Béns de fortuna muden com la lluna

Tal com diu un amic meu, no ens podem pas queixar. Som afortunats. Ens està tocant viure una època excitant, farcida de canvis i transformacions que, a diferència d’altres temps, afecten tothom de ple, ja sigui per activa o per passiva. Hem vist com s’esvaïa davant els nostres ulls un imperi amb etiqueta d’etern, com emergia quasi del no-res un planeta virtual recolzat en els fonaments intangibles del que és digital i, per si fos poc, ara ens volen regalar el repartiment a trossets, com si fos una galeta, de la corporació totpoderosa que encapsula més bé l’esperit de l’època: Microsoft. Som uns quants els que considerem que Internet ha tingut molt a veure amb els dos primers fets. El que és més sorprenent, com a mínim a primera vista, és que també deu haver propiciat la fragmentació de l’empresa que, des de fa temps, s’ha autoconcedit el paper de “Gran Germana” de la Xarxa. Què ha passat? On ha espifiat l’amic Gates la seva carrera implacable cap al paper de demiürg suprem de la Societat de la Informació?
La veritat és que és més fàcil respondre per l’altra banda: Gates, des que va aparèixer Internet en el seu horitzó empresarial, no n’ha encertat ni una. Sí, ja sé que això sona molt concloent i que el trajecte de l’empresa de Seattle compta amb productes fantàstics, una estratègia de màrqueting brillant i una política d’R+D espaordidora. Només faltaria. Si ni tan sols hagués ofert això, aleshores a sant de què estaríem parlant d’aquest assumpte i regalant, altre cop, espai publicitari no pagat a Microsoft? El problema de fons no és, com diu Gates, l'”interès del consumidor” tan santificat, o la importància innegable de la seva empresa en l’economia mundial. El problema de fons és una de les ironies més destacades d’aquesta fi de segle: Gates, l’home que ha regat el planeta amb ordinadors, no ha entès de què anava la Xarxa i això li ha fet cometre errors bàsics sorprenents. Ell mateix li ha donat el ganivet al jutge Thomas Jackson perquè talli el pastís.

En primer lloc, en Bill va menysprear Internet tot just quan començava a fer-se popular. Van ser moments de badades en què l’estratègia de Microsoft va fer unes quantes sotragades interessants. L’empresa de Seattle no veia clar que aquella “cosa” hagués de ser tan important. Quan va començar a ser evident que la Xarxa adquiria un paper medul.lar en l’entramat d’una nova economia, d’una nova societat, aleshores Gates va anunciar als quatre vents que Internet passava a ser la seva prioritat. Això, dit per ell, va esdevenir una declaració oberta de domini del ciberespai. Hem suportat fins a cinc intents de control de la xarxa, des de Microsoft Networks com a xarxa alternativa fins a les maniobres per aconseguir el suport de la Casa Blanca en les seves pretensions, passant per altes estratègies diverses.

Entre aquestes van venir i se’n van anar els intents de “quedar-se” les metròpolis digitals en una pugna força dura amb AOL, la creació de Slate, el mitjà de comunicació “definitiu” de la Xarxa, i altres iniciatives presentades també com les úniques possibles. Mentrestant, a la cuneta hi anaven quedant cadàvers dels seus i dels altres. En aquesta lògica, la integració del navegador Explorer amb el sistema operatiu va semblar un pas natural, una estratègia de màrqueting més per desbancar els competidors. Ja ho havia fet moltes altres vegades amb altres programes; per què ara no havia de funcionar? Aquesta deu ser la pregunta que Gates i els seus amics encara es repeteixen dia i nit. Per què ens assetgen d’aquesta manera després d’haver fet tanta cosa per ells?

