aquest aparell corresponia a una lògica masculina de la concepció d’aquests trastos. Les que aconseguien superar el que semblava ser una patologia tecnòfoba congènita amb prou feines representaven una fracció minúscula del total. Aquesta anàlisi s’està traslladant amb certa frivolitat a l’àmbit d’Internet. Es dóna per suposat que si eren toixes per obrir un processador de textos, són toixes per utilitzar el TCP/IP. El que no es té en compte és que allò era, per dir-ho d’alguna manera, poder dur, és a dir, una relació amb una tecnologia estructurada fèrriament des de l’exterior i el funcionament de la qual era en relació estreta amb el compliment estricte de la “intuïció” segons els enginyers. Tots, no només les dones, hem patit aquesta relació irritant amb la informàtica.

Internet, però, és poder tou, és a dir, és comunicació exercida a partir del disseny de l’espai propi on aquesta transcorrerà. Els aspectes tecnològics són supeditats, en gran mesura, a la pròpia funcionalitat de la tecnologia. És més important el que en fem –i aconseguim– que la particularitat del seu funcionament. Per expressar-ho d’una altra manera i ràpidament, les dones són creadores innates de xarxes humanes. Xarxes humanes basades en la seva capacitat de comunicació. I Internet permet traslladar aquestes xarxes, d’una manera senzilla i eficaç, sobre la plataforma poderosa dels ordinadors interconnectats que articulen la Xarxa. Jo diria que si les xarxes fossin d’algú en termes de l’antic dret natural, serien de les dones. Però com que això sona a pecat mortal, fem-nos a la idea que no ho he dit, fins i tot encara que sigui veritat.

En segon lloc, i reprenent el fil de l’enunciat de la reunió de València, les dones hauran d’aprendre a fer servir aquesta tecnologia per dissenyar espais propis de comunicació amb una relació fluïda entre emissors i receptors. En les relacions entre països industrialitzats i països en vies de desenvolupament se sol colar molt sovint una visió de la raó de la riquesa davant la cultura de la pobresa. Heus ací els rics, amb l’opulència en equipaments i infrastructures, i han de fer alguna cosa pels pobres, amb la seva manca crònica de mitjans. Aquesta concepció ben arrelada té l’origen, en primer lloc, en la dificultat dels primers d’escoltar la problemàtica dels segons explicada per la pròpia veu d’ells. El model de comunicació vigent, que sempre ens ha explicat el que els passa als altres sense deixar que els demés ens ho diguin amb les seves pròpies paraules, ho ha consagrat així. En la Societat de la Informació, “els demés” arribaran fins a la sala d’estar de casa i ens diran el que pensen no només del que els passa, sinó també del que nosaltres fem, per la qual cosa els passa el que els passa.

Aquest autisme tradicional, que també existeix entre les dones en un context multinacional i multicultural a l’hora de plantejar els seus problemes específics i la millor manera d’encarar-los, afecta seriosament la percepció d’aquests problemes i la recerca de solucions. El canvi social que suposa un món estructurat en xarxes modifica la manera de construir aquest món. Si les relacions són diferents, si la comunicació és diferent, si la mateixa transmissió del coneixement és diferent, aleshores hi ha motius per pensar que els problemes i les solucions que tenen també han de ser diferents. Per exemple: quasi és un dogma de fe que la via més expedita per sortir de la pobresa és l’educació. I per això calen escoles i mestres. La qual cosa pressuposa l’existència de certes infrastructures bàsiques. Ara bé, la consecució d’aquests objectius simples, en les condicions actuals de molts països, ha suposat esforços enormes amb resultats minsos: unes quantes escoles perdudes enmig d’unes circumstàncies adverses de dimensions oceàniques.

Internet hauria de servir per trencar aquest esquema i plantejar la possibilitat real de globalitzar l’educació a través de diferents tipus de xarxes, ja sigui d’equipaments col.lectius que rebin senyals multimèdia via satèl.lit (cas de Mèxic), de la telefonia mòbil en locutoris col.lectius (Bangladesh) o de qualsevol dispositiu que abarateixi l’ús d’aquestes tecnologies i les posi a l’abast de tothom. Internet hauria de servir per evitar que els congressos de dones comencin i acabin en la trobada física en un lloc determinat. Tant o més important que el congrés de València, per exemple, és el manteniment de la comunicació entre totes les participants a partir d’ara, ja sigui mitjançant llistes de correu de distribució electrònica o de qualsevol altre recurs barat d’aquesta mena. Si les dones volen que la seva veu i la seva acció siguin determinants en la construcció de la Mediterrània del segle XXI ja haurien d’estar construint els canals de comunicació pels quals han de trnsmetre les seves veus i accions al llarg i ample de tota la conca. Si ho aconsegueixen, hauran fet una passa de gegant per superar moltes de les pors que van exposar en el congrés, com la de l’exclusió, la marginació i el risc cert d’aïllament sense poder aprofitar cabdalment els fruits de la solidaritat que emergeix de les xarxes humanes que elles mateixes estan construint.

Traducció: Eulàlia de Bobes.