Fora de la vista, fora del pensament

Internet és a punt de fer el salt des de les xarxes físiques que actualment la contenen cap a la presència palpable, tangible, en el món real. No només es tracta del fet que a les ciutats cada cop hi ha més tanques de publicitat sobre portals o d’adreces electròniques a la Xarxa. No. És una cosa molt més personal i de més transcendència, L’aparició d’una àmplia varietat de dispositius capaços de fragmentar el contingut d’Internet, de personalitzar-lo, de ficar-nos-el a la butxaca, apunta cap a l’aparició de múltiples tipologies de la Xarxa i cap a l’obertura de nous àmbits de relació entre internautes i entre aquests i masses de persones encara no connectades. L’any que ve veurem la plasmació d’aquesta nova configuració d’Internet, la capacitat de la qual per reinventar-se de maneta de la innovació i la creativitat dels usuaris sembla que no té límits.
Aquesta “sortida” d’Internet de la seva presó natural s’esdevé al mateix temps en dos punts d’un paisatge imaginari. D’una banda (que alguns situarien a dalt, però és amunt, avall, molt avall i arreu) hi ha els amos de les infrastructures, els senyors (possiblement feudals, com diu Javier Echevarría) de cables, satèl.lits, ordinadors, programes, telèfons mòbils, quaderns electrònics, reproductors d’arxius digitals i tota mena d’aparells amb capacitat per emmagatzemar i transmetre informació digital. En un mot: els amos del trastam connectable de totes les formes diverses que l’evolució tecnològica ha imaginat. De l’altra (que alguns situarien a sota, però que en realitat és escampada per l’espai intangible de les xarxes) hi ha els que no paren d’inventar usos propers i immediats de tot el que és digital.

En tots dos llocs –anava a dir extrems– hi ha una veritable explosió d’innovació, creació i inventiva. Però els separa una diferència substancial. Els senyors segueixen la lògica del món real, arrodonint amb les lleis de l’economia el seu poder sobre les coses. Els usuaris, sense ni tan sols plantejar-s’ho com a estratègia (aquesta és una de les propietats menys valorades però més importants d’Internet) s’entossudeixen a subvertir aquest ordre aplicant-hi una lògica virtual d’efectes implacables que exerceix el seu poder sobre els bits. Mentre els primers ofereixen mitjans cada cop més potents i versàtils per accedir a la informació des de qualsevol indret i en qualsevol circumstància –el telèfon mòbil i les agendes electròniques connectables potser en són la millor targeta de presentació actualment–, els segons descobreixen noves àrees per generar continguts que reorienten, una i altra vegada, el desenvolupament de la Xarxa. Dos camps en concret, el de la música i el de l’edició, són a punt de capgirar dos dels negocis més emblemàtics i culturalment més transcendents d’aquest segle. I en tots dos casos l’estirada per aconseguir aquest gir surt de l’àmbit domèstic.

Tots sabem que darrere de cada grup musical, de cada cantant o de cada obra, hi ha una discogràfica. Una empresa que, a mesura que aquest mercat s’ha anat eixamplant, ha necessitat més inversió i unes dimensions determinades per poder col.locar les seus productes a les orelles dels consumidors. Tots sabem també que escoltem, en gran mesura, el que elles volen, la música que els “experts” que tenen trien “en funció del mercat”. I si el mercat –tu, jo, el veí o la discoteca de la cantonada– vol escoltar una altra mena de música (si és capaç d’imaginar-se-la o de crear-la), poca cosa hi pot fer per procurar-se-la, tenint en compte els costos astronòmics d’aconseguir un llançament que tingui èxit.

