La Carta de Quilmes (i III)

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
21 novembre, 2017
Editorial: 151
Fecha de publicación original: 19 enero, 1999

Aigua cau, senyal de pluja

Quan es parla del futur que els espera als països en vies de desenvolupament en la Societat de la Informació no se sol dibuixar només un camí únic i unidireccional per sortir de la pobresa o del retard d’acord amb els criteris establerts per la Societat Industrial (vegeu l’editorial De les TIC a les TSI), sinó que passa el mateix en referència a l’evolució de la societat de la Informació. Quan es vol verificar quin és l’estat en què aquesta progressa en diferents llocs del món, la primera dada significativa que se sol.licita és la de quantes persones es connecten a Internet. I això implica l’existència de línies de telèfon, ordinadors, mòdems, una certa alfabetització digital i el desenvolupament d’una indústria incipient de la comunicació i la informació. A més, per aquest ordre. Malgrat això, tampoc no hi ha res escrit sobre el fet que aquestes siguin les passes ineludibles i vàlides que ens han de dur a la Societat de la Informació. No, al menys, per a tothom.
Si continuem amb el criteri ortodox, l’Amèrica Llatina es troba submergida en una sima informacional molt seriosa. En aquests moments, el continent dels 300 milions d’hispanoparlants compta amb 7 milions d’internautes, segons un estudi recent d’una filial peruana de la transnacional Saatchi&Saatchi (dades, d’altra banda, que no són gens de fiar). Encara que es preveu un creixement regional espectacular molt superior a la mitjana mundial –34 milions d’usuaris de cara a l’any 2000– (que ja s’ha donat des del 1995, quan la quantitat estimada d’usuaris d’Internet era de 800.000), aquesta xifra amb prou feines representa el 10% del total de la població. Però els números només expliquen una part de la fotografia. Entre el blanc i el negre hi ha una paleta riquíssima de grisos que, finalment, seran determinants per configurar la imatge resultant.

A principis de desembre van tenir lloc a Buenos Aires les “II Jornadas sobre ciudad y redes informáticas: la ciudad enREDada”, organitzades pel Centro de Estudios e Investigaciones de la Universidad Nacional de Quilmes i l’Instituto de Investigaciones Gino Germani de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires. S’hi van plantejar amb rigor algunes de les qüestions que estem debatent en aquests editorials, en particular la dels requeriments imprescindibles per accedir a la Societat de la Informació. Curiosament, la frontera entre les concepcions que procedeixen de la Societat Industrial, plagades d’intuïcions “impossibilistes” sobre el desenvolupament dels països anomenats “perifèrics” en l’Era de la Informació, i les que eren més pròpies d’aquesta darrera, era marcada no només pel fet de tenir o no tenir un ordinador connectat (per més important que sigui aquest fet des de la perspectiva de la Societat de la Informació), sinó per la pinça asfixiant que el Govern i les empreses de telecomunicació (Telefónica i France Telecom) han posat al coll dels internautes.

Però el debat de la política oficial sobre el desenvolupament de les xarxes, així com la condemna impenitent de la cobdícia tradicional de les corporacions telefòniques, no pot ni ha d’obligar a refer el mapa habitual sobre el creixement d’Internet. En el cas particular de l’Argentina (però també en el de Bangladesh i l’Índia, encara que per altres vies), la societat de la Informació està arribant a les llars abans que els mòdems i que els ordinadors, i fins i tot que els telèfons. A l’Argentina, per exemple, l’entrada del cable és superior a la de les línies telefòniques. Quasi el 90% dels habitatges reben el primer, mentre que amb prou feines el 70 % tenen línia de telèfon.

Dit duna altra manera, en la gran majoria de llars hi ha un endoll de dades que en aquests moments només escup –literalment– 60 canals de televisió. L’estesa acostuma a ser de fibra òptica i amb arribada coaxial fins a l’habitatge. Només la política del govern, que en aquests moments afavoreix obertament les companyies de telecomunicacions amb les quals ha signat acords per al desenvolupament de la telefonia fixa i mòbil, impedeix que les operadores de cable subministrin accés telefònic i de dades en condicions competitives. Però la telefonia i les dades esperen el seu moment rere pràcticament cada televisió del país. Això és una cosa que només passa a poques ciutats d’Europa i a quasi cap dels Estats Units.

