El Laboratori del Talent

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
18 desembre, 2018
Editorial: 264
Fecha de publicación original: 24 abril, 2001

Qui oli maneja, les mans se n’unta

Aquesta setmana passada em va tocar prendrepart en un esdeveniment insòlit i estrany: el 5èCongrés Internacional d’Educació, que va tenirlloc a Córdoba, Argentina, del 18 al 22 d’abril.Insòlit a causa de l’abundosa plana de conferenciants,18 en total, encapçalada per predictors com AlvinToffler, filòsofs com FernandoSavater, emprenedors com MuhammadYunus, director del GrameenBank, experts en “intel.ligència compartida”com Derrikde Kerckhove, o músics experimentals com StephenNachmanovitch. Només amb un parell d’aquestspersonatges a Europa ja s’hauria muntat una conferènciade tres dies i hi hauria hagut rebombori als diarisi la televisió durant una setmana. Extraordinariperquè hi van assistir més de 4.600 docents d’arreudel país (el 80% dones), que van omplir matí itarda un hangar enorme (en el qual hi hauriencabut fàcilment tres o quatre Jumbos aparcatsen bateria) i les nombroses carpes escampadespel Complejo Pajas Blancas de Córdoba, per escoltarels conferenciats o assistir a desenes de tallersdirigits per professors, experts, investigadorsi tècnics, nacionals o estrangers, en els qualses treballava sobre un ventall molt ampli de temesque preocupen el món de l’educació. I estranyperquè no hi havia manera de trobar cap periodista.Els mitjans de comunicació de l’Argentina ambprou feines es van fer ressò d’aquest congrésmonumental i dels debats que hi va haver que,sens dubte, deixaran una traça profunda en l’evolucióde l’educació d’aquell país i de molts debatsrelacionats amb la Societat del Coneixement.

L’Argentina està passant per uns moments delicats(“quasi bé ja és una època sencera”, deia un mestre).El canvi en l’orientació econòmica impulsat pelnou ministre d’economia Cavallo ha creat una incertesaconsiderable entre la població. El descens dela producció i la productivitat, la creació quasinul.la d’ocupació, el llarg hivern salarial i,en resum, la recessió econòmica alimentada engran mesura per un deute extern de més de 150.000milions de dòlars han creat el que mitjans i analistesanomenen una situació dedesesperança que és complicattractar terapèuticament, per més que parlem d’unpaís amb excés de producció de psicoanalistes.I això es nota quan hom parla amb la gent, queimmediatament expressa les negres perspectivespersonals i generals de l’Argentina.

I si hi ha algun sector particularment castigaten aquest sentit és el de l’educació. La mancade recursos, els sous baixos, la sensació d’abandonamentper part de l’administració i un llarg períoded’autoestima durament castigada pel descens dela reputació social del personal docent han conspiratcontra un desplegament del sistema educatiu queaprofiti les potencialitats inherents del país,d’una banda, i de l’altra les possibilitats enormesque les noves tecnologies aplicades a l’educacióofereixen. Les promeses de connectar escoles iequipar-les de vegades semblen un sarcasme, vistala dificultat, per exemple, d’aconseguir guix.

En aquest context, el contingut del congrésde Córdoba també va ser, tot plegat, insòlit,extraordinari i estrany. La concurrència va aconseguirremuntar per sobre de les seves dificultats particularsi generals per crear un clima que jo no haviaobservat en cap reunió d’aquesta mena anteriorment.Esperonats per la seva energia, pel seu desigmés que evident de superar els sotracs, fossinde la mida que fossin, els conferenciants vanoferir un tapís singular, únic, de la situacióactual a molts camps del coneixement, tradicionalso nous, dels canvis que hi estan tenint lloc,de les diferents velocitats de la tecnologia ide la ment i, per tant, de la naturalesa de lestraves culturals que impedeixen renovar les organitzacions,reassignar recursos d’acord amb els nous horitzonsi preparar-se adequadament per afrontar els reptesque no arribaran en el futur, sinó que ja sónaquí.

