De fora vindrà qui de casa ens traurà

La Societat de la Informació comença a fer veure els primers signes de maduració. Com hem dit en altres ocasions, la prova inequívoca de l’impacte social d’Internet la tindrem quan la Xarxa emergeixi del claustre d’ordinadors on és i es projecti més enllà de l’entorn estrictament tecnològic. I darrerament ha estat passant alguna cosa d’aquest estil amb la preocupació que va en augment dels estats europeus per definir polítiques d’educació, administració pública i ocupació referides a la Societat de la Informació. Ara arriba la majoria d’edat a aquest “aflorament” de la Xarxa, quan es demana una política específica d’immigració per tal d’ajustar el mercat de treball de les TIC –tecnologies de la informació i la comunicació– als països industrialitzats.

En això, com en altres aspectes de l’anomenada “nova economia”, els Estats Units i Europa enfronten la qüestió des de punts de vista diferents. Mentre els Estats Units ofereixen residència permanent als tècnics i informàtics d’altres països, Alemanya, el govern de la qual té un pla per dur 20.000 tecnòlegs de l’Índia en un termini de cinc anys, s’ha vist immersa en un dels debats clàssics i virulents sobre l’emigració. “Nosaltres, la pàtria excelsa de la tecnologia, important indis!” I això que aquesta importació es fa per la via de l’excepció i sense que hi hagi la possibilitat de prendre’n exemple. La Unió Europea, mentrestant, manté un silenci discret sobre aquesta irrupció insospitada d’Internet a les polítiques demogràfiques del vell continent. La propera oportunitat que tindrà de dir-hi alguna cosa serà a la cimera del mes de juny, dedicada a la Societat de la Informació.

Els governs, la indústria i la societat, en general, saben que no es pot amagar el cap sota l’ala davant un fet ineludible: l’explosió previsible del comerç electrònic requereix una aportació de prou treballadors preparats en noves tecnologies i tenint en compte les demandes de la nova economia. Encara que sigui obvi dir-ho, no és el mateix obrir una botiga al carrer de qualsevol ciutat que aixecar la persiana digital d’una botiga virtual. La gent involucrada en cada cas és diferent. I es pot dir el mateix del desenvolupament al ciberespai de l’administració pública, l’educació, la salut, el lleure o els nous espais urbans. Si hi ha alguna cosa en què quasi tots els que participen en aquestes iniciatives estan d’acord és en la necessitat de formació, i formació de nou encuny adaptada a les àrees de coneixement emergents.

Els mestres són a l’avantguarda d’aquest clam, però només perquè se’ls escolta més a causa del lloc tan sensible que ocupen. La qüestió, però, es presenta en forma de doble pregunta: Formació sí, però quina? i ¿es pot esperar fins a disposar d’un mercat laboral ajustat al creixement de l’economia virtual o cal importar mà d’obra per anar suplint la manca de treballadors especialitzats? Les respostes impliquen un exercici de previsió complex trufat de dilemes espinosos com el de la reforma de l’educació superior o el de la tolerància social a la immigració per raons tecnològiques, per esmentar-ne només un parell.

Per complicar-ho encara més tot plegat, ni els experts ni els governs es posen d’acord sobre de què estan parlant. Abans de l’eclosió pública Internet se sabia quin era el mercat dels treballadors de les TIC. El formaven bàsicament enginyers de telecomunicacions i software, especialistes en computació, programadors, etc. Ara la frontera és una línia com més va més sinuosa. D’una banda, aquest mercat ha rebut una allau considerable d’usuaris que en poc temps han començat a desenvolupar algunes de les funcions clàssiques dels treballadors de les TIC. A més, han adquirit els coneixements necessaris com a producte –i com a impulsors– de la conversió de la “i” d’informació en la “i” d’informacional, és a dir lligada a tecnologies pròpies d’un entorn com el d’Internet, en el qual es potencia la capacitat d’interacció dels usuaris en arquitectures obertes d’ordinadors en xarxa. De l’altra, els treballadors formats a les TIC s’han desplaçat progressivament cap a la gestió de recursos, la direcció tècnica o executiva d’empreses o el sector de les finances, amb la qual cosa el seu perfil és cada cop més difuminat.