A l’Argentina li caldrà un parc d’ordinadors com el de Finlàndia o la Gran Bretanya per accedir a la Societat de la Informació en condicions avançades? Caldran tants telèfons per habitant per construir un d’aquests famosos índex de riquesa (o pobresa)? Caldrà que inverteixi milers de milions de dòlars –que no té– en la compra de soft propietari quan aquest pot ser accessible des de la xarxa? I quan es parla d’instal.lar els recursos en xarxa, des de programes fins a les eines avançades per navegar per Internet mitjançant la integració televisió-ordinador, o els famosos NC (ordinadors de xarxa), quins països són els que en aquests moments tenen avantatge des del punt de vista de les infrastructures?

Es pot dir una cosa semblant dels mateixos recursos d’informació i coneixement de la societat global. Com es va demostrar a “La Ciudad enREDada”, les iniciatives que comencen a poblar el ciberespai argentí són a punt de convertir-se en un veritable “xuclador de coneixement a escala global”. Per esmentar només un exemple, la biblioteca popular de l’Asociación Mariano Moreno de Bernal ha desenvolupat un projecte de biblioteca digital el potencial de la qual, tant per a usuaris adults com per a les escoles, obre un camp extraordinari per accedir a obres fora de catàleg mitjançant l’ús de tecnologies barates i eficients. Era curiós comprovar que, mentre es presentaven aquestes iniciatives i d’altres en la sessió de treballs pràctics de les jornades, moltes d’elles basades en la connexió amb recursos educatius disponibles en xarxa des d’altres països, els grans mitjans de comunicació consideraven que “tot això d’Internet i la Societat de la Informació està creant falses expectatives”.

Ni aquests, els mitjans, ni molts dels experts presents en els debats podien admetre que les xarxes d’informació i l’acció ciutadana estan engegant a fer punyetes la concepció secular de les metròpolis capitalistes. Abans, aquestes encarnaven la polarització global del coneixement. Allí s’hi erigien les grans biblioteques, les millors universitats i, per tant, funcionaven com a “aspiradores de cervells” de la perifèria, els quals no tenien altre remei que anar a la metròpoli per incorporar-se als fluxos del coneixement. Avui això no és necessari. Fins i tot pot ser que les antigues metròpolis es quedin enrere davant el nou procés de globalització, com està passant, per exemple, en el cas de París. El coneixement, ahir estàtic i acumulat en grans infrastructures físiques, avui circula lliurement per xarxes d’abast inimaginat. El disseny de la ciutat d’abans, caracteritzat precisament per l’acumulació de recursos econòmics, tecnològics i físics, deixa lloc avui a ciutats digitals determinades per la riquesa de l’intercanvi humà (malgrat la pobresa en recursos tecnològics) i la capacitat per insertar-se en un esquema global. I aquestes ciutats no són –ni han de ser-ho– les que van servir per batejar la resta com a perifèria, ans al contrari.

Les jornades de “La ciudad enREDada” varen plasmar fidelment aquesta visió en les conclusions, recollides a la Carta de Quilmes. El document diu: “Concloem en la necessitat d’aplegar esforços per treballar conjuntament. La nostra finalitat és contribuir a superar la dicotomia que amenaça amb instal.lar-se en la nostra societat: globalitat per a les organitzacions multinacionals, localitat per als ciutadans. En temps en què Internet produeix una aportació diferencial, en el sentit que actua com a factor de creació de comunitats, és indispensable estudiar aquests processos a mesura que es produeixen, per aplicar les conclusions a la fonamentació de polítiques, plans i estratègies que tinguin com a objectiu donar resposta a les noves modalitats d’exclusió social i que contribueixin a evitar la marginació de l’Argentina i de l’Amèrica Llatina de la Societat de la Informació”.

 

Traducció: Eulàlia de Bobes

print