La globalització d’Einstein

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
8 gener, 2019
Editorial: 270
Fecha de publicación original: 5 junio, 2001

Cada pitxell fa olor del vi que ha estat enell

La suspensió de la Conferència Anualdel Banc Mundial sobre el Desenvolupament Econòmic,que havia de tenir lloc del 25 al 27 de juny del2001 a Barcelona, és el darrer episodi de l’enfrontamentque s’està vivint a diferents capitals del mónon el Banc Mundial pretén treure el nas a l’aire.Com en els combats de boxa, en una cantonada s’hiasseuen els anomenats “globalitzadors”, els representantsdel capitalisme liberal que amb els seus plansestructurals imposen condicions lleonines insuportablesals països en desenvolupament. A l’altra cantonadahi tenim els anomenats “antiglobalitzadors”, ques’oposen que els primers imposin la seva lleia tot el planeta i consumeixen els seus propòsits.Malgrat que els combatents són tan definits, encaraens podem demanar: Dequè parlem quan fem referència a la globalització? Les etiquetes apel.len correctament als tretsde tots dos camps? La qüestió no és, per descomptat,trivial, ja que en funció de què fiquem al sacde la globalització ens podem trobar amb certsamics (o enemics) curiosos en un bàndol i a l’altre.

En aquest editorial i en els següents voldriaaportar un gra de sorra per intentar clarificaralgunes idees (o acabar-les d’embolicar definitivament)sobre la tan esmentada globalització. En primerlloc, és important distingir els processos d’internacionalitzaciói fins i tot de mundialització, de la globalització.Malgrat que molta gent els empri com a conceptesintercanviables, no són termes equivalents i,en principi, designen processos històrics diferents.Per començar, mundialització o internacionalitzacióes corresponen amb l’època de la mobilitat delsbéns físics del capitalisme. Per tant, hi pothaver mundialització per part d’una persona, unaorganització o una empresa, és a dir que es traslladifísicament a un altre indret i actuï des de laseva nova demarcació territorial, sense que calguique ningú més l’acompanyi en aquesta escomesa.En la globalització passa ben al contrari: nocal traslladar-se físicament a un altre lloc peractuar en un altre territori i emprar-ne els recursos.Però, com veurem més endavant, sí que cal un entornde reciprocitat perquè això pugui passar.

Des dels orígens de la societat industrial iel capitalisme, quan fem referència a la capacitatdels individus per actuar segons el model de producciócapitalista lluny d’on ells eren, i establir relacionseconòmiques d’aquesta mena en altres indrets,fos a través d’imperis, colònies o relacions deproducció directa, fem servir conceptes amb ungran sentit de la territorialitat, com mundialitzacióo internacionalització. La mundialització descriuel desplaçament físic de les activitats productivesi comercials, el trasllat d’equipaments, einesi unitats manufactureres o de serveis a altresbandes del planeta. I la globalització fa referènciaa la capacitat d’actuar virtualment en un espainou, en el qual no té tanta importància la interacciófísica en termes de geografia i de cossos tangibles.

I si nosaltres parlem de la globalització desdel punt de vista virtual, estem parlant d’unprocés que s’ha desenvolupat a diferents velocitatsdes de fa uns 300 o 400 anys i que ara s’estàaccelerant a un ritme vertiginós. Indicar unadata té a veure amb el que podríem anomenar l’inicide l’Era de la Ciència, d’una banda, o la Fi deles Cosmogonies, de l’altra. És a dir, amb elmoment que vàrem poder començar a imaginar-nosnosaltres mateixos com una entitat que actua simultàniamenten el mateix espai virtual.

Què vol dir la Fi de les Cosmogonies? Al llargde la història humana, les diferents agrupacions,col.lectius, tribus, pobles i nacions han desenvolupatles seves respectives cultures amb el marc decreences en què es recolzaven. Creences que explicavenel món que les contenia, els orígens i destinsd’aquest, els paradisos i els inferns, etc. Aquestabastida va començar a tremolar davant la construcciód’un edifici de coneixements, percepcions i intuïcionsque transcendia el marc de les creences. Des deGalileu i Copèrnic, per exemple, acceptem queels planetes són situats en determinats llocs,que tenen certa relació amb el sol, que el solen té amb determinada galàxia, i arribem a aquestsegle amb un dels grans mestres de la realitatvirtual, el senyor Einstein, capaç de fer-nosviure en una teoria que encara ni tan sols haestat provada completament, una teoria que intentaexplicar el funcionament de l’univers. I la sevateoria té, valgui la redundància, valor universal.És a dir, la validesa que té no és determinadaper les creences, les cultures o les religions,però al mateix temps crea una nova cultura.

