Per desfer la corda, val mes traça que força

Oblidem la intel.ligència artificial. La propera temporada el que es portarà serà una cosa molt més sofisticada i adequada a l’època: els “artilects” o intel.lectes artificials que, com se sol dir sempre d’aquesta mena d’enginys, seran més intel.ligents que nosaltres. El començament, per descomptat, no és massa prometedor: viuran en el cos d’un gat, però d’un gat-robot: Robokoneko. Si aconsegueixen demostrar que són capaços de superar l’edat de l’oli i arrencar algun miol electrònic al munt de ferralla, als “artilects” els espera un futur brillant, sobretot en les xarxes d’ordinadors. Internet es pot convertir en el seu laboratori predilecte. Els propers anys, a la Xarxa hi creixerà la demanda per estimular la feina cooperativa, potenciar la intel.ligència col.lectiva i incrementar la capacitat de discriminació individual i corporativa a l’hora de cercar informació i seleccionar-la. Aquestes són tasques per a les quals els “artilects” són ideals. Si a això hi afegim la funció d’aprenentatge automàtic i d’autoreproducció evolutiva, ja tenim el menú servit. Juntament amb els humans, una part substancial de la propera generació d’Internet provindrà del planeta de la robòtica. Concretament, dels intel.lectes artificials.
Els “artilects” són el resultat del darrer creuament d’una varietat de disciplines que, si bé fa un temps que fan el ronso en el laboratori, els dos darrers anys s’han posat les xiruques per caminar amb pas ferm. La combinació entre la tecnologia de la interconnexió i comunicació entre processadors electrònics, les neurociències, la biologia mol.lecular, els dispositius artificials basats en tasques cerebrals (visió, parla, sensors de reconeixement espacial i sensorial) i les demandes específiques que provenen d’Internet són les forces bàsiques que en propulsen el desenvolupament.

Enmig d’aquests nous “elements” s’hi troba un tal Hugo de Garis, britànic acomodat a Kyoto, que coordina la feina d’un grup selecte de laboratoris japonesos, britànics i dels Estats Units. I el cervell del cervell s’anomena CAM (Cellular Atomata Machine), ha estat desenvolupat per Genobyte –Boulder, Colorado, EEUU–, i d’aquí a ben poc començarà a funcionar amb 37,7 milions de neurones artificials. En poques paraules: un fotimer de neurones, sobretot si pensem que fins ara només s’havia aconseguit fer algun experiment amb un centenar de neurones d’aquesta mena. Tot i que encara som molt lluny, això sí, dels 100.000 milions que ens enfaixen el cervell, deixem força enrere els 10 milions que tenen els insectes. Els investigadors involucrats en els “artilects” només demanen paciència. Si se’ls dóna una mica de temps, potser cap a finals del segle (20 mesos) aconseguiran apropar-se als sistemes nerviosos dels animals superiors. D’allí a nosaltres només hi ha una passa.

Si bé ja és prou interessant intentar que un cervell artificial amb quasi 40 milions de neurones funcioni, potser aquest no és el punt més destacable de l’intent. El més espectacular, si s’aconsegueix, és l’aplicació de les teories evolutives amb la finalitat d’ajustar i diversificar les tasques d’aquest enginy. Per això, en aquest cas les neurones artificials no són simulacions aconseguides per programació, com passa en la majoria de xarxes neuronals construïdes fins ara. Per això només s’havia aconseguit interconnectar unes quantes centenes, poques, de neurones artificials. La clau de l’assumpte és utilitzar interconnexions electròniques reals. La CAM funciona amb circuits especials que són capaços d’alterar les seves pròpies connexions. D’aquesta manera, a poc a poc es queda amb els millors per a cada funció i, de passada, pot descobrir funcions noves a partir de capacitats adquirides que abans no eren en el disseny original.

Per progressar des dels estadis més simples d’aquestes connexions fins a arquitectures complexes que disposen d'”experiències” acumulades en el procés de creixement, la CAM serà distribuïda en mòduls, cadascun d’un miler de neurones. Aquests paquets seran interconnectats a l’atzar i originaran mòduls nous, anomenats “cromosomes” (interessant, aquesta estimació dels enginyers pels símils biològics). Els mòduls que demostrin més eficàcia en el processament d’informació transmetran els seus cromosomes a la generació de connexions següent. En aquest procés és previst –i en el laboratori ha estat així– que es produeixin mutacions durant els intercanvis de parts amb d’altres cromosomes supervivents. El curiós és que la CAM regularà el ritme d’aquest procés evolutiu, que s’accelerarà a mesura que la CAM adquireixi més eficiència en cada nova generació. Com més vagi més informació hi haurà en el sistema però, paral.lelament, també hi haurà més mòduls amb més capacitat de discriminació i d’ús de la informació esmentada.

Els teòrics del caos, que consideren Internet una de les ninetes dels seus ulls –juntament amb foteses com l’Univers, els forats negres o el segon 16 després del Big Bang– consideren que aquesta “vivència” de la CAM engloba claus molt poderoses per gestionar la Xarxa. Per exemple, ¿on se situa el punt de desajustament si alguns mòduls creixen tant que n’anul.len d’altres, potencialment molt interessants per a la totalitat del sistema, però incapaços de mantenir el ritme de traspàs dels seus cromosomes a les generacions següents? Una cosa similar al que ja està passant a Internet, i del que ja en tenim una experiència prou extensa en el món real. La diferència és que mai no havíem tingut un camp d’experimentació i simulació tan complex on el que és biològic, el que és tecnològic i el que és artificial poguessin conviure per recrear una situació tan “real com la vida mateixa”.

De totes maneres, el que per ara és essencial és el gat, Robokoneko. En realitat, és un robot-gatet, del qual se n’esperen totes les entremaliadures pròpies de l’espècie i l’edat. Durant un cert temps, la CAM funcionarà com la cria d’un felí. Si creix, sobreviu i arriba a adult, saltarà a la Xarxa, i s’hi desintegrarà en desenes de milers d'”artilects” que se’ns enganxaran al cos amb un grunyit de plaer ancestral. Ancestral de fa dos anys. Serà el senyal que ens ha arribat el moment de formar part de l’experiment. I és que aquesta gent no ens deien descansar ni un minut.

Traducció: Eulàlia de Bobes.