I la resposta, com deia la cançó, només la sap el vent. Gates, producte d’una cultura corporativa peculiar, la de la hibridació de la societat industrial amb les tecnologies digitals per a la construcció de xarxes d’ordinadors molt jerarquitzades, verticalitzades i controlades, possiblement no va entendre en totes les dimensions que la cultura de la Xarxa té amb la seva arquitectura de xarxes informacionals obertes, descentralitzades i transversals. No va comprendre, per començar, el canvi que estava –està– patint la seva clientela o, més ben dit, l’ambivalència d’aquest terme a mesura que la societat de la informació progressa. No va aprofundir prou en el significat del fet que els usuaris avui no només són compradors potencials aïllats, sinó que formen una agregació reticular més potent de vegades que les mateixes corporacions quan apunten cap a objectius determinats, amb tot el que això vol dir des del punt de vista del mercat.

I, per descomptat, no es va saber adaptar a l’augment de la transparència d’aquest mercat. La seva opacitat en la conducció dels negocis va començar a fer créixer enemics que abans no eren més que els nans del circ. Des de fa quatre anys, les decisions de l’empresa n’han erosionat la credibilitat, el marc dels seus aliats i, sobre tot, la mena de posicionament que té a la xarxa. Tot això pot semblar molt sorprenent si es té en compte que estem parlant de la corporació més poderosa del planeta. Servidor, que ha cultivat un esperit conspiratiu saludable, sempre tendeix a pensar que aquestes empreses tenen uns “Think Tank” de ca l’ample, un equip de pensadors capaços de fer córrer els vels del present per ullar el que ningú veu del futur. Però no. Altre cop la realitat ha estat molt més pedestre i tossuda. Com que no s’assabentava del que estava passant, Gates ni tan sols es va assabentar que el correu electrònic ja no era un sistema de comunicació corporatiu, propi, i que quan sortia a Internet fins i tot es podia fer servir com a prova als tribunals. La seva perplexitat davant aquesta mena d'”abusos” fa palès el desconcert en què ha viscut aquests darrers anys.

Al “golden boy” se li podria aplicar aquella dita dels anys cinquanta: quan 200 milions de russos avançaven feliços cap a la construcció del comunisme, va aparèixer Stalin. Quan Gates se les prometia tan felices controlant el mercat mundial d’ordinadors, va aparèixer Internet. És una ironia, però també és una lliçó aplicable a moltes corporacions que ara semblen incommovibles i eternes, però que continuen entossudides a seguir decidint en lloc dels usuaris, com sempre han fet fins ara. La Xarxa no perdona, la clientelització dels usuaris i la jerarquització de les decisions en un entorn de xarxes transversals tenen un preu i es paguen a la baixa davant competències més dinàmiques i d’intel.ligències compartides. Vegeu, per exemple, el cas de Linux.

S’ha de dividir Microsoft? No crec que el jutge Jackson llegeixi aquesta columna; per tant, podem aportar-hi el nostre granet de sorra amb la mateixa irresponsabilitat que altres instàncies molt més prestigioses però a les quals tampoc mai ningú no farà cas. Penso que els jutges i el govern dels Estats Units s’equivocarien greument si dividissin l’empresa de Gates en dues o tres parts, com aparentment estan pensant fer. Penso que cal dividir-la, com a mínim, en 100 parts. Així es crearia una xarxa consistent d’empreses altament especialitzades en diferents camps de la informàtica, les telecomunicacions, la programació i les xarxes. La competència entre elles obriria encara més el mercat, es veurien obligades a deixar-nos dir-hi la nostra sobre els seus productes, la recerca que farien seria més propera als usuaris per tal de satisfer més ràpidament i millor les necessitats d’aquests i podrien espargir els seus enormes coneixements i experiències per un teixit social i informacional molt més extens, ric i divers. En una paraula, per fi s’aproparia al món real, que és el virtual, en lloc d’aquella imatge megalomaníaca que cultiven els estrategues de Seattle (si és que n’hi ha).

Però no crec que els jutges i administradors siguin tan sensats. Si es decideixen a disgregar-la, finalment optaran per una partició més petita, potser en dos o tres parts o, pitjor per a tots, cap. En aquest cas, serà una qüestió de temps veure com tot l’imperi de l’amic Bill cau de genollons. Perquè els nans, que aleshores seran molts més, i seran més poderosos en les seves interconnexions, no perdonaran un segon cop. Ja ho hem dit: ens ha tocat una època excitant. Salut

Traducció: Eulâlia de Bobes