A sants i a minyons no prometis si no dons

L’aposta dels governs per una educació que aprofiti al màxim les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) acostuma a anar embolicada amb una gran promesa: ordinadors per a tots els alumnes i connexions a Internet per tal data. Ara bé, fins i tot suposant que aquests objectius s’acompleixin, queda pendent un rosari de preguntes del qual, al cap i a la fi, depèn l’èxit de tot l’intent: quin ús en faran, els mestres, d’aquests recursos tecnològics? en què es convertiran les assignatures que han impartit des que es van formar a magisteri? com emprendran el trànsit des dels llibres cap a l’educació multimèdia promesa? I el contingut d’aquesta educació on serà: en suport CD-Rom?, on-line a Internet o en servidors als quals es connectaran per obtenir només el material que els faci falta? S’obrirà una competència ferotge entre indústria multimèdia i els alumnes per elaborar continguts educatius a mesura que les TIC siguin més senzilles d’utilitzar i més barates? Per no cansar-nos amb preguntes, l’àmbit tecnològic de l’aprenentatge quin serà?: xarxes tancades que reprodueixin estructures escolars reconeixibles, o xarxes obertes que requereixin el disseny d’entorns educatius nous? En definitiva, tot això apunta a una de les problemàtiques més complexes de la Societat de la Informació, i que no se sol esmentar en les promeses oficials grandiloqüents: la nova relació mestre-alumne i la orientació global del procés educatiu. I tot aquest assumpte va ser matèria de debat a la Jornada Internacional de Nuevas Tecnologías Multimedia en la Educación, que l’empresa Zetamultimedia va organitzar la setmana passada a Barcelona, i que va asseure al voltant d’una taula representants de la indústria de continguts multimèdia i de les administracions educatives de Mèxic, Veneçuela i les comunitats autònomes de València i Catalunya.
Les conclusions més interessants d’aquesta trobada les podríem resumir en diversos punts:

1.– Una educació fermament recolzada en les TIC ha de negociar la seva implantació amb les situacions heretades, com ha reconegut el govern britànic. Fa uns mesos, Tony Blair va llançar el seu gran projecte educatiu: tots els col.legis, escoles i biblioteques estaran connectats a Internet el 2002. Govern i indústria han assignat milers de milions de dòlars a aquest objectiu. Però darrere l’eslògan hi ha la realitat. A la Gran Bretanya el 58% dels ordinadors instal.lats a les escoles primàries i el 38% a les de secundària són de la marca Acorn, que no és compatible ni amb els PC actuals ni amb els Mac. Per això tot el projecte compta amb el recolzament de Bill Gates, ja que ara es tracta de renovar tot el parc d’ordinadors per treballar en l’entorn Windows. A més, la immensa majoria de màquines no són a les aules, sinó a les biblioteques , les aules d’informàtica o a casa.

El segon pas del projecte és la formació de mestres i alumnes. El govern ha creat dos instruments, la Xarxa Nacional per a l’Aprenentatge (National Grid For Learning), formada per un complex de webs on s’hi acumulen nous materials i un índex de les millors pràctiques, i un Centre Virtual per a l’Ensenyament (Virtual Teaching Center). A més, s’ha organitzat una loteria nacional, els fons de la qual seran destinats a fer cursos pels mestres, sobre tot per familiaritzar-los amb les màquines i els programes més habituals, especialment els multimèdia.

Les iniciatives comercials també tindran la seva pròpia xarxa per tal que els professors coneguin l’oferta del mercat. Aquest serà el primer cop que tingui lloc una trobada “a peu d’aula” entre la indústria i els mestres, encara que sigui a través d’Internet. Alan Buckingham, director gerent de Dorling Kindersley’s Multimedia, una de les principals corporacions del món en materials educatius multimèdia, va indicar que aquests continguts plantegen un procés d’aprenentatge tant per al mestre com per a l’alumne a través d’una relació interactiva (de fet, Dorling Multimedia canviarà aviat el nom pel de Dorling Interactive Learning). Per tant, la indústria haurà d’estar atenta a l’evolució del procés educatiu per orientar els seus productes. Segons Buckingham les TIC estan potenciant les inquietuds investigadores dels alumnes, que cada cop més treballen amb models i simuladors, eines imprescindibles per percebre el món.

