No hi ha mal que no tingui remei

A mesura que augmenta la població a Internet, també augmenta la preocupació sobre el destí dels països pobres en l’Era de la Informació. Però a mesura que augmenta la població a Internet, podem mantenir les mateixes preguntes de sempre sobre les relacions entre països rics i pobres? En la Societat de la Informació, són vàlids els interrogants no resolts per la Societat Industrial? Aquest i el proper editorial els dedicarem a examinar aquesta qüestió.
Quan escoltem les respostes que actualment es dóna a preguntes d’aquesta mena, sobretot en boca del nombre creixent d’intel.lectuals que comencen a preocupar-se per aquests temes (i que majoritàriament procedeixen d’una experiència d’esquerres frustrada, la qual cosa lastra considerablement les seves anàlisis), sembla que hi ha un ordre immutable de les coses: aquestes sempre han de passar de la mateixa manera, i respectar alguna mena de seqüència històrica curiosa. Si existeix un paradigma del pensament únic, aquest punt de vista em sembla l’expressió més depurada de la seva tesi motriu. I, curiosament, entre els defensors més fervorosos d’aqust ordre immanent hi ha aquells que aparentment critiquen que el neoliberalisme actual es basi precisament en aquest pensament únic tan gastat.

El discurs té una arrancada unilineal: ens diuen que els pobres d’avui seran els pobres de demà. No ens diuen, per exemple, que molts dels pobles pobres d’avui en el passat no ho eren pas, i viceversa, que molts dels pobles rics d’avui vivien en condicions miserables encara no fa gaire. No cal ser massa detallista sobre aquest tema. Dels imperis dels darrers 300 anys no en queda cap. Dels d’aquest segle, un, i encara és molt discutible. De la qual cosa es podria deduir, al menys, que els imperis neixen, creixen, es desenvolupen i moren, tant si els seus dirigents i usufructuaris directes ho volen com si no, i per més eterns que semblin en l’època d’esplendor. I l’Espanya d’avui, sense anar més lluny, no és gaire reconeixible ni tansols en un llibre d’imatges dels anys 60; no diguem ja de fa 60 anys. L’anàlisi lineal no sembla que ens porti gaire lluny, sobretot en aquests moments en què assistim com a testimonis i protagonistes privilegiats a una d’aquestes fases turbulentes de la història humana la sortida de la qual, al menys, es fa difícil de pronosticar. En el millor dels casos, l’experiència recent ens servirà de molt, però en el pitjor ens col.loca davant els ulls un pasiatge conegut que ens impedeix fer-nos les preguntes adequades per oritentar-nos davant la nova dinàmica del que està emergint.

En l’article “Carta a Alfredo”, publicat en aquesta revista la setmana passada, Karma Peiró citava un paràgraf del premi Nobel de literatura José Saramago, que deia en un article del diari Le Monde Diplomatique –un dels mitjans, si no el mitjà, que més ha fet miques el pensament únic–: “Amb prou feines un 3% de la població mundial té accés a un ordinador, i els que l’utilitzen encara són menys. La immensa majoria dels humans ignoren l’existència de les noves tecnologies, donat que ni tansols tenen aigua, llum, electricitat, hospitals, escoles, cotxes, neveres… Si no s’hi fa res, l’actual revolució de la informació pasarà igualment d’ells”. La seqüència que l’escriptor portuguès esmenta és l’estereotípica de la Societat Industrial per sortir de la pobresa: es comença per les xarxes d’agua (higiene) i es continua per les d’energia, salut, educació, carreteres, confort domèstic, etc.

Ara bé, Saramago –i prenc l’escriptor portuguès només com a exemple d’una manera d’exposar la qüestió que ell anomena la “revolució de la informació”– posa el llistó molt amunt: sense aigua ni electricitat, és a dir, sense les dues xarxes d’infraestructures bàsiques, com voleu tenir un ordinador a casa? I si l’ordinador és la base de les noves tecnologies que propicien la revolució esmentada, la deducció és òbvia: aquesta no arribarà mai als sectors més desafavorits del planeta, que continuaran empresonats en les circumstàncies actuals “in saecula seculorum”. Dit d’una altra manera: si la Societat Industrial ha estat incapaç de satisfer aquesta demanda fonamental per a centenars de milions d’éssers humans, com ho resoldrà ara que ni tansols han arribat al telèfon?

Saramago té raó. Si la manera d’obtenir aquests dos béns essencials (higiene i energia) consisteix en perseguir la recepta consagrada per la societat industrial, és a dir una acumulació primitiva de capital per propiciar el desenvolupament d’aquestes infraestructures, efectivament no hi ha cap mena de solució possible que vingui del teclat d’un ordinador que, a més, no es troba ni en pintura en aquestes circumstàncies. Malgrat això, la seqüència per abastar certs objectius no ha de ser sempre la que coneixem. El segle XVIII, per exemple, com expliquen els arquitectes Justino García Navarro i Eduardo de la Peña Pareja en l’obra “El cuarto de baño en la vivienda urbana”, publicada recentement pel Colegio de Arquitectos de Madrid, quan el rei Carles III va voler netejar la ciutat per eliminar les olors de defecacions i altres deixalles que la gent llençava amb tota naturalitat a la via pública, el monarca es va trobar amb l’oposició oberta dels metges, els quals van considerar aquesta mesura perjudicial per a la salut. De vegades hom té la impressió que aquests metges encara són entre nosaltres.