La perversió d’aquest sistema s’ha fet palesa els darrers anys, subtilment, amb el descobriment progressiu de les “músiques del món” l’existència de les quals era ignorada pel mercat musical (excepte pels pobles que les produïen) i a les quals hem accedit mercès a la tasca (aquí és millor que no hi posem cap qualificatiu) de músics rics o de grans cases discogràfiques. L’exemple més proper i immediat el tenim en aquest grupet fenomenal de músics i cantants cubans, molts dels quals són nonagenaris, que de sobte, encara que actuen des dels 14 o 15 anys, “aconsegueixen l’èxit” de la mà d’un músic consagrat, Ry Cooder, recolzat per una discogràfica potent. Sense aquests dos elements el món no s’hauria assabentat de l’existència d’Ibrahim Ferrer o de Compay Segundo, i ja no diguem del Buena Vista Social Club.

I estàvem així quan va i apareix l’MP3 (**), el sistema que converteix la música en arxius petits que es mouen per la Xarxa com si fossin escarabats: cap racó ni cap escletxa els són desconeguts. Al principi, les discogràfiques van veure ràpidament el perill de la piratria. I van tractar d’aturar el que era imparable. Ja ho havien aconseguit quan van aniquilar el DAT, el sistema d’enregistrament digital llançat per Sony, i diversos dels formats en CD gravable. Però aquelles eren batalles entre gegants, entre corporacions de calibre similar. Ara la lluita és desigual. No hi ha manera d’arribar a un acord polític, perquè no hi ha interlocutors. O, més ben dit, n’hi ha milions, la qual cosa evidentment dificulta arribar a un arranjament que satisfagui tothom. Malgrat que les grans discogràfiques avui s’enquadren en nou grups multimèdia poderosíssims l’ambició global dels quals els porta –això diuen els experts– a menjar-s’ho tot i a estendre els tentacles per tot arreu sense deixar res per als pobres vianants (vegeu l’editorial “La Gran Trituració”), ja han perdut la primera batalla davant els internautes, i en perdran moltes més.

Per si fos poc, a les lleixes dels supermercats ja s’hi troben els reproductors d’aquesta mena d’arxius musicals. Aparellets de les dimensions d’un paquet de cigarretes que són capaços de carregar unes dues hores de música directament des de l’ordinador. Encara són cars (uns 200 dòlars). Abans del proper més de juny costaran la meitat. I de cara a Nadal del darrer any del segle els començaran a regalar quan comprem un parell de sabates o quan signem una hipoteca. I no oblidem la ubiqüitat del que és digital, que durà la música a qualsevol dispositiu connectable. De fet, ja hi ha telèfons mòbils preparats per carregar dues hores d’aquests arxius musicals, i la bateria aguanta 11 hores de música.

És aquí on ens trobem avui dia. Ara prenguem aire. Els arxius MP3 que circulen per la xarxa són de música ja gravada, publicada i públicament reconeguda. Quina distància ens separa del fet que el grup del barri, el cantant frustrat a qui mai cap discogràfica no va donar una oportunitat, els nanos que toquen a totes les festes, etc., comencin a distribuir la seva música en format MP3 per la Xarxa? No els cal rampa de llançament, ni més promoció que la que ofereix el “boca a orella en xarxa” (el correu electrònic), ni la lluita degradant per aconseguir tres minuts d’emissió en una ràdio. A més, la inversió tècnica per a l’enregistrament és mínima i l’aparador, de cop i volta, global. Ja tenim els ordits d’un nou negoci i només estan esperant els nous empresaris, els nous subministradors de continguts (els músics) i un públic que, fins que no escolti, no sabrà ben bé què vol. Tot és al seu lloc esperant fer-los la vida cada cop més excitant a les discogràfiques que, els darrers anys, s’han gastat milers de milions de dòlars per quedar-se catàlegs musicals enormes per conquerir aquesta parcel.la crucial del món del lleure. Mai no van pensar que la competència sortiria de les “discogràfiques domèstiques”.