2.– A Internet s’hi arriba de moltes maneres… Guillermo Kelley, coordinador general de l’Instituto Latinoamericano de la Comunicación Educativa (ILCE), integrat per 13 països, va dibuixar l’escenari més habitual a la majoria de països del món: el dèficit en infrastructura de telecomunicacions, la pobresa (i lentitud) de les connexions i la necessitat de “passar per sobre” d’aquests colls d’ampolla per aprofitar les oportunitats que Internet ofereix. La solució ha caigut literalment del cel. l’ILCE promou la Red Satelital de Televisión Educativa (Edusat) de Mèxic. Mitjançant sis canals de televisió (el gener 12) i 24 d’àudio, la xarxa cobreix tot el territori mexicà i gran part de la regió centreamericana. Només a Mèxic hi ha 20.000 receptors, però l’objectiu és arribar a 150.000 escoles el 1999. Kelley va abogar per la convergència TV/PC per fer arribar Internet per TV mercès a la banda ampla que el satèl.lit ofereix; això permetrà utilitzar recursos multimèdia malgrat les dificultats en el senyal de retorn. L’objectiu és que totes les escoles d’ensenyament bàsic estiguin connectades a Internet amb ordinadors multimèdia (20 alumnes per PC) a principis del proper segle.

Si aquest objectiu s’acompleix, va afirmar, la xarxa Edusat es por convertir en l’eina més potent per reequilibrar el territori en subministrar recolzament a la formació dels mestres i el desenvolupament d’assignatures onsevulla que siguin. En aquest context, el CD-Rom s’ha convertit en una peça indispensable de tot el projecte. És interactiu, ofereix informació fàcilment localitzable i prepara de manera àgil per moure’s per Internet. “Si no és a través de materials multimèdia no hi ha manera d’arbitrar una educació que pugui arribar a tothom a través de les tecnologies de la informació de manera eficaç i barata”, va destacar Kelley després d’explicar que a Mèxic s’hi parlen 56 llengües indígenes i hi ha 50.000 mestres bilingües.

… i el mestre decideix com fer-la servir. Alba Rocío García, directora general de Quantica (la plana web de la qual lamentablement no funciona) va presentar un altre aspecte de l’educació: en lloc d’insistir en la quantitat, com han proposat successivament els programes d’alfabetització des dels anys seixanta, ho va fer en la qualitat. Va explicar que en el programa educatiu de Veneçuela el mestre és la pedra angular. “Si no fa servir els materials que se li proporcionen, no hi ha tecnologia de la informació que valgui”, va dir. La preocupació més gran del govern de Carabobo, que està fent servir els treballs de la seva empresa, és incorporar aquestes tecnologies al currículum com a materials didàctics. L’objectiu és capacitar els mestres “per evitar que els nens els passin la mà per la cara” i perquè puguin exercir la seva funció pedagògica. En tots dos casos –tant el de Mèxic com el de Veneçuela, i en els altres també en gran mesura– la qüestió és com fer arribar la connexió a les escoles que no tenen mitjans, i que aquesta connexió permeti la transmissió de materials multimèdia, per a la qual cosa els acords amb les companyies de telèfons són imprescindibles.

3.– No tothom vol Internet. La Generalitat de València, d’acord amb el seu projecte Infoville, que José Emilio Cervera, subsecretari per a la modernització de les administracions públiques, va definir com a concepte o marca, ha decidit que l’objectiu de preparar els alumnes per a la Societat de la Informació ha de tenir lloc en una societat tancada. En xarxes temàtiques captives, sorgides de l’acord entre l’administració, Telefónica i empreses de hardware, han començat a desenvolupar-se iniciatives com l’Infomarket, l’Infolsilio (per a la tercera edat), l’Infocole i altres infos de diversos tipus. La web dissenyada per l’Oficina Valenciana para la Sociedad de la Información (OVSI) per ensenyar aquests projectes és de navegació complexa i planteja el dubte de si els usuaris són capaços de sobreviure en un “recinte electrònic” on tot ve pre-empaquetat i amb poques possibilitats de sortir a l’exterior, a Internet.

Segons Manuel Escuin, director general de l’empresa Tissat (de Telefónica), l’objectiu del programa valencià és que cada nen disposi d’un terminal propi, i que a cada aula hi hagi un terminal connectat a Internet. Cada escola rebrà RDSI i programes interactius per satèl.lit. Segons els responsables de l’OVSI, aquest serà el model que s’imposarà arreu. Encara que el projecte sens dubte resol alguns dels problemes més conspicus per a la formació del mestre, per ara el món s’està connectant a Internet i les experiències tancades en les quals es reprodueix l’esquema tradicional de l’escola i els nanos usen l’ordinador com si fos la pissarra, no prosperen.

Ferran Ruiz, director del programa informàtic educatiu de la Generalitat de Catalunya (PIE) va advertir que els enfocs “top-down”, de dalt a baix, en els quals es proporcionen solucions que no tenen en compte la situació real, estan condemnats a fracassar. Segons el seu parer, és fonamental que els alumnes aprenguin a utilitzar Internet el més aviat possible i que interactuïn amb els professors exercint el seu domini de les TIC. Ruiz va aclarir que utilitzar la xarxa i dominar-la no vol dir saber com funciona, sinó saber què fer-ne o què fer-hi.

