Globalitzar no és fàcil

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
8 maig, 2018
Editorial: 200
Fecha de publicación original: 1 febrero, 2000

No és l’home ni és pas la canya;
és l’esquer el que els enganya

L’exclusiva reunió del Fòrum Econòmic Mundial de Davos enguany ho va ser més que mai gràcies, paradoxalment, a la globalització. Seguint l’estela de la darrera cimera de l’Organització Mundial del Comerç, el balneari alpí suís es va omplir de manifestants que van voler recordar als capitans del capital que no són els únics que es preocupen pel futur del planeta. La policia es va encarregar de reforçar el missatge en convertir l’edifici del fòrum en una plaça forta local. A dins, l’anomenat “esperit de Seattle” va projectar l’ombra allargada sobre els debats. Lawrence Summers, secretari del Tresor dels Estats Units va resumir aquest clima amb una afirmació contundent: “Les amenaces més grans a la nostra seguretat econòmica rauen en la inseguretat que provoquen les reaccions d’oposició a la integració econòmica global”. Quan deia “nostra” Summers feia referència, lògicament, a la “seva”, la dels Estats Units.

Aquest concepte polièdric de la globalització, no sempre ben entès i que amenaça que esdevindrà la malaltia preferida del segle XXI, apareix estretament relacionat amb el de la societat de Xarxes, que Castells i altres autors han analitzat exhaustivament. Encara que la idea de la globalització no comença amb les xarxes, ni s’esgota amb aquestes, és curiós que encara no hi hagi explotat el fenomen econòmic de la globalització des del punt de vista del comerç electrònic. No només això, sinó que, malgrat les xifres considerables de negoci que ja es comencen a moure a través Internet, el marc d’actuació és bàsicament local.

La consultora Ernst&Young acaba de publicar un estudi intitulat “El comerç mundial a la Xarxa”, encara que ha estat fet entre 3.000 companyies que venen mitjançant la xarxa des d’Austràlia, Canadà, França, els Estats Units, el Regne Unit i Itàlia. Com era d’esperar, la venda de productes i serveis per Internet continua creixent considerablement i comença a reflectir una implantació com a hàbit a les llars. Les estimacions per a enguany situen les vendes per aquest canal al voltant dels 50.000 milions de dòlars. A Espanya, segons l’Associació d’Agències de Màrqueting Directe o Interactiu, la xifra de negocis entre publicitat i venda per Internet va abastar els 11.200 milions de pessetes el 1999. Tots els comerciants enquestats van dir que estaven satisfets pels resultats que estan obtenint, malgrat que només el 13% de les empreses entrevistades han aconseguit beneficis del comerç electrònic.

El més interessant, però, és que malgrat el caràcter globalitzador de la Xarxa, la majoria dels enquestats tenen el negoci orientat a la venda local. Les vendes internacionals amb prou feines representen entre el 5 i el 25% de la facturació. És a dir que això de la botiga oberta les 24 hores els set dies de la setmana a tot el planeta és un eslògan bonic i poca cosa més. Al menys per ara. L’estratègia per “ser global” comença a esdevenir la preocupació estratègica de centenars d’empreses que operen a la Xarxa. Aquesta política rau no només en la confiança en la instantaneïtat d’Internet per mantenir el negoci obert tot el dia i tota la setmana arreu del globus, sinó també en l’esperança que d’aquesta manera s’eixugarà el dèficit del comerç electrònic perquè es multiplicarà la base potencial de clients.

El salt a la globalitat, emperò, pot costar i ser molt més complex del que sembla; molt més, per descomptat, que aquella inversió no sempre ben aprofitada per “ser a la Xarxa”. La maduració de l’economia Internet suposa superar la idea actual de l'”e-commerce”, que encara arrossega el llast del pes excessiu de la tecnologia en detriment de la presència social dels usuaris. Aquesta és una de les causes per les quals es perd de vista tan fàcilment que Internet no és un bon substitut de la presència real en els mercats on es vol operar. Pot passar amb alguns productes, pot passar en el negoci entre empreses, però només fins a cert punt. I, per descomptat, no en el comerç de consum per més que s’intenti personalitzar-lo. En aquest cas, la qüestió d’expandir el mercat cap a la globalitat no elimina la necessitat d’una presència en altres països amb l’ajut, això sí, d’Internet. Dit d’una altra manera, per intentar globalitzar cal intentar localitzar. I això serveix tant per al comerç electrònic com per a altres activitats en què el fonamental és la relació entre grups de persones conformades per afinitats de la mena que siguin, com els de consumidors de determinats productes.

Ara bé, com passa amb tot el que és virtual, l’activitat transnacional incipient en xarxa comença a establir les seves pròpies regles de comportament que, de moment, tenen poca cosa a veure amb les que ha generat la cultura de les transnacionals que ara es troben a l’ull de l’huracà de l’oposició a la globalització. Aquest xoc de cultures explica, en certa mesura, alguns dels conflictes que el comerç a escala mundial planteja actualment. Les properes setmanes examinarem algunes d’aquestes diferències.

print