Més pensa una necessitat que cent advocats

Tothom sap que, tard o d’hora, el globus d’Internet petarà. El creixement del capital especulatiu, la quantitat de carcasses que circulen arreu amb l’objectiu d’esdevenir “el millor lloc del món on l’usuari ho trobarà tot i hi trobarà de tot” i la inflació laboral de molts d’aquests nous indrets a la Xarxa és com un iceberg a la deriva que crida “més Titànic, és la guerra!”. Però en l’era del ciberespai les coses passen tan de pressa que així que es produeix “la primera fallida d’una empresa a Internet”, l’empresa que ha fet fallida és comprada per una altra encara que no sigui massa clar perquè, amb quin objectiu i en realitat què és el que adquireix. Tot indica que durant força temps aquestes anades i vingudes esdevindran la carnassa mediàtica. Després de l’eluvió de notícies sobre els milers de milions de qualsevol divisa que apareixen sota les pedres per jugar-se-la a la Xarxa, ara ve el contraflux de les fallides previsibles i els acomiadaments de personal. En realitat, això més que notícia pot arribar a ser camp adobat per a l’avorriment.

Boo.com se’n va anar a can Pistraus amb gran fanfàrria a mitjan maig. Televisió, ràdio i premsa de paper van obrir els seus espais informatius respectius amb la gran notícia: la primera empresa d’Internet que fa fallida. Passats 15 dies, Fashionmall.com va comprar Boo.com per un bon feix de bitllets. Què va comprar? El nom, la marca, els drets sobre el contingut. Per què? Per convertir-lo en el millor portal mundial de la moda, només faltaria. No queda clar si la moda de vestir o la de fer fallida, però ja ens n’assabentarem quan toqui. Mentrestant, uns i altres, mitjans de comunicació i analistes de la Xarxa, continuen navegant pels esdeveniments de la Societat de la Informació amb una superficialitat extrema.

Per més que cridi l’atenció la fallida d’una empresa d’Internet, els sotracs laborals importants continuen essent els que tenen lloc en el món industrial, en el qual milions de treballadors se’n van al carrer sense remissió, com hem vist també aquests dies en la indústria automotriu britànica. Una cosa molt diferent del que els ha passat a Boo.com o a les empreses digitals als Estats Units que comencen a reduir plantilla: tan aviat com la seva cinquantena de treballadors posen els peus al carrer ja tenen una altra feina esperant-los, sigui en un altra empresa, sigui a casa davant l’ordinador.

Com hem dit en ocasions anteriors, l’economia clau d’Internet és en el bescanvi i en l’aprenentatge de com funcionen els fluxos de comunicació a la Xarxa. Aquestes són dues activitats bàsiques en un entorn on tot usuari gaudeix, en principi, de les mateixes possibilitats de crear continguts (participar), aprendre a difondre’ls entre altres internautes (relacionar-se) i respondre a les accions d’aquests (créixer). I això hom ho pot fer independentment de la relació laboral que tingui en el món real (amo de terres, banquer, hereu privilegiat, traficant de síndries, assalariat o desocupat) o en el digital. La Xarxa és una escola formidable d’emprenedors en la qual no hi ha cap més remei que aprendre a tractar amb la matèria primera (dades i informació), processar-la, empaquetar-la i distribuir-la, amb l’avantatge que el mateix emprenedor pot dissenyar tots aquests processos per abastar els objectius que es proposi.

Aquesta escola, que va obrir oficiosament les portes el dia que la web va permetre anar lligant els caps de la intel.ligència distribuïda per la Xarxa, ha col.locat milers d’empreses i emprenedors de nou encuny en el mercat digital. No van començar amb una gran inversió (com avui s’exigeix), ni comptaven amb una plantilla de treballadors assegurada. Però la seva activitat va ser la que va modelar la xarxa que avui coneixem i les seves innovacions van pintar els trets bàsics del paisatge digital que avui contemplem. I en aquest sector d’Internet, fonamental per comprendre l’economia dels fluxos de comunicació en tota la seva extensió, ja hi ha hagut moltes baixes.

No tots van poder mantenir la seva dedicació a la “nova economia” i alguns van abandonar per dedicar-se a altres tasques, tant dins com fora de la Xarxa. Però en passar, com diria el poeta, van deixar una petjada inesborrable sobre la qual avui transiten els diplodocus de les finances que tant admiren els mitjans de comunicació, tradicionals o de la Xarxa, perquè en això d’adorar el gran inversor i de xalar quan cau no hi ha massa diferències entre uns i altres

Aquesta és en gran mesura, i valgui la contradicció, l’economia real del món virtual. Sobre aquesta base s’hi han anat edificant els que avui hom comença a considerar sistemes medul.lars d’Internet, des dels portals invasius fins als engranatges més rutinaris i essencials. Per exemple, a tots els països de l’OCDE (els industrialitzats) el ritme de recerca de feina per la Xarxa es dobla cada any. I aquesta és una activitat que comença a ser transfronterera: aquell que surt per ser pescat no sap ben bé on és la canya, si a la seva ciutat, al seu país o a l’estranger. Juntament amb l’oferta i demanda de feina hi ha l’oferta de gestionar empreses online, és a dir, la deslocalització de les activitats internes tradicionals per tal de reduir l’estructura necessària de funcionament i reduir despeses.

El creixement d’aquests sectors –tots ells posats a punt des de fa un lustre per nombroses empreses pioneres, algunes de les quals han sobreviscut mentre que altres s’han escolat pels desguassos digitals– en els quals encara hi predomina el bescanvi com a element bàsic de funcionament, apunta cap a un fenomen de proporcions considerables al qual dedicarem més atenció les properes setmanes: la creació de redaccions de proporcions considerables per mantenir el ritme de creixement dels portals, tant els generalistes com els sectorials. En molts casos, es tracta de pa, molt de pa per avui i una mica de gana per demà sota la forma –espectacular o no, això dependrà de la moda del moment imposada pels mitjans de comunicació– de les fallides a Internet que tothom espera amb candeletes.

Traducció: Eulâlia de Bobes