4.– On-line, off-line, CD-Rom, continguts llicenciats. Una educació basada en les TIC planteja immediatament la qüestió dels continguts, i aquests remeten als sistemes multimèdia. Mentre hi havia pocs ordinadors a les aules, el cost d’un CD-Rom era tan exòtic com el mateix fet d’utilitzar-lo com a material educatiu. Però en parlar d’aules informatitzades i connectades a Internet la situació canvia. Els costos es disparen i l’ús d’un determinat format sembla quasi irrellevant, ja que el que és important són els continguts i la manera d’accedir-hi. Això, és clar, planteja problemes nous per a la indústria dels continguts multimèdia que, per ara, encara no s’ha plantejat de quina manera participarà en la revolució que se’ns acosta. La pregunta del milió és: per què no es posa el CD-Rom en un servidor i es paga per una contrasenya i pel volum d’ús? Per què no es llicencien els continguts i es posen en la xarxa? En resum, què és més important en el camp de l’educació: el format o el contingut?

Alan Buckingham va reconèixer que el programa del govern britànic i de molts altres governs als quals ells subministren materials multimèdia estan canviant el mercat. “L’ús massiu del PC multimèdia tendeix a canviar els costums i a variar la composició del preu. Estem estudiant la possibilitat de llicenciar els continguts amb una contrasenya o mitjançant alguna mena de subscripció que permeti l’accés a un servidor des del qual es puguin carregar els continguts”.

Aquesta fórmula apunta al naixement d’un nou tipus d’empreses intermediàries encarregades de gestionar a distància continguts desenvolupats per uns altres, o per encàrrec, pel sistema educatiu. L’educació en xarxa comportarà la comercialització de continguts en xarxa per estalviar costos de fabricació, empaquetament, transport, impostos, etc. A més, com va indicar Pedro Acebillo, director general de l’empresa Gestión del Conocimiento, disposar dels continguts en xarxa permetria fer un seguiment automàtic de la utilització del producte i es podria comprovar el progrés de l’alumne i la manera com el professor millora en la utilització d’aquestes eines.

Kelley va proposar acords globals amb les empreses que els permetessin utilitzar-ne els continguts multimèdia per satèl.lit perquè l’ample de banda augmentarà constantment. “D’aquí a dos o tres anys, els avantatges del CD-Rom desapareixeran en pro de l’ample de banda i de servidors potents”. Segons tots els assistents, aquesta tendència serà imparable a mesura que la formació dels professors augmenti els costos de capacitació quan s’incrementi l’ús dels materials multimèdia. A més, les autoritats i els alumnes també participaran cada cop més en el disseny dels materials, i això exigirà sistemes més expeditius de comunicació entre aquests i la indústria. D’altra banda, aquesta fins ara ha desenvolupat els seus continguts amb l’ull fixat al mercat mundial, però ara tot indica que aquesta política cada cop més haurà d’incloure un grau de compromís més gran amb el que és propi de cada cultura.

5.– L’impacte cultural. La relació mestre-alumne, l’acció de l’administració en el canvi de model educatiu, els aspectes més revolucionaris d’aquest sota les TIC en traslladar la càrrega de la prova de l’ensenyament a l’aprenentatge, el paper de la iniciativa privada en aquest procés, són algunes de les qüestions en les quals els països avui s’estan jugant el futur. Si tot això es pogués traduir en una sensació, aquesta seria la següent: el poder polític encara no es fa a la idea que l’escola està canviant i que ha d’actuar. L’ambivalència entre la tecnofòbia i la tecnofília produeix una mena de paràlisi que impedeix capitalitzar apropiadament les TIC a les escoles i posar l’accent (i l’acció) sobre els continguts.

Per a Ferran Ruiz, la qüestió bàsica és que els alumnes adquireixin les habilitats que s’adeqüen a les circumstàncies històriques. En els darrers 20 anys les TIC han resolt molts dels objectius clàssics de l’educació: escriure, calcular, mesurar, discriminar, seleccionar, fer recerques, agrupar. I si l’alumne no sap utilitzar aquestes capacitats tecnològiques i no comprèn les propietats específiques de la tecnologia adequada a cada circumstància, no estarà preparat per funcionar en el món on li tocarà viure. “El que passa és que volem continuar amb els esquemes educatius tradicionals. Heus ací el problema. En els països nòrdics estant intentant desescolaritzar la secundària, potser perquè una part de l’educació es pot fer a les empreses, entre d’altres coses pel tipus de tecnologies amb les quals estem treballant. I això afecta el disseny físic dels centres i l’assignació dels recursos. Per això no n’hi ha prou amb concentrar la despesa en la capacitació dels professors i en les infrastructures”. Els continguts, com a part de la capacitació tecnològica, continuen essent la pedra angular, per més que ens entossudim a omplir les aules d’ordinadors.

Traducció: Eulàlia de Bobes