Així, van ser examinats els darrers desenvolupamentsde la filosofia, les teories del caos i la complexitat,el contrast entre les metodologies d’educar tradicionalsi les noves, l’impacte de l’educació en xarxa,la tensió entre la paraula i els codis audiovisuals,els móns que palpiten en l’entorn radioelectrònic,la importància de la paraula en un món que flueixcap a l’audiovisual, el paper de la literaturai l’art en les noves empreses, la dialèctica entrela passió i la provocació en l’acte d’innovar,el valor de l’autoexploració per generar ideestrencadores, o la importància rabiosa de la conversaper dissoldre els móns estancs. Cadascuna d’aquestesconferències van ser ateses, pel cap baix, permés de 2.000 persones disposades a trobar lesmaneres de relacionar-se amb idees i experiènciesmalgrat que vinguin embolcallades, molt sovint,en instruments tecnològics als quals és difícilaccedir. Alguna cosa així va passar amb la mevaconferència sobre “educació enxarxada”, ja quemalgrat que menys del 10% dels assistents tenienconnexió a Internet, es van quedar amb la tornadade com treballar per crear xarxes per a l’educació,tant si es té un ordinador connectat com si no.

Qui hi ha darrere un esdeveniment d’aquestesdimensions? Hugo Diamante, cultivador de raresesi ment amb gana d’aprenentatge, tal com diu laseva targeta. Aquest jove catamarquenyenc dirigeixuna de les iniciatives més innovadores de total’àrea del castellà: el TalentLab, el laboratori per al talent humà. Desprésd’haver organitzat els congressos d’educació anteriorsa Catamarca,una de les províncies més pobres de l’Argentina,Diamante va veure que el d’enguany podia desbordarles previsions més ambicioses, com efectivamentva passar, i va decidir traslladar-lo a Córdoba,al centre del país. Això li va permetre organitzarsimultàniament la primera trobada Talent Lab pera 300 empresaris, els quals van tenir l’oportunitatde debatre i escoltar molts dels conferenciantsdel congrés d’educació.

El que va passar a Córdoba és una demostracióclara que les xarxes canvien els paràmetres dela cultura com l’hem entesa fins ara. Ni els EstatsUnits ni Europa serien capaços en aquests momentsd’organitzar un acte d’aquestes dimensions i ambcontinguts seleccionats tan intel.ligentment,destinats a impactar sobre les emocions de col.lectiussencers que se saben sacsejats per canvis queno sempre s’entenen, no se sap gaire bé d’on venen,ni on duen. Encara que els mitjans de comunicaciódiguessin poca cosa o no res de la reunió de Córdoba,sens dubte vàrem tenir el privilegi d’assistira una d’aquelles trobades destinades a reconfigurarel mapa de l’organització social a partir d’unaaproximació diferent a la generació del coneixementi a l’elaboració de discursos que trenquin ambels eixos més rancis de les nostres concepcionsactuals.

La torbada de Córdoba s’inscriu directamenten el debat sobre la “divisió digital”, la diferènciaentre rics i pobres i les possibilitats del TercerMón en la societat de xarxes. Front als que aixequenla barrera ideològica dels diners com a líniadivisòria del món, apareix la gent com Hugo Diamante,que fica el dit a la nafra per recuperar el valororganitzador i dinamitzador de la innovació social,de les idees embolcallades amb la passió, lesemocions i la percepció del jo i de l’altre enxarxes comunitàries que travessen i dissolen lesvelles parcel.les del coneixement i l’estatussocial. Com el Talent Lab, la xarxa del qual començaa projectar l’ombra refrescant des d’una petitaoficina a Catamarca cap als principals centresde recerca i decisió de l’Amèrica llatina, elsEstats Units, Canadà, Europa i part d’Àsia. Diamanteevidentment no creu en la predestinació. No liconvé gens això que els països perifèrics de lasocietat industrial han de jugar per força elmateix paper a la Societat del Coneixement. I,com tants altres, està disposat a demostrar lafal.làcia d’aquesta idea que tant èxit té entrela classe benpensants, tant de països rics comen desenvolupament. El 5è Congrés Internacionald’Educació va ser una passa en aquesta direcció.

Traducció: Eulàliade Bobes

print