Hi ha un tercer factor molt important al qual encara no s’hi dedica prou atenció. Internet en el fons és un sistema de comunicació mediat per ordinadors. Es pot utilitzar per fer comerç electrònic, aprendre a parir, visitar els cims de l’Everest o estudiar com arribar a ser president d’alguna cosa. Però continua essent un sistema de comunicació mediat per ordinadors. Pel simple fet d’accedir a la xarxa, aquest fet de la comunicació ja existeix i determina la funcionalitat de la mateixa xarxa i dels usuaris. Per tant, l’explosió demogràfica d’Internet és una explosió de comunicadors que ha sobrepassat els límits clàssics de les curses habituals, tant en comunicació com en tecnologies de la informació. Molts han esdevingut emprenedors o gestors de projectes virtuals, per a la qual cosa els ha calgut adquirir coneixements nous que l’estructura habitual del mercat de treball no posava a la seva disposició.

Avui, per posar un exemple, un banc inaugura un mitjà de comunicació a Internet amb la mateixa naturalitat que si nosaltres obríssim un compte corrent. I quan analitzem qui fa aquest mitjà rarament hi trobem periodistes o comunicadors. El que passa més sovint és que hi ha gent que prové de camps que no es poden homologar fàcilment entre ells, a més de l’assortiment habitual de gestors, tècnics de telecomunicació o programació o formats en alguns dels racons del món dels negocis.

El mercat laboral de la Societat de la Informació, doncs, ha esdevingut, irònicament, una regió força impenetrable a l’hora d’extreure’n informació significativa sobre com està composat. Ningú no sap ben bé com definir un treballador de les TIC i, per tant, no se sap com mesurar si n’hi ha manca o abundància. Les universitats i les empreses fan acords de formació amb tota la pinta d’acabar com perdent llençols a cada bugada per veure si troben alguna cosa pel camí que els ajudi a definir la demanda del mercat. La política més sensata en aquest sentit és aquella que, per la banda de la universitat, intenta col.locar estudiants a empreses d’Internet per tal que intimin i es decideixin sobre les possibilitats que les feines ofereixen en aquest sector; i per la banda de l’empresa, la creació de departaments propis de formació continuada –com dèiem al darrer editorial– malgrat la dificultat cada cop més gran per retenir els treballadors. La fidelització en aquest cas és un assumpte complicat, però la inversió en la formació de capital humà deixa un remanent d’experiència a l’empresa d’alt valor estratègic.

Les dificultats actuals de la formació –sobre tot universitària– i la “fugida” dels rols laborals clàssics cap a nous nínxols que la Societat de la Informació crea col.laboren activament en aquesta mena d’estat líquid del mercat laboral. Els països desenvolupats tenen la impressió que encara no hi ha desabastiment de treballadors de les TIC, però no n’estan segurs. I la causa, fins a cert punt, és senzilla, com la mateixa OCDE reconeix en l’informe recent “Perspectives sobre la Tecnologia de la Informació, any 2000”. Els perfils acadèmics tradicionals basats en aquestes tecnologies són molt sol.licitats, els sous augmenten, hi ha dificultats evidents per retenir-los a les empreses i el mercat es comporta amb els tics –valgui la redundància– típics de l’escassetat. I vista la competitivitat ferotge que s’endevina rere el desenvolupament del comerç electrònic, els governs de molts països industrialitzats –els Estats Units en primer lloc, la Gran Bretanya, Irlanda, Dinamarca, Alemanya, Austràlia, Sudàfrica, etc.– han decidit que és millor gestionar ara una falsa escassetat que patir més endavant les conseqüències d’una abundància il.lusòria.

Aquests països han començat a dissenyar les polítiques locals de formació esmentades per incrementar el nombre de treballadors TIC i reforçar-ne la preparació. Al mateix temps, estan llançant xarxes al mercat laboral mundial, per si de cas. Fins ara, això s’havia fet de manera discreta, mitjançant els típics anuncis d’ofertes de feina en els mitjans de comunicació dels països afectats respectivament. Així, els Estats Units pescaven a Austràlia o Sudàfrica, i aquests dos ho feien entre ells i als Estats Units. La situació és a punt de canviar dramàticament. La proposta d’Alemanya és només la punta de l’iceberg d’una política d’estat dels països rics per organitzar fluxos migratoris des dels llocs on aquesta mà d’obra abunda, com a Rússia, l’Europa central i alguns països asiàtics, en particular l’Índia. Només passa que, en aquest cas, el debat típic sobre la immigració per part dels països desenvolupats tindrà lloc en una caixa de ressonància, Internet, i això possiblement afectarà de manera directa la mateixa dinàmica de la discussió i els resultats d’aquesta.

Amb tot això, què passa a l’Índia? Per què ha esdevingut un dels principals proveïdors de mà d’obra amb més futur de l’economia mundial? Doncs això intentarem explicar-ho en el proper editorial.

Traducció: Eulàlia de Bobes