Sabem que hi ha un conjunt de lleis, moltesde les quals ni tan sols podem comprovar si sónreals, ni sabem d’on venen, però a les quals atorguemun abast universal. Quan el senyor Hubble descobreix,cap als anys 20, que hi ha un moviment de distanciamententre estrelles i galàxies i l’expressa mitjançantla famosa fórmula “Tots els objectes que hi haa l’espai s’estan distanciant entre ells pel quadratde la seva velocitat”, apunta cap a un instantsingular en què tots aquests objectes que formenl’univers van partir d’un punt comú, la qual cosadóna peu a la teoria del Big Bang.

Prèviament, per descomptat, ja s’havia descobertl’espectre electromagnètic i el radioelèctrici havíem començat a funcionar “dins seu” a travésdel telègraf, primer, el telèfon, després i, unamica més endavant, tota la bateria de satèl.litsi xarxes de telecomunicacions que amplien constantmentla mateixa capacitat d’expressió de l’ésser humà.Entremig es va descobrir l’energia nuclear i vanveure la llum els primers ordinadors, l’any 46,basats precisament en aquestes concepcions virtualsglobals d’aplicació universal.

Els satèl.lits ens van donar per primer copuna visió del planeta des d’allà fora i ens vanpermetre captar per primera vegada informacióque no era a l’abast dels nostres sentits i elaborar-lacom a coneixement. Mai abans havíem tingut unaexperiència similar. Malgrat això, en pocs anysens hem fet experts en crear entorns virtualsd’on extraiem informació sense que depengui deltacte, del gust, ni tan sols del camp de visióde la nostra vista: comencem a veure la Terrades de llocs als quals no podíem accedir físicamenti en franges de l’espectre electromagnètic pera les quals la biologia no ens ha dotat.

En aquest context van aparèixer les xarxes telemàtiques,particularment la que va originar Internet. Aquestadarrera, des dels antecedents com ArpaNet, vaser configurada com una Xarxa d’Arquitectura Oberta,una xarxa buida els continguts de la qual depeniende l’acció dels usuaris i en la qual l’accés erauniversal (tots els connectats accedien a totel contingut), simultani (tots els usuaris actuavencom si fossin connectats al mateix temps) i nodepenia del temps i l’espai. A més, creixia demanera descentralitzada –per la simple addiciód’ordinadors a la xarxa– i desjerarquitzada –capordinador no decidia sobre el que feien els demés.Dit d’una altra manera, va aparèixer una xarxael valor de la qual era que la gent es podia comunicar(no era important on fossin, sempre que la Xarxahi arribés), sense que els calgués moure’s delloc, per intercanviar la informació i el coneixementque ells generessin. I tot això, repeteixo, senseque calgués canviar de lloc. Cadascú podia actuardes del lloc de la seva connexió –local– i relacionar-seamb tothom –global– en un context virtual, senserelació aparent amb el món físic. Aquesta dualitatlocal/global planteja la dimensió cultural enormede la globalització: tots som junts en l’úniclloc possible on això es pot esdevenir: la Xarxa.

Dit d’una altra manera, la globalització ésuna construcció bàsica i fonamentalment tecnològica,abstracta, que té un conjunt de característiquespròpies i úniques, és a dir, es basa en una naturalesacreada artificialment per nosaltres, d’aplicacióuniversal i immediata per als que hi tenen accés.És un disseny tecnològic d’una realitat culturalnova en la qual, per bé o per mal, tant sí comno, hem decidit viure. Però les seves característiquesno són les que apareixen vilipendiades o lloadesen l’enfrontament entre globalitzadors i antiglobalitzadors.En realitat, el Banc Mundial, per exemple, ésl’entitat menys globalitzadora d’aquest món globalitzat.Mentre que els anomenats moviments antiglobalitzacióenclouen precisament el cor de la globalitzaciói en són, encara que els sàpiga greu, l’avantguarda.Però això ho veurem la setmana que ve.

Traducció: Eulàliade Bobes

print