De més verdes en maduren

Un vespre d’aquests un amic xilè em deia amb la seva gràcia particular: “Les coses són com són i el demés són punyetes”. Així sentenciava una mena d’ordre immanent del món i, al mateix temps, una expectativa curiosa vist el comportament capriciós d’aquest. Però si bé les coses són com són, sens dubte ara comencen a ser d’una altra manera. Per exemple, tenim Augusto Pinochet envoltat de policies que, per primer cop a la vida, no tenen la missió de protegir-lo, sinó la de mantenir-lo detingut. Si les coses són com són mai no hauríem tingut l’oportunitat de viure un moment tan insòlit com aquest: un dels dictadors més emblemàtics d’aquest final de segle, el nom del qual condensa tota la barbàrie del poder desfermada contra els seus ciutadans, és a punt de ser jutjat malgrat que s’havia protegit amb totes les lleis de punt final que es puguin imaginar. Les coses són com són, és cert, però sembla mentida com estan canviant.

Pinochet encara pot eludir la justícia mitjançant pactes polítics d’alt nivell. Però a ell, i als dictadors i genocides que formen la seva cort, aquest cap de setmana se’ls ha encongit el cul, com el món. No hi fa res el gruix del blindatge jurídic o físic, cada cop són més a prop de llurs víctimes i del reclam de justícia. Ni acords polítics entre partits, ni lleis d’impunitat o d’immunitat, ni apel.lacions al dret internacional podran aturar una realitat com més va més patent: entre les escletxes de la política “tradicional” hi treu el cap una manera nova de veure i actuar sobre les coses. I el fus que fila aquest canvi són els ressorts poderosos d’informació i comunicació que són a l’abast del ciutadà ras. Pel poder, cada cop serà més difícil mirar cap a una altra banda davant d’estats d’opinió expressats per vies aparentment insòlites, però amb eficàcia elevada gràcies a la capacitat comunicativa i mobilitzadora que tenen.

Pinochet ha arribat a la cita amb aquest canvi de les coses en el lloc i el moment equivocats per a ell. Potser va pensar que el fil de la història continuava essent el mateix des d’aquella nit de l’11 de setembre de 1973 en què va aparèixer per televisió, envoltat dels altres tres comandants en cap, per anunciar-nos que havia pres el poder per enderrocar els somnis de tota una època. Les seves paraules anunciaven destrucció amb noms i cognoms. El to de veu començava a emetre sentències de mort i a atorgar patents de tortures per aconseguir els seus objectius. Mai, ni abans ni després d’aquella nit, el missatge em va transmetre amb tanta la convicció que res no seria igual a partir d’aleshores. Ni tan sols els terratrèmols que m’ha tocat viure. Tot el que havíem conegut i viscut fins aquell moment al voltant d’un dels projectes socials més àlgids de l’Amèrica Llatina era a punt de ser estripat i esmicolat fins que no en quedés cap resta. Aquesta era la promesa amb què tots ens en vàrem anar al llit aquell dia inoblidable. La forma que aquell estrip havia de prendre amb prou feines es pressentia rere les ulleres fosques de Pinochet.

Cap dels que vàrem viure els tres primers dies de toc de queda podrem oblidar el buit d’aquelles hores. Tancats a casa, quasi sense comunicació amb l’exterior, pendents de murmuracions, sense poder parlar ni amb els veïns, el primer efecte del cop d’estat va ser el desemparament de la incomunicació, trencat solament pels primers cruixits de la maquinària militar. La nit del 12 de desembre, des de casa nostra, a poca distància de l’Estadio Nacional, vàrem començar a sentir les primeres ràfegues de metralletes, sincopades, intermitents, constants fins a l’alba. Havien començat els fusellaments. Ningú de casa no va poder dormir. A empentes i de manera incontrolada, ens passaven pel cap tossudament insomne les cares d’amics i amigues sobre els quals ens començàvem a preguntar on devien ser en aquells instants, i si ens tornaríem a veure de nou. Quan vàrem sortir al carrer, el dia 13, van començar arribar les primeres respostes: “S’han endut en Tal i part de la seva família. En Qual ha desaparegut, no se sap si l’han agafat o si és amagat”. A partir d’aleshores el teixit social de Xile va ser sotmès a un exercici sistemàtic de necrosi militar. Milers de persones van ser separades de llurs referents habituals mitjançant l’assassinat, la tortura, els camps de concentració, la persecució i l’exili. En la seva fúria destructiva, Pinochet no es va aturar davant immunitats diplomàtiques ni fronteres territorials o jurídiques, i va ordenar assassinar els seus enemics onsevulla que fossin: a Buenos Aires, Washington o Roma.

El món, des del despatx del dictador, podia semblar gran i aliè, com un descampat en el qual podia continuar cometent barbaritats impunement. Però Pinochet, com els seus col.legues argentins, en algun moment es deuria adonar que les coses no eren al seu lloc amb l’estabilitat de sempre. Sobretot la memòria col.lectiva, motor intangible que es resistia a aturar-se per sempre més en pro de la reconciliació nacional i de l’esperit del punt final. Oblidem i continuem com si no hagués passat res. El dictador i els polítics, com sempre, varen coincidir en aquest dictamen. Per si de cas, tant Pinochet com els seus col.legues argentins es van blindar amb lleis que els haurien de garantir la protecció jurídica davant la barbàrie que havien desfermat amb una incontinència irrefrenable. Ni així.

Aquest món cada cop es fa més petit i més compacte. La memòria dels uns passa a formar part de la memòria de tots amb una facilitat insòlita. Informació i comunicació en mans dels ciutadans, els dos primers graons de la societat que els dictadors destrueixen amb el primer tret, ara obren una escala llarga cap als tribunals. De fet, cap a una nova manera d’entendre la política. Més d’un amb les mans tacades de sang avui deu tenir el cul apretat, encara que el segui en una butaca de l’assemblea de l’ONU o el reposi sobre qualsevol dels processos de pau que proliferen al món. Per molt que tractin de refugiar-se en els pactes de “girem full”, no hi haurà prou protecció davant els ciutadans que se senten aliens a aquests acords en nom de les víctimes de tants assassinats i tant de patiment infligit “en exercici del poder”, surti d’on surti. La seva política no és la d’ells. I per primera vegada ara la poden exercir de manera que els seus missatges arribin a les oïdes adients. I si no n’hi ha, les fabriquem entre tots. Des de Clinton amb relació al genocidi que està tenint lloc a Irak, fins als moviments guerrillers que avui participen en processos de pau, els propers anys veurem moltes sorpreses com la que avui s’està trobant Pinochet.

Les coses són com són, és cert, però el futur ja no és el que era i nosaltres no serem on érem.

Traducció: Eulàlia de Bobes.