La qüestió avui és que allí on no hi arriben les xarxes d’infraestructures bàsiques i es condemna milions de persones arreu del món a la pobresa, sí que hi arriben les xarxes d’informació. La primera, i més patent, la televisió. Saramago, i juntament amb ell tots els que pensen de manera similar, comet un pecat de reduccionisme molt habitual: anomena noves tecnologies (d’altres prefereixen dinr-ne teconologies de la informació) l’ordinador. Però aquesta conjunció de “hard” i “soft” és una de les maneres possibles per les quals es pot accedir a la informació. Una altra és, per descomptat, la televisió.

Fa uns dies tornava des de Ouarzazate a Marrakesh i vàrem fer parada a Tizi-n-Tichka, a la cadena de l’Atlas, a 2.260 metres d’altura. El lloc era una botiga de pedres i bijuteria, quatre cases i un bar, en el qual m’hi vaig refugiar de la ventisca de neu per prendre’m un cafè. Només hi havia dos marroquins darrere la barra, un client mort de fred, i jo. Abans d’abaixar la palanca de la màquina de cafè per omplir la tassa, tots dos m’estaven comentant oportunament per què Van Gaal tenia poc futur com a entrenador del Barcelona, que a qui se li acudeix vendre De la Peña al futbol italià, que com pot ser que els espanyols admentin equips de futbol plagats d’estrangers i, d’aquí, a l’Euro i què podia significar la nova moneda per a Europa només hi havia un pas diminut, que el van fer amb tota naturalitat. La xarxa d’informació funcionava i era força ben engreixada. Les altres, les de la higiene i l’energia, eran sota mínims, com en tants d’altres pobles d’aquesta zona del sud del Marroc que llinda amb el desert.

La qüestió és què representa aquest accés a la informació i què se’n pot fer. Si la única informació que pot arribar és la que la televisió proporciona en el format actual, aleshres no hi ha remei. Continuem en l’àmbit de la Societat Industrial. Informació administrada des de dalt per poders constituïts sòlidament i sense cap possiblitat d’interactuar entre emissors i receptors. Aquí no hi ha ni revolució ni res que s’hi assebmli. Ni tansols innovació tecnològica, a la qual sembla que mols hi adscriuen uns valors terapèutics socials misteriosos. La innovació tecnològica no és la que promou el canvi social, sinó l’ús que la gent fa de la tecnologia. I perquè això passi s’ha de tractar de tecnologies amb certes particularitats, com passa amb Internet. En cas contrari, ens trobem davant innovacions tecnològiques que s’imposen per altres raons, bàsicament de pressió comercial. I si el canvi social s’ha de lligar només al funcionament del mercat, aleshores millor que plegeum i ens dediquem a una altra cosa.

Aquest és el nou aspecte que massa sovint s’escapa de l’anàlisi de la situació actual. No es tracta que Internet sigui una tecnologia millor o pitjor que d’altres (qui ho pot saber?), sinó que és en mans de molta gent que està fent moltíssimes més coses de les que el mercat permetria en unes altres condicions, i fins i tot del que desitjarien les grans corporacions per consolidar l’ona de capitalisme neoliberal. El bescanvi, per exemple, un dels mecanismes essencials de creació i intercanvi d’informació i coneixements en les xarxes, no és clar que sigui una de les sortides desitjades pel capitalisme. De fet, tota la força cap a la comercialització d’Internet i per convertir-la en una plaça universal de comerç electrònic, amb mitjans de pagament segurs i reconeguts pel mercat tradicional, és la negació més evident del bescanvi, l’existència del qual es basa en criteris de fiabilitat, servei i creació d’una oferta de béns socialment útils. Per això em sembla que el concepte de “tecnologies de la informació i la comunicació” (TIC) és cada vegada més obsolet i menys explicatiu. En lloc d’aquest prefereixo el de Tecnologies de la Societat Informacional (TSI), que no només abasta el hardware, el software i la interconnexió entre ambdós en xarxes telemàtiques, sinó també les diferents menes d’organització social associades a l’ús d’aquests instruments.

La qüestió ara és com i mitjançant quina organització de xarxes humanes interconnectades a través d’Internet, com a part d’un procés de globalització en augment de l’activitat de comunitats humanes concretes, es pot aconseguir la creació de béns socials essencials a través de les TSI. És una via digna de ser explorada –i investigada– i que no es pot cancel.lar “a priori” només pel fet que no és la manera habitual d’arribar a certs graus de desenvolupament humà. Però estem entrant en la Societat de la Informació i a aquesta li han de correspondre formes específiques d’organitzar-se per aconseguir objectius de caràcter públic que d’altra manera mai no s’aconseguirien. La Societat Industrial, l'”anceien régime”, ens ha demostrat fins atipar-nos que és incapaç de proporcionar aquest punt de partida.

Traducció: Eulàlia de Bobes