Qui compra car, malvèn

En aquesta època que sembla que tota Internet, o encara diria més: tot el món virtual, se l’estan menjant entre operadores de telecomunicacions, bancs, grans superfícies comercials i empreses poderoses de capital risc, convindria demanar-se, com en l’acudit de la mà salvadora de Deu, “però, que hi ha algú més?”. Sí, per descomptat, hi ha molta més cosa, però vivim enmig del risc que no es desenvolupi a temps a causa de la poca amplitud de mires dels que han de prendre decisions, de la pressió tan forta dels grans capitals, de les ganes de tanta gent d’involucrar-se en la bogeria que ells mateixos estan desfermant en lloc de buscar una metodologia pròpia per fer les coses d’una altra manera, etc. Entre els actors alternatius s’hi troba, en primer lloc, un àmbit amb una riquesa enorme de relacions que encara amb prou feines ha començat ser explorat en l’entorn virtual. Ni tan sols tenim la impressió que els municipis, grans o petits, siguin conscients del capital que tenen a les mans, un capital equiparable al que fan servir les grans operadores.

En primer lloc, el principi que guia aquest assalt concertat a Internet per part de tots aquests grans arquitectes de la virtualitat vertical és la clientela. Més ben dit, la possibilitat de tornar a clientelitzar els seus clients i veure si, de passada, se n’hi enganxen de nous. “e-banking”, “e-commerce”, “e-business” i tots els “e-” que s’hi vulguin afegir, tenen per objectiu crear els guetos particulars per on es mogui el trànsit, ja sigui de persones o de diners. Els llistats de clients, siguin de les operadores de telecomunicació o dels bancs, de les elèctriques o de les empreses de transports, són la força motriu d’aquest procés. Llistes de clients vol dir trànsit, i hi ha molta gent disposada a anar a dormir amb un ganivetot agafat amb la boca pel trànsit a Internet. Només aquest element –les llistes, no el ganivetot– ja crea unes expectatives enormes amb repercussions a curt termini a borsa.

On són els llistats de clients de les ciutats? Evidentment, al padró. Resulta com a mínim sorprenent que encara no hagin sorgit iniciatives municipals que basin la seva acció a la Xarxa en aquest fet. La idea de donar correu electrònic gratuït a cada ciutadà amb el domini de la mateixa ciutat, una manera de lligar-lo localment en un món global –com bé diu Ester Schiavo en l’entrevista que publica en.red.ando aquesta setmana–, ha esdevingut un motiu de mercadeig polític, més que no pas una estratègia que orienti la presència de la ciutat a la Xarxa.

Si mirem el cas de Barcelona, per exemple, estem parlant d’entre dos i tres milions d’usuaris, una carta de presentació que ja voldria més d’un dels nous Màsters del Ciberespai. I una moneda que hauria d’imposar la seva pròpia llei a l’hora de negociar des del tipus de connexió de què gaudirien els ciutadans, fins a l’extensió dels serveis necessaris basats en criteris d’interès públic.

Quins són els principals inconvenients? A priori, hom té la temptació d’assenyalar el mateix dimoni de sempre: la manca d’una visió cultural que permeti aprofitar les oportunitats d’Internet en tots els camps. No només com a eina que millori el funcionament dels municipis (tot i que això és un pas molt necessari), sinó com a plataforma que situï la ciutat, i els seus habitants i administracions, en el mapa global. Això requereix, com a mínim, un conjunt de plantejaments des del govern local, que podríem resumir en aquests punts:

a) garantir l’accés universal a tots els ciutadans com a servei públic bàsic relacionat amb el benestar de la societat urbana.

b) Fer d’Internet una eina capaç d’assignar recursos en el context de la ciutat. Els serveis d’informació nucleen població, activitats, serveis. I Internet ho pot fer amb més eficàcia que els sistemes emprats habitualment.

c) Desenvolupar una política de planificació urbana (educativa, sanitària, social, etc.) a partir de la configuració de les xarxes virtuals i els serveis que vehiculen. La famosa exclusió social serà, en gran mesura, una responsabilitat política si les autoritats no entenen aquest factor essencial d’Internet. La gent es mourà cap a les zones de la ciutat on hi hagi més densitat de serveis virtuals (escoles en xarxa, botigues, xarxes locals de distribució, serveis d’atenció a la tercera edat via xarxa, etc). I les autoritats ara disposen d’aquesta eina per reequilibrar el territori, afegir activitat, recuperar nuclis de població i descentralitzar la burocràcia apropant-la a la llar.

d) Comprendre que el ciutadà és un interactor, no un simple “usuari”. Les iniciatives municipals haurien de ser corroborades, tard o d’hora, per les mateixes accions dels ciutadans, per les xarxes ciutadanes, que seran les que, al cap i a la fi, faran seus l’ús i les oportunitats de les xarxes. Les demandes i necessitats que tinguin, doncs, no sempre coincidiran amb les polítiques municipals. Ben al contrari: la Xarxa els posa a les mans una eina per exercir la crítica i actuar com a força correctora.

e) Finalment, el que és bàsic en qualsevol ciutat és la relació entre els ciutadans. Un dia o altre aquesta emergirà com a factor determinant de com una ciutat es mostra a la Xarxa, quin lloc ocupa en l’esquema global i quina mena de relació mantindrà amb altres ciutats. És sorprenent que ni tan sols aquest punt formi part del debat públic sobre la Xarxa en el context urbà.

Possiblement tots aquests factors depenen en gran mesura de la manera que Internet es fa servir en un municipi. La inèrcia cap a un ús “instrumental” de la Xarxa és inevitable. Internet permet racionalitzar molts processos que fins ara eren tan carregosos que esdevenien veritables barreres entre els ciutadans i els administradors locals. Però el salt fonamental és convertir la Xarxa en la palanca que impulsi la reorganització interna de l’ajuntament amb un objectiu estratègic central: desenvolupar la capacitat de respondre al ciutadà. I això no només s’aconsegueix amb planes web, molt de correu electrònic o xats amb personalitats. Comporta, en primer lloc, implantar sistemes de relació entre els administradors orientats a aconseguir els consensos necessaris per forjar una política pública en les xarxes virtuals. I, en segon lloc, que aquests sistemes integrin xarxes ciutadanes progressivament per tal de generar mesures concretes i tangibles en les relacions amb els ciutadans. Fins ara, tots vivim aquesta tensió entre administració virtual i ciutadans del món global com un xoc cultural considerable. Però en la resolució d’aquesta tensió, en la manera que s’aconseguirà, és on les ciutats s’estan jugant en gran mesura el seu lloc en la Societat de la Informació.

Traducció: Eulàlia de Bobes