De la fusta per fer-ne tascons, no n’esperis politeses

“Això és una bogeria”, “la bombolla explotarà un moment o altre”, “el mercat ha perdut el seny”, “mira el que ja està començant a passar als Estats Units”. Aquestes són algunes de les frases que hom sent irremissiblement quan avui dia es parla d’Internet. El ball que no s’atura de milers de milions (en qualsevol divisa) destinats a la compra i venda d’empreses de tots els estils i colors és la música de fons d’aquestes tonades. Vaja, que si et despistes, te’n vas a fer el vermut a qualsevol bar i els llagostins se’t converteixen en accions i les olives en inversions tecnològiques prometedores. Les coses estan arribant a un punt que, per primer cop, els “experts” comencen a dir en públic que s’està comprant molt de fum, que les empreses d’Internet que són adquirides a preus desorbitats ni tenen tanta cosa, ni són tan determinants a la Xarxa, ni situen el comprador d’una manera nítida i avantatjosa davant els seus competidors. Però els competidors estan abocats al mateix frenesí, amb la qual cosa aquests avisos fan poc efecte en els cants de sirena. Amb aquest panorama, el mercat de la xarxa cada cop s’estructura per dalt de manera més vertical, en una carrera vertiginosa per engruixir les carteres d’actius, mentre que per baix passen coses que, a curt o a mig termini, fan tota la pinta d’esdevenir l’agulla que farà esclatar el globus.
L’eufòria actual del mercat hispà d’Internet, desfermada en gran mesura per Telefónica i els grans bancs, no ha desembocat encara en l’aflorament de les “solucions Internet” amb les quals puguem afrontar situacions i necessitats que no podem resoldre en el món real. La política d’adquisicions i d’integració del negoci d’aquestes corporacions es regeix pel criteri del “llistat de clients”. Com més llargs siguin aquests, més negoci hauria d’haver-hi (perquè encara no n’hi ha) en algun moment d’aquest futur que insisteix a quallar com a present abans d’hora. I com més llistats de clients –o més perspectiva de ser deglutit per alguns d’aquests llistats–, més profunds són els estremiments de la borsa.

I ja se’n pot veure el resultat. Som espectadors d’una joventut exuberant dels mercats, amb massa efluvis i energies en excés, que es recondueixen cap a tot allò que es mogui amb una lleugera càrrega eròtica (llegiu promesa de festeig d’operadors, bancs, capital risc, grans consultories, etc). Negoci, el que se’n diu negoci, no és gaire clar on n’hi ha. Prestació de serveis en línia, el que se’n diu serveis en línia d’aquells que ens fan amuntegar-nos esperant que funcionin perquè no hi ha cap altra manera de fer les coses, tampoc són abundosos. La distància entre les inversions i els continguts disponibles continua essent sideral. I això que som a les portes d’un altre gran “big bang” que ens arribarà de maneta de la telefonia mòbil i del cable sense fils.

Vista aquesta mena de desvarieig epidèmic, hom se sent temptat d’acompanyar l’evolució del mercat. Si el que estem vivint és una etapa d’excedents abundosos generats pel capital especulatiu i els serveis de la Xarxa no emergiran definits clarament fins que s’aclareixi el panorama, potser el gran negoci del moment és col.laborar a fer escampar la boira. És a dir, aconseguir que es gastin milers de milions de dòlars ràpidament, incrementar la taxa de malbaratament en el mínim de temps possible. S’hauria de crear una consultoria del dispendi i el malversament. Derribos.com, S.A. Escolti! Aquí, aquí hi ha dos nanos que fan meravelles amb les bases de dades i vénen mandarines per la Xarxa! Atenció! No us ho perdeu: un programa que permet imprimir a casa la informació que es distribueix per correu postal!

D’aquesta manera la fullaraca cremarà més de pressa i l’entramat de veritat de la societat de la Informació tindrà l’oportunitat de treure el cap. I començarem a veure i a treballar amb els sectors i activitats que la vertebren, com l’educació, la salut, la gestió intel.ligent del coneixement, l’organització de la vida quotidiana –i empresarial– d’acord amb la lògica virtual, la interrelació entre “socis naturals” en el context global per més local que cadascú sigui, el negoci basat en demandes personals i no només en les expressades en menús precuinats, etc. Tot plegat requerirà sistemes d’informació i de relació, tecnologies de trobada en què la demanda i l’oferta coincideixin per a alguna cosa més que comprar i vendre. Plataformes, en definitiva, que si en aquests moments existeixen amb prou feines són visibles però que, sens dubte, aguantaran els aspectes més variats i pertinents de la vida en la Societat de la Informació. De fet, això es pot detectar una mica en la contradicció de voler vertebrar la xarxa verticalment a cop de talonari, mentre que el flux constant de nous internautes sumat a la maduració dels que ja hi ha planteja la modificació constant dels paràmetres en funció dels quals Internet es desenvolupa. Si la població del ciberespai fos estàtica, si es comportés com a client que només pot decidir el que sigui a partir d’ofertes preestablertes, com passa en gran mesura en el món real, tota la follia actual tindria alguna raó de ser. És més, tots ens hi hauríem de ficar ràpidament i comprar el més aviat possible el segell de moltó necessari per poder-ne gaudir.

Però la capacitat d’interactuar de cada internauta (individu, agrupació, organització, empresa, administració o simple manat d’espàrrecs), de modificar la situació, la volatilitat en conseqüència de la seva fidelitat, l’amplitud de l’espectre per forjar aliances a partir d’interessos explícits o no, el polifacetisme de la relació que mantenen amb la Xarxa, la maduració de la valoració de la qualitat, ja sigui en la informació, el coneixement o en les relacions amb qui busca o desenvolupa afinitats, la possibilitat de crear identitats locals fortes en l’escenari global, etc., tots aquests aspectes introdueixen aquest element tan enriquidor del caos que, al cap i a la fi, és el que defineix el mapa del món virtual. I aquests aspectes requereixen serveis en línia específicament pensats i elaborats per afavorir i, encara que sembli paradoxal, organitzar aquest estat de caos per tal d’abastar els graus de benestar que les xarxes puguin proporcionar.

Si per arribar a aquest punt cal fundar “Derribos.com, S.A.”, doncs la fundem i santes pasqües. Al cap i a la fi, seria una empresa totalment imbuïda de l'”esperit” d’Internet: l’objectiu consistiria a ajudar els “grans actors” perquè facin ràpidament el camí que han emprès amb una energia envejable, és a dir, que arribin als nivells de misèria econòmica més elevats mitjançant el dispendi de la fortuna de tots plegats. Ja sabem que això és perillós i que provocarà tremolors en el teixit econòmic que molta gent no podrà suportar. Però no se m’acut cap altra manera més expeditiva de refredar la libido desbocada d’alguns consells d’administració.

Traducció: Eulàlia de Bobes