En el món de l’edició pot passar una cosa semblant. La clau de l’èxit d’Amazon va ser que va aconseguir batre gegants com Barnes&Noble a través de la Xarxa en el seu mateix terreny: la distribució de llibres ja impresos. Però nosaltres, els consumidors, continuem sotmesos al criteri de les editorials, grans i petites. En poques paraules, a la inversió i les dimensions mínimes del negoci per poder col.locar –promocionar– un llibre en el mercat. Els nostres llibres, en canvi, els escrits pels mateixos internautes, encara no han aparegut a Internet. Són una raresa, sobre tot per la dificultat per treure’ls fora de la Xarxa. Els senyors de les impressores encara no s’han plantejat seriosament aquest mercat, per més que parlin de llibre sota demanda i coses per l’estil. I, és clar, imprimir més d’un centenar de planes no és a l’abast de qualsevol. Fa falta una cosa equivalent al lector d’MP3, una eina en la qual puguem descarregar el llibre, consumir-lo com si l’haguéssim imprès en paper i tornar a carregar-lo tants cops com vulguem. L’aparell més ben situat, per ara, és el Rocket-ebook (***). Però sens dubte n’apareixeran d’altres que, com en el cas dels arxius musicals, començaran a traficar amb arxius de llibres coneguts fins que es produeixi el salt cap a les “editorials domèstiques”.

En tots dos casos, el de la música i el dels llibres, que fan tota la pinta de ser la punta de llança d’una tendència torrencial a la qual s’abocaran noves maneres de distribuir informació, educació, debats públics, guies ciutadanes, vidoejocs, etc., la combinació explosiva comença per la Xarxa i surt al món exterior adherida a la persona a través d’aquests passos:

• Arxius –musicals, de text o multimèdia– compartits de manera senzilla per la xarxa.

• Descàrrega ràpida en un aparell de funcionament tan senzill com un “walkman”.

• Recàrrega de l’aparell tants cops com es vulgui.

• Biblioteques, discoteques o totteques plenes d’obres protegides, llicenciades o pròpies.

Milers de músics i escriptors anònims són d’enhorabona (els demés, no ho sé pas). Aquella obra que era al calaix i que més d’una vegada vares tenir la temptació de llençar-la al foc etern vista la incomprensió de l’editor de torn comença a posar-la en un ordinador. Així com per jugar a escacs hom sempre roba un rival per batre’l, encara que sigui un nadó, també trobaràs algú a qui li agradarà la teva música o la teva novel.la. I ningú no et podrà treure el plaer d’exposar la teva obra al veredicte del públic, una cosa que sempre et van negar, si no és que et ficaves en una cursa d’obstacles desenfrenada per “arribar al capdamunt”. Ara, ni cim, ni planes, simplement la Xarxa. Potser fins i tot guanyes diners amb la teva obra. I si no, pots esdevenir una casa discogràfica o editora domèstica i descobrir nous valors per les obres dels quals estarem disposats a pagar un cànon de consum. Això no tan sols és una predicció: ja està passant.

(*) Aquest és un text ampliat de la presentació que vaig fer el 13/12/99 a la trobada organitzada per Alfons Cornella a ESADE amb el títol “Què passarà amb Internet l’any… 2000″. Missatge 473 d'”Extra-net”.

(**) Enllaços a MP3:

Tot el que té a veure amb MP3

Venda de música pròpia.

Una altra botiga de música MP3

Diamond multimedia ha creat el lector Rio

Lector d’MP3 i CD

El reproductor Yepp de Samsung

El Jazpiper

El Lyra de Thomson

Uns encants de música MP3 en castellà

(***) Els enllaços sobre l’e-book es he d’agrair a José Antonio Millán, que manté unes planes força interessants sobre aquest aparell:

Per començar, la plana de JAM sobre l’e-book.

Debat sobre pirateria amb una intervenció d’Héctor Piccoli, editor digital.

Impressió segons demanda.

Novetats bibliogràfiques: “La propiedad intelectual en la era del acceso universal” i “El futuro de la narrativa en el ciberespacio”

Traducció: Eulàlia de Bobes