Ningú no s’alabi del blat fins que el maig no sigui acabat

Som a l’era dels portals. Ja veurem quant de temps dura. Però és clar que ara, o tens un porta, o ets en un portal, o ets bit mort. Per tant, si la cosa és així, pot ser preocupant. Ja sabem per experiència que, siguin físics o virtuals, els portals tenen una certa capacitat d’acollida. No hi cap tothom. La qual cosa és encara més preocupant, com va quedar palès la setmana passada en una taula rodona sobre portals que va organitzar el Grup de Periodistes Digitals a Barcelona (GPD). Quasi 200 persones van escoltar els representants dels portals més conspicus, des dels dels Estats Units, Yahoo, Lycos o Microsoft, fins als locals Telepolis i VilaWeb. Per sobre de les consideracions particulars de cadascun d’ells, la qüestió dels portals continua essent el tema sempitern d’Internet: com organitzem la informació a la Xarxa. Els portals sembla que ofereixen una drecera. Però no crec que haguem d’atribuir a aquest bàlsam més miracles dels que té realment.
Hi ha algunes coses dels portals que em sembla interessant recordar. La primera és d’on ve el portal. L’origen acostuma a ser un directori amb un motor de recerca (hi ha alguns dels autoanomenats portals que només contenen la producció pròpia, la qual cosa és molt pobra des del punt de vista d’Internet, però molt encertada des del punt de vista conceptual del que realment és un portal). Un directori de la mida dels esmentats representa molts anys i molts diners només per acumular adreces i serveis d’Internet.

Fa tres anys vaig conèixer, en una casta vora la mar a Long Island (Nova York) un xicot que es dedicava a ressenyar webs. Cada dia entrava en una plana personal que la companyia li havia preparat, de la qual agafava el llistat de la jornada. Després passava el dia visitant planes i omplint formularis en els quals hi incloïa des del contingut fins a criteris de valoració. La mitjana diària era de 80 webs visitades. Al vespre, es connectava amb el portàtil, deixava la feina a la seva plana i recollia el de l’endemà. Un teletreballador perfecte. Ben pagat, ja que no es dedicava a res més, i podia fer la feina des de qualsevol lloc. A l’empresa n’hi havia 200 com ell, repartits per tots els Estats Units. Si els càlculs eren correctes, aquesta gent pentinava unes 300.000 webs al mes. L’empresa, per cert, era Excite, per la qual ATT-TCI acaba de pagar un bilió de pessetes: 999.999 milions de pessetes més un.

Segona cosa a tenir en compte dels portals-directoris: la generació X d’Internet, els nouvinguts. Els nous usuaris, una massa que tothom desconeix pel que va al volum, densitat i comportament, a la qual caldria aplicar el nucli dur de la teoria del caos i de la mecànica de fluids per esbrinar quants són cada dia i com es comporten. D’aquí ve la X. Però ells són el principal devorador de directoris i, ara, dels portals. Fóra interessant fer una bona enquesta (ja sé que és impossible) entre internautes veterans (més de tres mesos de vida a la Xarxa amb un parell d’hores de connexió diària entre correu-e, llistes de distribució, chat, navegació, etc.) per saber quants cops visiten un portal i durant quanta estona. Tinc la impressió que ens enduríem alguna sorpresa.

Ara bé, el que em sembla més interessant dels directoris és l’evolució de la manera en què estan organitzant la informació a Internet. Al principi (fa dos o tres anys), el directori ni tan sols presentava a la primera plana un llistat del contingut. L’única cosa que mostrava era la casella del robot de recerca (encara n’hi ha així). Després va a aparèixer a la “home” un llistat que mostrava la informació organitzada per les àrees temàtiques “de dins”, sense dir-ne gaire cosa més. A continuació va començar la difícil tasca de subdivisió dels llistats per abastar el màxim possible d’un sol cop d’ull. En el fons hi havia la pretensió no només de mostrar tot el contingut del directori, sinó també de transmetre al mateix temps la idea fal.laç que “tota” la Internet era allí. No calia anar enlloc més per saber què s’estava coent als fogons de la Xarxa. El directori ja era la panxa de la balena.

Vista la futilitat de l’intent, d’una banda, i les ones cada cop més nombroses de nouvinguts, de l’altra, la presentació de la informació va començar a rebre afegitons per reforçar la sensació de totalitat. Així van aparèixer els serveis de notícies propis (els més i menys lloables) i/o d’altres, els primers retalls de comerç electrònic i un “tutti quanti” derivat de les mateixes peculiaritats de cada directori. Tot, si era possible, a la primera pantalla. Com si en entrar en un supermercat ens trobéssim de cop a la porta amb un mapa del lloc que indiqués no només on és la secció de senyores, sinó fins i tot el color i talla de les calces en venda i totes les ofertes d’altres productes del fabricant, ja fossin calçotets, discs o coberteries. Tot d’un sol cop d’ull. Un gran portal.

La intenció és fantàstica, però els resultats són molt pobres. Encara no tenim una tecnologia tan avançada com per poder captar en una sola plana tanta complexitat (tot i que estem anant en aquesta direcció). I, en segon lloc, tanta complexitat continua basant-se en el recurs fonamental d’aquests llocs: el directori, és a dir una base d’adreces de recursos a Internet. El portal, per tant, continua essent un lloc molt limitat en relació a l’oferta global de la Xarxa, només arriba fins on el directori dóna de sí, la qual cosa, per torn, depèn de les dimensions de l’empresa, inversions i aliances amb d’altres serveis per l’estil. I a això s’hi ha d’afegir el valor econòmic incalculable del portal, sobretot per “educar” els nouvinguts, ja que incrementa la visibilitat de certs recursos.

Seguint aquest camí, previsiblement els portals s’aniran fragmentant en àrees d’interès, i això obligarà a reorganitzar la informació d’una altra manera i obrirà les portes a una mena de navegació diferent, més propera a la que en el sector de les tecnologies de pròxima generació s’anomena “navegació conceptual”. Aquesta consisteix en desenvolupar una representació gràfica de la informació guardada en els directoris (o les webs, o els documents, o les carpetes o onsevulla que es trobi emmagatzemada en els ordinadors), independentment del volum, complexitat o heterogeneïtat d’aquesta. La idea bàsica és trobar la informació no a través de les capes successives que l’estructuren (sigui en arbres jeràrquics o a través d’hiperenllaços), sinó espacialment. Per fer-ho cal transformar la informació en un mapa navegable on pràcticament tot es pugui veure de cop, com si es fessin servir les interfícies visuals dels sistemes d’informació geogràfica.

Els portals han intentat fer una passa en aquesta direcció i això em sembla més interessant que la pretensió de globalitat que tenen o l’atribució de propietats extraordinàries en el camp del comerç electrònic i de la seva suposada generació d’informació i continguts. Internet continua essent molt més que els portals, tal com passa a les ciutats. I en els portals d’un i altre àmbit hi predomina més el safareig que la substància. En principi no hauria de ser d’altra manera, ni això treu mèrit a l’esforç. Però la vida, com sempre, es fa al carrer, dins els edificis, a les empreses o en els col.lectius humans. I de tot això, a Internet n’hi ha molt més del que poden abastar tots els portals junts.

Traducció: Eulàlia de Bobes