A la bossa de l’avar el diable hi fa forat

La informació brossa continua creixent a un ritme exponencial i descontrolat. Informació reiterativa, redundant, excessiva, hiperabundant i, a més, en contra del que tants gurús asseguren, Internet no és el seu terreny preferit. Mirem la TV i els mitjans tradicionals. D’un temps ençà ha aparegut un personatge nou a la televisió que, evidentment, ha arribat per quedar-s’hi. La família dels telenotícies la formaven tradicionalment el o els locutors de torn que ens explicaven les notícies. Ara s’hi ha incorporat un altre individu amb plaça estable que ens explica les notícies esportives o, més concretament, tot –tot, com sempre, vol dir una miqueta– el que tingui a veure amb el futbol d’elit. En els telenotícies del matí, migdia, vespre i nit, a totes les cadenes de televisió i en una secció especial, fins i tot patrocinada per alguna gran empresa. Per l’amplitud, intensitat que té i recursos que s’hi dediquen, per ara és un fenomen específicament espanyol, encara que van apareixent-ne imitadors arreu.

La resta de mitjans de comunicació, sobre tot els de paper, que ja estaven dedicant una bona part de l’espai a aquest tema, s’ha afegit amb alegria indissimulada al festí. La aposta tan gastada dels mitjans tradicionals per la informació de qualitat, amb l’èmfasi en els aspectes analítics, com una manera de rescatar les millors essències del periodisme i combatre la competència d’Internet, està arribant a límits insospitats amb aquestes sobredosis de futbol.

Som davant un gir en la comunicació relativament nou, però de gran calat. No es tracta de l’aparició de canals temàtics esportius ni d’un increment de les emissions esportives o de les planes dedicades a aquest tema, una cosa ja tan inevitable com el gran terratrèmol que separarà Califòrnia de la resta dels Estats Units. Ni tampoc d’un fet conjuntural vinculat amb l’Eurocopa de futbol que s’està disputant actualment a Bèlgica i Holanda. Som davant la creació d’una àrea d’informació amb presència autònoma en els serveis informatius amb un rang fins i tot superior al de la resta de la informació. Per tant, com és natural, es comença a consolidar com a part inherent de la visió del món que els informatius de TV projecten (“així ha passat i així els ho hem explicat”).

Parlar de futbol tres cops al dia, sobre tot quan l’esdeveniment crucial, el partit, és a diversos dies de distància, genera situacions que són al límit del ridícul més espantós, o bé hi cauen de quatre potes, la qual cosa no sembla que preocupi massa els que confeccionen els telenotícies. Total, la gent s’empassa el que li donin, sembla que aquesta és la seva filosofia. Els periodistes se senten obligats (fins i tot competeixen!) a inflar les esperes amb tota mena de recursos. I quan dic tota mena de recursos, em refereixo fins a aquells que mai ningú no va imaginar que podrien formar part de la pedagogia de la comunicació.

“En Pepet té una petita inflamació del bessó dret i no se sap si demà podrà entrenar”. Ja ni tan sols és notícia si jugarà, sinó simplement si entrenarà. “N’Antonet té una mica d’estrenyiment i serà dubte per a la sessió de massatge de divendres”. Lògicament, la notícia va acompanyada amb les imatges d’un senyor armat amb un micròfon revestit amb el logotip de la cadena de TV corresponent a la porta d’un lavabo. “Aquí dins hi ha n’Antonet; els metges del club l’acompanyen per veure si pot solucionar el seu problema abans del partit del diumenge”. Fa uns dies, arrel del debut de la selecció espanyola a l’Eurocopa, un diari nacional dedicava mitja plana a informar, amb gràfics, infografia i enfocaments ampliats de cada imatge, sobre la textura de la samarreta dels jugadors, la capacitat d’absorció de la suor i les propietats termo-elèctriques-dispersives-quàntiques de la peça de roba. És a dir, eren de cotó i polièster. En un altre dibuix se’ns ensenyava una fitxa rodona de dos colors. Era la que feia servir l’àrbitre per decidir el camp.

