Quipica alt va amunt

Facinc anys, quan la Web començava a sortir a la llum pública, a Estocolmva aparèixer un diari que es distribuïa gratuïtament al metro. Pocdesprés en van aparèixer edicions a Gotemburg i Malmoe. Avui és eldiari més llegit a Suècia.L’experiència, però, no va restar al país nòrdic. L’empresa editora, Modern Times Group,un conglomerat amb interessos a la ràdio, la TV i Internet, entred’altres, va crear la companyia Metro International, amb seu a Londres,i va repetir la fórmula a Praga,Budapest, Helsinki, Santiagode Chile, Zurig, Newcastle, Filadelfia, Roma i Toronto. Els mesosa venir puja per sis nous llançaments en grans ciutats, incloses algunesd’Espanya i Itàlia. Entre totes les edicions, ja és el cinquè diaridel món, amb 2,6 milions de còpies diàries. Abans d’acabar l’any lacompanyia espera distribuir 3,8 milions d’exemplars, i això la fariapujar dos llocs. El que més crida l’atenció és el model de funcionamentd’aquesta publicació: “a la Internet” sense ser a Internet. I l’exemples’escampa arreu. En aquesta aventura ja no hi ha només els suecs.

El seu principal competidor és Schibsted,un altre grup transnacional amb seu a la veïna Noruega, que distribueixdiaris gratuïtament a Colònia i Zúric, entre d’altres ciutats, ipugna per aconseguir les llicències de distribució als metros d’algunescapitals europees, frec a frec amb els suecs. A més, The AssociatedPress, l’entitat que agrupa els periodistes britànics, elabora elseu propi diari gratuït per al metro de Londres. Els darrers mesoshan aparegut iniciatives similars, sigui en la fase de projecteo de concreció, a Madrid, Barcelona, Milà, París i Roma, emparadespels dos gegants escandinaus i/o per grups locals, que intentenrepartir-se un pastís que fa amb prou feines un lustre ningú nosabia que existia ni, per descomptat, que seria tan suculent.

D’onva sortir la idea? Aquests diaris són el que més s’assemblaque hom pugui imaginar als “dazibaos”, els diaris murals popularsque van plasmar el debat ideològic i els esdeveniments sanguinolentsde la revolució cultural xinesa. En aquesta versiómoderna, allunyada ja de les grans marees desencadenades per Maofa més de 30 anys, en lloc d’enganxar el diari a una paret,empren per distribuir-lo una de les vies més transitadesde la ciutat, el metro o la porta de la superfície d’aquestmitjà de transport, i reparteixen, mitjançant personeso dispensadors automàtics, els exemplars gratuïtament.

Nodeu pas ser casualitat, doncs, que els primers promotors d’aquestaidea fossin dos maoïstes suecs als quals els van arrencar elprojecte de les mans per uns quants milions de dòlars. Sitenien la intenció d’iniciar un pla d’agitació ideològicaenginyós a Estocolm, va quedar asfixiat per la xifra delxec, que va superar de diversos zeros la des quilòmetresque separen les coves de Iunan, on Mao va començar la LlargaMarxa, de la capital sueca.

Tampocno deu ser casualitat que la idea quallés justament quan Internetestava sortint a la llum pública de maneta de la Web. Aquest ésel model en què es miren aquests diaris, amb la diferència que apliquenels mètodes i les característiques de la Xarxa al món real. Sóndiaris-fórmula, de franquícia. Són elaborats com si fossin planesweb mitjançant programes informàtics que creen els requadres onha d’entrar-hi la informació, el titular i la foto, si n’hi ha.Ofereixen un resum de les notícies del dia netes, polides, desossadesi fàcils de digerir. No hi ha opinió, és a dir que n’hi ha per lavia tàcita, i es proclamen independents de poders polítics i econòmics,malgrat que la dimensió de l’empresa de vegades els obliga a pactar-hi.Les redaccions són d’entre 10 i 15 persones, entre editors i periodistes,tant si se’n distribueixen 1.000 com 500.000 exemplars. La mateixaempresa sueca, per exemple, és dirigida a nivell mundial per 11persones des de Londres. Molta menys gent que a una “puntcom” mimadapel capital-risc. I, com passa a la major part de la Xarxa, la informaciód’aquests diaris és gratuïta. Els ingressos provenen de la publicitat.

Elsmitjans de comunicació tradicionals contemplen aquestes operacionsamoïnats. No només els preocupa la gratuïtat del producte i el volumde les tirades, que en general és superior al dels exemplars depagament, sinó la velocitat de desplegament i execució dels projectes,les escasses despeses d’infrastructura –no tenen impremta pròpiai amb prou feines un petit equip d’administració– i la taxa depenetració que tenen. A primera hora del matí, possiblement abansque la gent hagi tingut temps de passar per un quiosc, ja es trobaa les mans un diari gratuït que la posa al dia –dins uns límits– dels esdeveniments més rellevants en l’escenari internacional, nacionali local, juntament amb informació de lleure, cartelleres, espectacles,etc. Aquestes empreses, per la seva banda, argumenten que ningúno té el monopoli de la distribució d’informació –igual que ningúno el té a Internet– i que, en lloc de posar-la en un ordinadora disposició dels internautes l’ofereixen des d’un dispensador atots aquells que vulguin fer clic a la tapa i treure’n un exemplarde paper gratuïtament.

Notothom entén l’argument. A Xile, per exemple, El Mercurio s’ho vaprendre molt malament i va dur els suecs al Tribunal Suprem perimpedir que distribuïssin al metro. Van guanyar i ara hofan a laporta del metro. La reacció dels mitjans de comunicació locals d’altresciutats ha estat similar: en molts casos han intentat aliar l’ajuntamenta la seva causa per tal d’aturar aquesta “competència deslleial”.Quan els diaris de Toronto van saber que Metro Internacional anavaa llançar un periòdic al seu hàbitat, van preparar immediatamentedicions gratuïtes, encara que repercutissin negativament contraells mateixos. L’empresa sueca es va endur mitja dotzena de periodistesa la ciutat canadenca, els va tancar en un hotel i passats cincdies el seu diari era al carrer. Ja ho hem dit: com fer una planaweb.

Laironia del cas és que, allí on hi ha dades fiables, sembla que elsdiaris gratuïts fan augmentar el nombre de lectors dels diaris depagament. D’entrada, gent que mai no havia llegit un diari ara hofa per primer cop. I molt sovint les notícies de l’exemplar gratuïtdesperten la curiositat del lector per saber-ne una mica més, perla qual cosa ha de comprar un dels diaris tradicionals. D’altrabanda, tampoc no és clar que la lluita per la publicitat es concentrien el mateix pastís. Molts d’aquests diaris gratuïts busquen anunciantsla destinació natural dels quals és la televisió.

Comqualsevol altra empresa d’Internet, encara que operin en el mónreal, Metro International i Schibsted apunten al Nadasq de NovaYork, on la primera és valorada en mil milions de dòlars. Mentrestant,la seva metodologia està creant escola. Els diaris pasteuritzatsi esterilitzats, preparats en sèrie com si fossin entrepans d’unahamburgueseria o portals de paper, sens dubte obriran nous canalsde distribució no només de la informació que recullen ara de lesagències de notícies i del parell de periodistes que surten a espavilar-sepel carrer. En realitat, per tal com estan organitzats i per l’orientacióque tenen, tot indica que poden esdevenir en un futur proper undels models de translació dels continguts digitals d’Internet alpaper per a un gran públic que encara trigarà molt a aprofitar lesoportunitats de la Xarxa.

Traducció: Eulàliade Bobes