Bufar i xuclar no es pot fer tot alhora

Milions de ciutadans dels Estats Units acaben de comprovar que el sexe del seu president, tan ventilat darrerament per boca dels altres, els ha situat a les portes d’una depressió majúscula i els ha abocat a la soledat més gran. No per una qüestió d’admiració desmesurada cap a la figura inabastable de l’habitant de la Casa Blanca, ni per enveja, decepció, fàstic o impotència pròpia davant la gimnàstica eròtica del màxim mandatari. La culpa del desànim és que s’han assabentat de tot l’entrellat del cas Lewinsky pel mitjà equivocat: Internet. I això que fa només un parell de setmanes ni més ni menys la Universitat Carnegie Mellon, el centre que temps ha va jugar el paper de partera d’ArpaNet –la precursora d’Internet– va avisar tothom que la xarxa de xarxes tenia un efecte pervers sobre els seus usuaris: els duia, bit a bit, cap a la depressió i la soledat. Un estudi de la famosa universitat va arribar a aquesta conclusió després d’haver entrevistat 169 habitants dels 60 milions que pul.lulen per Internet. Una recerca molt pròpia dels Estats Units per treure conclusions generals que afecten el món sencer. Llàstima que els investigadors hagin perdut l’oportunitat de treure resultats més fructífers arran de la publicació digital de l’informe Starr.

Els anys 80 em tocar dur el suplement de salut d’El Periódico de Catalunya. Cada tres dies m’arribava un informe d’aquesta mena a la taula. Un equip universitari d’algun lloc dels Estats Units havia posat 30 persones en una habitació, les havia atipat d’oli d’oliva durant tres setmanes i, lògicament, havia arribat a la concluwió que la dieta mediterrània era, com a mínim, inestable per a la salut de tothom. I així van anar quedant a la cuneta peixos de colors diferents o preparats amb diferents menes de sal, fruites d’un tipus o altre, hàbits culinaris o laborals, etc. El que sempre em cridava l’atenció és que mai deien res sobre els conillets d’Índies. Eren gent feliç en la seva vida privada? Els seus assumptes sentimentals anaven com una seda o més aviat com si fossin d’espart? Els seus fills –o ells com a fills– es comportaven com el model que imposava el mite americà? Els causava més angoixa el verd del bitllet que el de l’enciam de la dieta o al revés? Dit d’una altra manera: on era l’estil de vida en tants estudis de conductes extremes?

Ara està passant una cosa semblant amb la insistència que Internet porta, com a mínim, a la depressió i la soledat (mentre d’altres pugen en equip cap al primer cometa que creua el sistema solar). No tinc dades científiques en mà –ni possibilitats reals de fer les meves pròpies enquestes–, però sospito que els maniacodepressius i els éssers solitaris que hi ha abastament en la nostra societat sense que els calgui injectar-se bits a la vena no estaven pas esperant Internet per guarir mals que provenen de causes molt diferents. Per posar un exemple proper, la televisió es va encarregar de convertir el cercle familiar, tradicional i amic de la xerrameca, en un semicercle de zombis. Afortunadament després ens n’anàvem al bar o al mercat a discutir la jugada que la “caixa tonta” havia mostrat, perquè si no mai més no ens hauríem recuperat a temps per arribar a Internet.

D’altra banda, a la xarxa hi ha una casuística que aquests estudis no recullen mai: la dels que acaben d’arribar. Cada dia hi ha tot un eluvió d’internautes que s’estrenen en les tasques de l’intercanvi de dades amb conseqüències previsibles: mai troben el que volen i la tecnologia per a ells funciona d’acord amb les lleis perfectament definides per Murphy. Si alguna cosa existeix però s’han de fer un parell de passes per descobrir-ho, sempre pararàs en el pas anterior. Per tant, el desànim i la soledat són resultats previsibles en persones que tenen tendència a aquest estat d’ànim. Si el món ja era una porqueria abans, ara que tampoc funciona ni tansols amb una cosa tan lloada com Internet encara ho és més.

Els que portem anys a les xarxes tenim una experiència completament diferent. El cercle de coneguts –i fins i tot d’amics– s’amplia més i més. Per primer cop s’ha trastocat un lema tradicional de l’antropologia: el que diu que per més que els sistemes polítics, econòmics i socials canviïn, un ésser humà quasi mai supera el límit tribal dels coneguts, que és d’al voltant d’un centenar de persones. És la frontera de la tradició oral coneguda i difosa pel grup humà, sigui en l’àmbit rural, sigui en l’urbà. Internet ha posat aquesta xifra potes enlaire i ha esborrat precisament la línia de demarcació entre aquests dos àmbits, tant en l’escala local com en la global. Possiblement, aleshores, la depressió i la soledat provenen, entre d’altres coses, de la nostra incapacitat per moure’ns harmoniosament entre el contrari, la superpoblació que ens envolta.

De tota manera, després d’aquests anys treballant amb les xarxes, no hi ha dubtes sobre l’aparició d’instàncies en les quals cal combatre activament les tendències depressives. En el cas d’Espanya i l’Amèrica Llatina, per exemple, aquests moments són propiciats per la factura de Telefónica o per la política obertament hostil que aquesta empresa té envers els que volem fer coses útils amb les xarxes. O quan volem convertir la feina solitària a Internet en una aventura empresarial beneficiosa (diversió i diners, què més es pot demanar?) i ens trobem amb traves burocràtiques i fiscals extraordinàries que ens tornen a reduir al paper de “Llaneros Solitarios” del ciberespai. Fins i tot en aquests moments n’hi ha prou amb una bona vaga digital per retornar-nos l’alegria al cos i demostrar que no estem tan sols com ens volen fer creure. Amb només un exercici d’aquesta mena n’hi ha prou per demostrar el valor i la virtut de la interactivitat. I per ensenyar-nos que el que és important, com sempre, no és la tecnologia sinó l’impacte social que aquesta té, que depèn –com el mateix concepte indica– de l’ús que cadascú en faci. A Clinton li podríem dir el mateix: el que és dolent no és el sexe, sinó el que cadascú en faci segons les circumstàncies. Però en Bill d’això ja en sap molt.

Traducció: Eulàlia de Bobes.