Seguint aquest camí s’arriba a indrets del saber insospitats. Com l’aproximació al “tema” de la gespa per via compartida de la botànica i la psicologia social. L’altre dia, a l’informatiu de les 8 del vespre d’una televisió de cobertura estatal, ens varen informar que la gespa d’un estadi, en el qual hi havia de jugar la selecció espanyola passats tres dies, era “seca i un xic alta”. Després d’una sèrie de disquisicions sobre aquesta tendència impertinent de l’herba a créixer, se’ns va perpetrar una entrevista amb un psicòleg que va dissertar sobre la “por a la percepció distorsionada”, un mal que ataca els futbolistes que no s’acostumen a una gespa d'”una certa alçada” i mesuraven malament, sistemàticament, les distàncies o la força que havien d’aplicar per xutar la pilota. Això, és clar, ocasionava una erosió important de la seva autoestima, cosa que era fatal per al rendiment. El periodista va tenir un segon de lucidesa i encara va tenir temps, abans que el tallessin, de dir: “Amb el que cobren…”.

Què ens està passant? què justifica aquesta immersió en barbaritats pseudoperiodístiques injectades a milions de persones? això no ho dic des d’una posició purista o de persona a la qual no li interessa n absolut el futbol en particular o els esports en general. Ans al contrari: he exercit –i n’he gaudit– el periodisme esportiu durant molt de temps, si puc veig els partits de futbol que m’interessen a la TV i penso que en Maradona és un geni en calça curta. Però d’aquí a fer-me empassar que el món es redueix a la rodonesa de la pilota i a la quadratura dels que la converteixen en metanotícia hi ha una distància considerable.

Hi ha qui vol justificar aquesta inversió en temps –precisament en temps, en aquesta era en què, suposadament, el temps és el que més necessitem– i espai informatiu útil dels mitjans de comunicació dedicats al futbol per la importància econòmica d”aquest sector”. Deixant a part la grolleria de considerar els diners com a únic pilar sobre el qual s’aguanta la nostra necessitat de saber què passa al món, a més, en aquest cas, és una santa animalada. Segons un estudi que publicava el diari de Barcelona La Vanguardia el diumenge 18 de juny, el futbol professional a Espanya mou mig bilió de pessetes l’any, aproximadament un 0,6% del PIB. D’acord amb aquest criteri, al costat de l’especialista d’esports que ens ataca a cada telenotícies hi hauria de seure un especialista en ciència (0,9% del PIB), salut, finances (qualsevol banc es poleix en una setmana el que el futbol genera en un any), telecomunicacions, assumptes militars, etc.

És curiós que aquestes variables –com el grau de la presència de l’esport en la informació generalista– quasi mai no formen part del discurs dels que tracten de renovar els mitjans de comunicació tradicionals en aquests temps tan intensos. El 53è Congrés Mundial de Periòdics, que va tenir lloc fa algunes setmanes a Rio de Janeiro (hi tornarem en un editorial properament) sota el lema “Tornar a inventar la companyia periodística: estratègies i encerts” (un titular una mica peculiar, sobre tot si es té en compte que ve de gent de la professió periodística), així com d’altres esdeveniments similars, solen dedicar una bona part dels debats a la necessitat de “reforçar la informació de qualitat”.

Servidor suposa –la qual cosa no ha de ser sinònima d'”individu estrany”– que aquesta informació té a veure, entre d’altres coses, amb el temps i l’espai que es dedica als temes que van conformant la societat en què vivim com, per exemple, l’impacte sociocultural de la immigració, l’abast de les coses que podem o no podem fer en tants camps de l’acció social, les contradiccions entre les tendències del consum i la nostra percepció del medi ambient, la transcendència de certes línies de recerca, en particular les que fan referència la salut, etc., etc., etc. Per descomptat, cap d’aquests capítols és representat per un redactor especialitzat assegut davant les càmeres (o amb secció pròpia en un diari) per explicar-nos com ha anat el dia en cadascun d’ells.

L’única cosa que pot explicar l’increment exponencial d’aquesta brossa informativa reiterativa, redundant i supèrflua, amb una esperança de vida que no supera els dos minuts a la ment de qualsevol, és si recorrem a les millors teories conspiratives. Com a mínim així queda justificat que algú pretén alguna cosa de nosaltres i té un pla d’actuació. En cas contrari, es fa difícil entendre tanta baixesa professional en un món tan complicat i fascinant com aquest en què vivim.