Les universitats d’Internet

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
12 juny, 2018
Editorial: 209
Fecha de publicación original: 4 abril, 2000

Val més aprendre de vell que morir ase

Qui fa recerca avui dia sobre els sistemes de comunicació, d’informació o de formació a les xarxes? D’on ha sortit aquesta explosió d’innovació que arrasa a Internet? Per descomptat, no d’on va sortir la mateixa Internet, de les universitats. Encara que sembli irònic, l’avanç d’Internet ha posat la universitat a la defensiva en el món occidental. De la comunicació mediatitzada per ordinadors els n’ha quedat la segona part, la de la mediatització dels ordinadors, la recerca sobre les grans aplicacions, sobre les infrastructures. Però la comunicació, que avui dia és l’activitat central de la Societat de la Informació, es cou en l’activitat quotidiana en la Xarxa, i la recerca és en mans de multitud d’empreses i d’individus que treballen de manera col.lectiva, emprant una intel.ligència distribuïda com ni tan sols es va aconseguir fer-ho en l’època daurada d’ArpaNet en el si dels centres de recerca dels Estats Units. I això està dibuixant un nou panorama de repercussions socials indubtables: les universitats, per ara, arriben tard i malament als processos que estan configurant la Societat de la Informació.
Hi ha algun marge per recuperar el terreny perdut? Som davant un desfasament conjuntural o hi ha un problema de fons respecte de la informació i la recerca en l’era de les xarxes? Josep Maria Bricall, exrector de la Universitat de Barcelona, el 24 de març va presentar l’informe que va sol.licitar la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) sobre els canvis que cal fer en l’ensenyament superior per modernitzar-lo. Llegir aquest document és assignatura obligatòria per entendre algunes de les lacres que s’han anat acumulant a –i han anant paralitzant– la universitat les darreres dècades. Però, sobre tot, exposa cruament les enormes dificultats que se’ns acosten davant la penetració de les tecnologies informacionals i el paper que aquestes fan d’engendradores de noves àrees de coneixement. En el rerefons de l’informe s’hi endevinen les traces nítides del desajust que va en augment entre l’oferta universitària i la demanda social.

En una entrevista que aquesta setmana va concedir a un diari de circulació nacional, Bricall deia: “Si els governs no reformen la universitat, ho faran els mercats”. I què estan fent, els mercats? Doncs, de moment, assumeixen les funcions que no troben a les universitats: la formació i la recerca orientades cap a la societat de la Informació. En això, com en d’altres aspectes, és on els Estats Units exhibeixen els trets del seu avantatge en l’ús de les xarxes i, sens dubte, és un dels ingredients dels resultats econòmics tan lloats d’aquest país. Davant la universitat tradicional, les empreses estan creant les universitats corporatives, departaments interns que s’encarreguen de la formació dels treballadors, de promocionar la innovació i de disseminar-ne els resultats. El fenomen no és esporàdic ni passatger. Segons l’informe “Direccions futures de la Universitat Corporativa, 1999” (només en anglès), publicat per la consultora Corporate University Xchange (CUX), el 1998 només hi havia 400 universitats corporatives al món i avui ja en són més de 1.600. si aquesta evolució continua, diu l’informe, el 2010 hi haurà més universitats corporatives que no pas tradicionals.

La dualitat entre universitats tradicionals i corporatives va ser atribuïda, al principi, a un cert repartiment de papers. A les primeres s’hi impartia capacitat de reflexió, coneixement i anàlisi. A les segones, coneixements tècnics adaptats a les necessitats estratègiques de les empreses. Aquesta frontera comença a esvair-se. En el món d’avui, el coneixement convertit en organització social, política o empresarial és la palanca més poderosa del benestar material i moral de la societat, fet que situa l’aprenentatge a tots els nivells, la recerca i la formació professional continuada en un graó preponderant. I aquest és el substrat cultural de les universitats corporatives que, segons l’informe del CUX, ja imparteixen titulacions en direcció d’empreses, enginyeria, carreres tècniques, informàtica, finances i altres disciplines no directament relacionades estrictament amb el funcionament de l’empresa.

Les universitats corporatives no només assumeixen necessitats de formació que la tradicional no satisfà adequadament, sinó que també incorporen el fet que una part aclaparadora de la R+D relacionada directament amb el desenvolupament de sistemes d’informació i de funcionalitat de les xarxes està sortint de les empreses i no dels centres acadèmics habituals. En tenim una mostra en el fet que un 80% de les universitats corporatives en realitat són centres virtuals que imparteixen l’ensenyament a través de la web. I malgrat que la inversió global en aquestes universitats encara és netament per sota de la que reben les tradicionals, un 25% de les universitats corporatives mantenen l’activitat en part a través de la venda dels seus productes de formació. Dit d’una altra manera: el coneixement no només organitza el mercat, sinó que el mercat, per la seva banda, organitza l’elaboració i distribució del coneixement.

El fenomen de les universitats corporatives és més estès als Estats Units que a Europa; aquesta diferència s’atribuïa a les característiques del sistema universitari de cada riba de l’Atlàntic: allí hi predomina el sistema privat, mentre que aquí la universitat pública és una institució totèmica. Però si la universitat corporativa comença a ser una resposta directa a l’avantatge adquirit per les empreses en la innovació, el desenvolupament de noves àrees de coneixement i la capacitat per disseminar els resultats d’aquesta innovació, caldria començar a afegir a les diferències clàssiques entre els sistemes universitaris d’altres que són pròpies de la societat de xarxes.

Des d’aquesta perspectiva potser es veu més clarament la dimensió del repte que els dirigents de la Unió Europea van plantejar a la cimera de Lisboa. Està molt bé posar ordinadors a les escoles o traslladar serveis públics a Internet, però si la formació a totes les edats, la innovació i la recerca que es fan a Internet no troben la via adequada que equilibri les necessitats de les empreses amb l’amplitud del coneixement necessari per cohesionar l’organització social, les diferències respecte dels estats Units continuaran engrandint-se. I la temptació d’imitar el model nord-americà, que ja es va posar en marxa a la capital de Portugal, inclourà la conversió del coneixement en una mercaderia determinada pel funcionament del mercat. I això sí que seria una caiguda seriosa del tòtem de la universitat en tant que institució emblemàtica del coneixement.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print