No hi ha pluja que el vent no la duga

La dècada dels vuitanta l’ús més reiteratdel mot ‘global’ –no ‘globalització’– feia referènciaa la naturalesa de les pertorbacions que la ciènciava començar a detectar en el medi ambient a causade les activitats de l’ésser humà. Van ser anomenades”canvis globals” perquè afectaven tots els ecosistemesdel planeta independentment del punt d’origeni del tipus d’agressió: alteracions en el climaper la contaminació industrial, pèrdua de sòlfèrtil (i de fertilitat humana) a causa de l’úsintensiu i extensiu de fertilitzants, reduccióde la coberta forestal en canviar els usos delsòl, pràctiques agrícoles destructores d’hàbitats,etc. Amb prou feines una dècada i mitja després,aquell global ha esdevingut globalització, unsac sense fons en el qual entre la pobresa, elliberalisme, les telecomunicacions, les guerresde religió i fins i tots els fabricants d’hamburguesesi d’altre menjar-brossa. Només manca una bonacançó que deixi constància d’aquesta mena de basard’ocasió per abastar la consagració final en elsescenaris del planeta. Aquesta no sembla que siguila millor via per entendre què ens estem fent.

No cal eixamplar les fronteres semàntiques delmot globalització per encabir-hi fins i tot vicisi virtuts tan vells com els que havien indicatfins ara el senyor Adam Smith i els seus deixebles,els primers que van pensar els canvis econòmicscom a producte d’un nou sistema de relacions econòmiquesque després va ser conegut com a revolució industriali capitalisme. Com vàrem veure a l’editorial “Laglobalització d’Einstein”, aquest concepte,en l’accepció contemporània, es correspon ambl’eclosió de les xarxes, amb la construcció d’unnou espai tecnològic on la dualitat local/globals’articula a partir de la presència, l’activitati les relacions dels mateixos usuaris en l’espaivirtual esmentat. La globalització expressa, pertant, un canvi substancial en el model de comunicacióconsagrat per la societat industrial: de la multiplicaciód’emissions des de punts focalitzats cap a unaaudiència, a la multiplicació d’emissors que esrelacionen entre ells.

Aquest canvi ha estat tan sobtat i sorprenentque una cultura molt impregnada pel model industrialencara no ha aconseguit metabolitzar-lo. L’empremtad’aquest model, amb totes les conseqüències dediferències econòmiques i socials sagnants, projectauna llum potent sobre els aspectes més peculiarsi propis de la globalització, i els difumina contrael fons d’autoritarisme, opressió, ocultació idesplegament de poder que caracteritza la societatindustrial. El fet que l’eclosió de la globalitzacióhagi passat –com potser no podia ser d’altramanera– enmig de convulsions polítiques tremendes,com la desaparició de l’imperi soviètic, la reunificaciód’Alemanya o la traumàtica Guerra del Golf, haadobat el terreny d’aquesta confusió (Karma Peiróen va repassar els dubtes més evidents –i moltsaltres que no ho són tant– en l’article “Laglobalización es cosa de todos”). Així, processostípics de la mundialització, com per exemple l’escampadade MacDonald’s a tot el planeta (que de ben segurPans&Company i el seu entrepà espanyol voldrienimitar), han esdevingut sorprenents banderes delluita contra la globalització. (I per què noVolkswagen, Novartis o IBM, entre d’altres transnacionals,que fa molt més temps que són en aquest negocide la mundialització i amb intervencions decisivesen la configuració actual del comerç internacionali de les nostres societats?)

El canvi en l’accés i la difusió d’informaciói coneixement ha transformat radicalment la percepciódel món que ens envolta. La multiplicació delsemissors a través de les xarxes, suplementadaper múltiples maneres noves d’emetre informació,ha elevat a una categoria política encara no formalitzadala capacitat d’expressar-nos, de manifestar-nos,d’organitzar-nos a través de les xarxes. Un delsprimers efectes d’aquest canvi és la prioritatque adquireix el fet que “ens tinguin en comptei comptin amb nosaltres”, que topa frontalmentamb l’experiència de l’estructura social de lasocietat industrial. Ara tots parlem o volem parlari tenim els mitjans per fer-ho. Per tant, la participacióactiva en el disseny del futur (personal, col.lectiu,empresarial, etc.) és una realitat possible. Lesxarxes tenen aquestes coses: apel.len al futurimmediatament, aquí i ara. En això consisteixla globalització, i això era el que la mundialitzaciónegava. Fa només 10 anys això ni tan sols enspassava pel cap (vegeu sobre aquesta qüestió elprimer capítol que vaig escriure per al llibre”El Medi Ambient vist pel Sud” –només n’hi hauna edició en català–, publicat el 1994, i quevaig intitular “L’autismedel Nord”).

