Any de malalts, bon any pels metges

Aquest matí, després de prendre el medicament habitual pel tractament del colesterol, en Pepet Pasqual s’ha trobat malament. Ha tret de la cartera la seva targeta d’ADN, hi ha escopit a sobre, ha escampat el fluid sobre la superfície de plàstic, l’ha inserida a l’escletxa de l’ordinador de butxaca i s’ha connectat a Internet mitjançant el telèfon mòbil. Passats tres minuts rebia una trucada del metge: “Pepet, no es mogui, estem venint a recollir-lo. I no s’amoïni: és a punt de tenir un coma hipoglucèmic però arribarem a temps”. El senyor Pasqual desa la targeta a la butxaca mentre mira angoixat una i altra banda del carrer esperant l’arribada de l’ambulància. Ficció? Realitat? Ambdues: la targeta encara no existeix; el xip d’ADN que hi aniria estampat, sí. Un xip fabricat amb materials biològics, capaç d’analitzar de cop desenes de milers de gens i detectar quins no estan funcionant com diu el manual. La Xarxa comença a teixir una dimensió nova els nodes de la qual són en el codi genètic.

La ciència i la tecnologia han estat les palanques fonamentals del desenvolupament de les xarxes de telecomunicació, unes vegades perquè les tenien com a objecte de les seves investigacions, d’altres cops perquè la recerca científica ha vinculat la seva sort al mateix desenvolupament de les xarxes. L’exemple més conspicu del primer cas va ser la Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE) que Ronald Reagan va proposar els anys 80 per evitar que els míssils soviètics aterressin als Estats Units. L’escut espacial de l’anomenada Guerra de les Galàxies consistia en detectar el llançament dels coets balístics enemics, seguir-ne la trajectòria, distingir els esquers dels veritables, preparar armes estratosfèriques (des de raigs làser i emissors de polsos electromagnètics muntats sobre satèl.lits fins a d’altres dispositius més convencionals), decidir el punt d’intercepció i llançar l’atac perquè calia destruir tots, absolutament tots les míssils. Aquesta tasca s’havia de fer en uns set minuts, el temps que passava entre l’inici de l’atac i el moment de polvoritzar els caps nuclears a l’espai abans que fos massa tard.

Això volia dir, en altres paraules, que calia cedir una elevada capacitat de decisió als ordinadors en els moment crítics. I per tal que els trastos poguessin prendre aquestes decisions era fonamental que la seva interconnexió en xarxes arribés a una densitat i funcionalitat també crítiques. Després d’uns quants centenars de milers de milions de dòlars, no va passar ni una cosa ni l’altra. No com a mínim des del punt de vista de la Guerra de les Galàxies, perquè pel camí, i entre d’altres coses com a conseqüència d’ella mateixa, l’URSS se’n va a anar en orris. Però ArpaNet, així com moltíssimes altres xarxes construïdes a imatge i semblança d’aquesta, sobretot les relacionades amb els sistemes de comandament i control d’armament i de satèl.lits, varen rebre de ple l’ona de xoc de l’esforç científic i tecnològic de l’IDE. Internet, en gran mesura, és l’hereva directa dels avenços que van tenir lloc aquells anys en camp del disseny, difusió i funcionalitat de les xarxes.

L’exemple del segon que hem esmentat –de la recerca científica “xarxadependent”– és el del genoma humà. Els avenços extraordinaris que s’han fet en l’elaboració del mapa genètic dels éssers vius, i particularment de l’ésser humà, s’expliquen en gran mesura pel suport que les xarxes telemàtiques hi han donat, fins el punt que ambdues –recerca i xarxes– es comencen a fondre dins l’olla. Aquesta trobada s’inscriu, si se’m permet la llicència, en el propi codi genètic de la biologia molecular i de l’enginyeria de telecomunicacions: el motiu de les seves preocupacions és la transmissió de bits d’informació, de missatges complets, a través de xarxes.

Durant un temps ha predominat la vessant física d’aquestes xarxes. Tota la recerca sobre la nostra dotació genètica i la seqüenciació dels gens és emmagatzemada ara a Internet –o en alguna xarxa similar– i els científics la poden consultar des de qualsevol punt del món. Però a poc a poc la interrelació entre la xarxa física i la biologia ha anat preparant el terreny d’una trobada més adequada segons les seves característiques respectives: el propi codi genètic. Dient-ho amb les paraules escaients, la Guerra de les Galàxies –el desenvolupament de xarxes físiques complexes– comença a “expressar-se” en el genoma –el desenvolupament de xarxes biològiques complexes–. El punt d’unió es un xip els circuits i interruptors microscòpics del qual no són gravats sobre el tradicional suport de silici, sinó sobre els nucleòtids que composen les quatre “bases” del codi genètic: adenina, citosina, guanina i timina. El disseny de l’anomenat “xip d’ADN”, com no podia ser d’altra manera, l’han fet enginyers del Silicon Valley i biòlegs de diversos centres de recerca dels Estats Units.

La capacitat d’anàlisi d’aquest enginy encara és “limitada”. Amb prou feines pot gestionar la informació d’uns 2050 gens per xip, és a dir que se’n necessitarien quatre per escrutar virtualment tot el genoma del llevat (6.200 gens). Multiplicar-ne la potència, però, és literalment qüestió de dies. A més d’incrementar-ne la capacitat de processament “in situ”, els enginyers i biòlegs estan treballant per interconnectar els xips d’ADN a xarxes biològiques i físiques, a les del cos humà, d’una banda, i a les d’ordinadors, de l’altra.

De fet, el genoma humà només és una de les estratègies possibles d’aquestes noves xarxes. El seu objectiu, en principi, són tots els éssers vius en els quals la gestió del patrimoni genètic tingui alguna mena d’interès. Els xips d’ADN es poden dissenyar per desxifrar qualsevol codi genètic; tot depèn del material amb què se n’elaborin els circuits i interruptors. I la informació que retornen pot ser d’una precisió inimaginable fa tot just un any: des de determinar quins gens són actius i quins són en estat latent, fins a les modificacions que experimenten durant el cicle vital de l’organisme.

El dia, doncs, que les nostres planes web inclouran (obligatòriament?) alguna cosa més que l’habitual “m’agraden els gats i el jazz, especialment Mishy i Winton Marsalis”, no és pas tan lluny. També hi haurà part de la informació de les nostres seqüències genètiques per a una lectura i transmissió ràpides en casos de “crisis”. Quines crisis? És una bona pregunta. Els darrers anys he participat en diversos congressos i seminaris sobre el genoma humà. Tots van comptar amb la presència de les figures més representatives del sector, des de James Watson o Francis Crick, guardonats amb el Nobel per haver descobert la configuració de l’ADN, fins als diferents gestors del Projecte Genoma Humà. Cada vegada, tots i cadascun d’ells han assegurat públicament que mai es faria el que pocs mesos després ja s’estava fent. Sospito que ningú, i menys encara nosaltres, els usuaris pedestres d’Internet, no té en aquests moments prou imaginació com per dir alguna cosa mitjanament intel.ligent sobre l’abast de la fusió entre les xarxes físiques i les xarxes biològiques, entre la nostra capacitat –que va en augment– per penetrar a través d’elles fins als elements constitutius de l’Univers i els de la vida terrestre. L’única cosa que sabem del cert és que avancem cap aquí, cap a aquesta gran integració, i molt més de pressa del que ens imaginem.

Traducció: Eulàlia de Bobes