La primera frontera que separa els globalitzadorsdels antiglobalitzadors és la funció que atorguena la informació i a l’individu –o col.lectiu–que l’expressa. La globalització ha creat, desd’aquest punt de vista, un “Ancien Régime” caracteritzatper una cultura i pràctiques que estan entrantun procés ràpid de desfasament. El Banc Mundiali el Fons Monetari Internacional, per exemple,representen clarament aquest trànsit ràpid dela mundialització a la globalització i, a la vegada,la coexistència gens pacífica d’ambdyes. JosephStiglitz, exvicepresident del Banc Mundial entre1997 i el 2000, ho va expressar amb la claredatque el caracteritza en una entrevista publicadaal diari espanyol El País a la secció d’economia(2/6/01): “Hi ha coses que [el Banc Mundial] podriahaver fet de manera més efectiva. I en això esticd’acord amb els crítics. Hi ha d’haver més transparència.L’estructura actual ja no té sentit. L’FMI prendecisions que afecten la vida de milions de persones.I són només ministres d’Economia i governadorsde bancs centrals els que prenen aquestes decisions.En un món compromès amb la democràcia, l’obertura,la transparència, aquestes institucions són criaturesdel passat”.

Criatures contra la globalització, institucionsantiglobalització. Precisament el contrari delque proposen els que reclamen que se’ls escolti,sobre tot si són els afectats per les polítiquesbrutals que aquestes institucions –i el seu braçarmat de transnacionals– intenten arbitrar adiferents parts del món. Aquests moviments sónels que estan modelant la manera concreta quela globalització assumirà en plantejar la necessitatd’obrir nous canals de comunicació entre les institucionsi els afectats per les seves polítiques, perquèes tingui en compte, entre altres coses, la políticapròpia d’aquests darrers. Són criatures en prode la globalització, moviments globalitzadors.

La globalització permet construir coses, relacions,institucions, formes d’aprenentatge, amb aquellsque fins ara hom amb prou feines no havia tingutla possibilitat d’establir-hi el més mínim contacte,i ja no diguem trobades. I això planteja un marccultural únic, sense precedents, de negociacióconjunta del talent, l’enginy, el coneixement,les peculiaritats culturals i les circumstànciesvitals dels involucrats. Amb la globalitzacióaquests béns (talent, etc.) salten al primer plade l’acció social. Però no de manera automàtica,no per la mera existència de les xarxes. De lamateixa manera que no desapareix automàticamentla història de 200 anys de capitalisme industrial,amb totes les seves conseqüències, beneficis ilacres. Les oportunitats que la globalitzacióofereix són només això: oportunitats que esperenels que vulguin aprofitar-les. En aquest sentit,les opcions són força clares: o continuem sobrevivinten la complicitat actual amb l’autisme dels opulentsper no escoltar altres veus o, al contrari, creemi promovem xarxes en què puguem donar un sentitde mercat global al que fins ara molts encaraentenen com a mercat mundial.

Per acabar, (però no finalment), la diversitatés un altre element que marca els camps d’acciórespectius de la mundialització i la globalització.Malgrat tots els profetes del pensament únic,el desbordament d’imaginació més gran dels qualsés reproduir un “Davos dels pobres” (això sí queés un bon exemple de pensament únic), només espot promoure i defensar la diversitat a travésde la globalització. Entre moltes altres coses,perquè la globalització és sobre tot un procéscultural basat en la possibilitat que cadascús’expressi i es comuniqui mitjançant els seuspropis processos d’informació i coneixement. És,per tant, “el lloc” con podem afrontar la diversitat,participar-ne, absorbir-la, promoure-la i defensar-la.La mundialització, en canvi, es manifesta a travésde processos d’homogeneïtzació i estandarditzacióbasats en el coneixement captiu que les organitzacionsque es desplacen físicament pel món tenen (i nopot ser d’altra manera: el seu negoci és homogeneïtzarper a masses indiferenciades que no tenen fesomiapròpia.)

Per això la mundialització progressa mitjançantl’escamoteig d’informacions i coneixements vitalsque ens obliga a viure a remolc dels esdeveniments.Així ens hem endinsat fins al coll en l’anomenadacinquena extinció d’espècies, que inclou els eufemísticamentanomenats “pobles vulnerables”, en la destrucciód’hàbitats i ecosistemes i en l’agreujament deles condicions mediambientals del planeta. Lamundialització, amb la parcel.lació interessadaque fa del mercat mundial, ens va amagar l’existènciade Cipla a l’Índia, l’empresa farmacèutica que ara ofereixels genèrics per combatre la sida a un preu 100vegades més barat que les farmacèutiques transnacionals,o empreses similars d’Egipte que ara s’ofereixenper tractar milions de persones a l’Àfrica. Laglobalització farà sortir de la cova moltes altresindústries –i coneixements– que l’estructuradel comerç internacional, dictada i organitzadapels països rics, havia mantingut sotmeses alsconfins dels seus països respectius i amb la cordaal coll del poder de les empreses de les nacionsindustrialitzades. I, com passa a tants altresàmbits de la vida, segons a quin indret ens posemrespecte de la globalització, hi trobarem elsnostres amics i els nostres enemics.

Traducció: Eulàliade Bobes